La música s’aturarà en el moment que esclati la guerra entre la Xina i els Estats Units. La bona notícia és que tenim un temps preciós per a procurar-nos un seient quan s’apagui la música. La mala notícia és que tothom tractarà de fer el mateix.
Segons el periodista Wolfgang Munchau, res descriu millor el procés actual de desglobalització que la imatge del globus-espia xinès rebentat per un míssil americà. Malgrat que el comerç entre els Estats Units i la Xina no s’ha interromput, la interdependència del sistema sencer –el dòlar com a reserva mundial, l’Organització Mundial del Comerç i el Fons Monetari Internacional com a institucions d’arbitratge, el sistema SWIFT de transaccions, etcètera— es desinfla a mesura que el conflicte entre les dues superpotències es posa de manifest de manera cada cop més crua.
El general Mike Minihan, de l’aviació americana, va enviar un correu el primer de febrer advertint els seus homes que «el meu instint em diu que lluitarem el 2025». La data concreta no té gaire importància, el que compta és la categoria que aquesta afirmació subratlla.
La Xina vol apropiar-se del poder que la seva força ja li atorga i els Estats Units s’aferren a la seva posició preponderant. Les dues lògiques són coherents. De la mateixa manera que hom pot comprendre alhora la voluntat de Rússia per afermar una zona de seguretat a la seva frontera sud-oest i la necessitat d’Ucraïna de defensar la seva sobirania, la rivalitat entre els Estats Units i la Xina correspon a un ordre d’interessos contradictoris que tard o d’hora es traduirà en un conflicte militar.
Una certesa com aquesta ajuda a navegar el present, un present que alguns autors han batejat com la Nova Edat Fosca. L’abundància informativa col·lapsa els nostres canals de recepció, impedint la conformació de sentit. Cadascú se sobreposa a tal dificultat com pot, però la recepta general és la imitació —allò que el filòsof René Girard anomenà «teoria mimètica». Com més semblants som i com més a prop som els uns dels altres (el món és més mocador que mai), més desitgem les mateixes coses i, en definitiva, més a prop estem de les garrotades.
En pro d’obtenir una cadira abans que s’apagui la música, caldria assumir la falta de sentit i la confusió que hi va lligada com a característiques del nostre ecosistema enlloc de veure-les com un defecte. Ben aviat, si és que no es pot fer ja, es podrà generar qualsevol imatge de forma artificial. Demà et podrien enviar un vídeo teu cavalcant un tigre de color verd pel desert dels Monegros, a tota definició —i te’l creuries. Un cop més: posar el crit al cel és inútil. Les discussions sobre els límits que això representa, a banda de fer-nos perdre el temps, es veuran superades aviat pel retorn de la imaginació.
Que costi tant de visualitzar qualsevol mena d’esperança en el futur es deu a què els generals sempre estan lluitant la última guerra, com diu el vell adagi. Les crisis econòmiques dels anys deu i la pandèmia han forjat les palpitacions del temps, però resulta que són unes palpitacions antigues. Les explicacions i els remeis que encara ocupen el debat públic no només estan obsolets sinó que avui es fan servir per alentir la presa de decisions dels rivals. Com exposa Mark Galeotti en el seu penúltim llibre, tot és susceptible d’esdevenir una arma. La funció dels mitjans no és informar, sinó interrompre el nostre fluxe de pensament habitual.
Qui aconsegueixi conjugar millor la Nova Edat Fosca amb l’esplet de les imatges, és a dir, de la imaginació, té més probabilitats de seure en una cadira. Qui s’encanti amb les guerres culturals i amb les promeses de la dècada passada, o de l’anterior, sense atendre els tambors de guerra, quedarà eliminat. «El govern danès, ens ho explica Diana Coromines, ha tancat un acord amb Ruanda per obrir-hi un camp de refugiats. L’objectiu (…) és enviar-hi tots els refugiats que arribin a Dinamarca mentre no tinguin resolta la seva sol·licitud d’asil». Com a contrapartida, el govern danès ha promès «invertir-hi 10 milions d’euros en projectes de transició energètica i de lluita contra la corrupció». Només és un exemple.
Com a catalans, adonar-nos que el joc va de bo potser serà el més difícil. Alguns encara es deixen bressolar per les paraules de Bill Clinton, quan va dir allò que el món seria nostre o dels talibans. Doncs bé, ja en sabem la resposta.
Perquè fas servir el terme Nova Edat Fosca? I, quina és la vella edat fosca?
Perquè fas servir el terme Nova Edat Fosca? I, quina és la vella edat fosca?