Aquest estiu he aprofitat per veure les dues temporades de Succession (HBO), una sèrie sobre un magnat, Logan Roy, i la lluita dels fills per heretar el seu imperi mediàtic. Feia temps que no trobava tan ben explicada la consumició del poder i de l’energia d’una generació per part de la següent. Com que estan podrits de diners, el drama no està en si els hereus malgastaran el patrimoni, sinó en el rendiment personal que podran treure d’aquesta herència.
A la sèrie es dibuixen molt bé els dos plans en què té lloc el joc de la successió familiar. Per una banda, hi ha un pioner que ha destinat tota la seva força a aixecar una empresa i que, un cop en declivi vital, fa tombs i giragonses, una mica perdut, per mirar d’assegurar-ne la continuïtat. Per altra banda, tenim els fills que han crescut com a semidéus i que han après, per damunt de tot, a relacionar el buit íntim que pateixen amb la dedicació del seu pare al negoci.
La única manera que troba Logan Roy d’instruir els seus fills malcriats en l’exercici del poder és fer-los lluitar entre ells. Si el pare està atrapat en el dilema de la continuïtat, els fills vacil·len entre l’impuls de destruir l’obra familiar i la necessitat de mostrar el seu valor per guanyar l’estima del pare.
Quan veia els helicòpters, els ranxos, la droga i les cerimònies en castells anglesos de la sèrie, pensava en el caos actual dels Estats Units. De forma més o menys conscient, tots cremem el combustible d’etapes pretèrites. A França encara viuen de la revolució de 1789 i a la meva ciutat, de quatre americanos que es veu que traficaven amb esclaus. Vull dir que l’opulència dels Roy casa perfectament amb la retirada de tropes de l’Afganistan.
Conec molts catalans, i ja no es tracta de riquesa ni de poder, que tampoc no saben què fer amb la seva herència cultural. La mala llet subterrània, el ressentiment abstracte —contra Espanya, contra els “altres” catalans, contra Catalunya— o una mena de cinisme hipster, surten d’una mala gestió del llegat familiar. De vegades em recorden un d’aquells nadius americans, just abans de la conquesta, ignorant que l’or i la plata del seu voltant serien la seva perdició.
Un amic m’explicava l’altre dia un documental sobre els inicis del hardcore als Estats Units. A mesura que el fenomen es feia gran, em deia, s’anaven pervertint els ideals dels pioners. Sempre funciona així. Tant en l’art com en la política totes les manifestacions importants comencen amb una flama creativa que s’escampa fins a obtenir l’hegemonia. Per arribar-hi, la distància entre els fundadors de la idea i els seus hereus obre un esvoranc tan gran que a moments costa de veure-hi la connexió.
Igual que passa amb els individus, hi ha societats que semblen destructives perquè consumeixen el llegat rebut de forma que costa d’identificar-hi els esforços dels avantpassats. A la meitat de la segona temporada vaig creure que la fi de Waystar RoyCo, l’empresa familiar dels Roy, seria imminent. Però la fragilitat del joc succesori rau en l’habilitat dels hereus per convertir el passat en una cosa nova, la fina línia entre conservar i enderrocar. L’encant de Succession és que ningú neix en el buit i, per tant, tothom té un marge per decidir què vol fer amb el seu passat.