Cirurgia

Estava mirant la darrera temporada de «Succession» i em va cridar l’atenció un diàleg entre dos dels protagonistes, la Siobhan Roy i el seu germà Kendall. Van en el seu avió privat en direcció a un retir escandinau on negociaran la venda de l’empresa familiar. En Kendall, repassant documents amb els números de l’operació, li diu a sa germana que estan batallant amb ogres. Ella, sense despentinar-se, li respon: «estàs llegint uns papers Ken, només això». Com a la pandèmia, quan per treure ferro de la situació alguns deien que l’únic sacrifici que havíem de fer era quedar-nos a casa a mirar sèries, és molt fàcil ridiculitzar les turbulències que travessem.

La pujada de preus i de temperatures, els previsibles talls en el subministrament d’aigua, la inundació informativa… tot plegat són molèsties que no ens priven de fer la nostra vida. Ens hem avesat tant a sentir parlar de crisis i de col·lapses que costa ordenar els problemes en una jerarquia coherent. Hi ha símptomes inquietants, com l’índex de suïcidis juvenils o la davallada en la natalitat, que ningú acostuma a relacionar. Francesc Pujols diu que, en l’ètica de l’ésser humà, la virtut «és la negació parcial dels instints vitals». El suïcidi, en aquest sentit, tendeix a coincidir «amb els grans estats de civilització i sobretot en iniciar-se els primers símptomes de decadència».

Ja sé que he parlat algun cop de decadència per referir-me al nostre temps, però aquesta frase de Pujols assenyala un matís que m’havia passat per alt: és gairebé impossible saber si ens trobem al cim de la civilització o a l’inici de la seva decadència. Em fa l’efecte que la confusió present ve de la impossibilitat d’apreciar aquest matís. Igual que els porquets quan abandonen la seva llar comfortable, les cruïlles que tenim davant amaguen un llop a cada revolt. Encara no podem saber si se’ns cruspirà o si el sabrem vèncer —en certa mesura, com en el conte, el resultat depèn del comportament de cadascú de nosaltres.

A Vilanova i la Geltrú, les grues han tornat a l’skyline. A diferència dels anys dos mil, ara la construcció d’habitatges no respon tan sols a la disponibilitat de diner fàcil. Mentre passejava pel centre, on es prodiguen les obres de reforma i s’aixequen edificis raonables en solars escollits, em preguntava fins a quin punt aquestes intervencions quirúrgiques representen un canvi respecte les construccions mastodòntiques de vint anys enrere. En algunes zones de la ciutat encara s’hi fan grans promocions, moltes de les quals van quedar a mitges quan l’aixeta del capital es va tancar. Però se’m fa difícil escatir si en l’ordenació selectiva de l’entramat urbanístic hi participa algun tipus d’intel·ligència o si tot respon a un simple càlcul de costos i beneficis —evidentment, deixo l’Ajuntament fora de l’equació.

En algun lloc vaig escriure, referint-me a la política catalana, que calia filar molt prim per diferenciar el derrotisme de la decadència. L’abisme que hi ha entre el cos electoral i els seus representants, per exemple, el podem concebre com una mostra de decadència o, ben al contrari, com un signe de vitalitat. El que provo d’exposar ara és que tant li fot. O més ben dit, jo escullo veure-hi un signe de vitalitat. Gràcies a Pujols m’he adonat que filar prim consisteix precisament en parar compte de la part puixant de qualsevol fenomen, que fent-hi lloc és com l’ajudes a créixer. Sóc conscient que sembla una fórmula d’autoajuda barata, però la dificultat de posar-ho en pràctica prova que no ho és.

Al final, resulta que la Siobhan tenia els seus plans i si s’enfot de son germà no és perquè es prengui la negociació a broma sinó perquè en Ken la vol conduir pel broc gros. Així que, sense desvetllar-vos el desenllaç, només us diré que tot el capítol és un tractat sobre com manejar el bisturí amb subtilesa.