La pregunta que plantegen les properes eleccions és quina capacitat tenim els electors per suportar aquest tedi oceànic. Ja hem escoltat els arguments i hem vist les cares, hem sentit els mítings i hem olorat el paper setinat dels fulletons electorals. Ja sabem que els trens aniran malament i que les escoles i instituts s’aguantaran en precari, igual que els hospitals, sobre les espatlles d’uns quants professionals gairebé heroics. Ja donem per descomptat que la degradació dels nuclis urbans seguirà el seu curs indeturable, que el preu dels immobles pujarà i que el proper govern tornarà a culpabilitzar-nos de la sequera, de les guerres i de la fallida de l’ús social de la llengua catalana.
La novetat, potser, és aquesta presa de consciència general. Fins i tot entre l’anomenada classe mitjana hi ha un escepticisme creixent. Aquesta classe mitjana —a grans trets: pensionistes, funcionaris, treballadors del Tercer Sector i empresaris que depenen de la mà d’obra barata i dels fons europeus— es manté en un estat de vida letàrgic. El seu vot és possibilista, de pura supervivència. No la jutjo pas. El pressupost de la Generalitat, al voltant de quaranta mil milions d’euros, alimenta centenars de milers de famílies. L’assistència a les situacions de pobresa extrema també conforma un cert percentatge d’aquest pressupost. Probablement massa petit, en comparació a la menjadora dels partits —cultureta i periodisme inclosos.
La política hauria de ser alguna cosa més que repartir-se el pastís. Per això, la famosa desafecció entre representants i representats és un signe de positiva indiferència. Tothom fa el que pot. El gimnàs, les sèries, les vacances. Remeis més antics, com l’alcohol, el futbol i l’estraperlo, encara resisteixen. Hi ha una gran varietat de sortides disponible. A la fi, però, qui més qui menys s’enfronta amb la roda de la burocràcia, amb alguna mostra arbitrària d’un poder ridícul —un paper entregat a deshores, un tècnic municipal amb ínfules de Napoleó, la frustració d’un vigilant de seguretat— i la mala llet apareix en tota la seva plenitud.
En aquestes eleccions s’ha previst fins i tot un petit reducte que adopti la mala llet, adreçant-la cap als delinqüents, els immigrants, els polítics o els turistes. S’ha d’anar a votar com sigui, aquest és el missatge. De vegades la fórmula és tan simple com demanar el vot contra els que tenen previst canalitzar la seva mala llet. Una reacció a una reacció a una reacció, etcètera. Tot sigui per evitar que el malestar general evolucioni cap a alguna cosa útil. La meva imaginació és limitada, em costa visualitzar què podria ser aquesta cosa. Jo no votaré però no pretenc que l’abstenció ho sigui. El que hi ha és que considero el meu vot un dels pocs tresors que cap d’aquells poder rídiculs em pot, de moment, arrabassar.
En el fons, votar o no votar no fa la diferència. El problema és que la desconnexió de la política porti incorporat un desistiment dels afers públics. El col·lapse dels serveis públics, la saturació de les infraestructures o el mal funcionament de l’Administració es perceben com a catàstrofes naturals inevitables. Així es contagia una mena de desinflament, de campi qui pugui. La llei de la selva no és un tema, només, de violència, sinó la necessitat de salvar el cul a qualsevol preu.
M'adono que m'està sortint un text força abstracte. Perquè s'entengui: un pagès es ven el mas i les vinyes de la família a un hedge fund americà i ara l'home es dedica a la compravenda de cases al llarg de la costa catalana. Res a dir, clar, excepte que l'anècdota indica que si els catalans que tenen diners no troben cap inversió millor, en pocs anys el país serà un desert. La idea és que a ningú se li escapa aquesta realitat i fins a l'últim mico, tothom vol treure’n partit.
Una cosa útil seria deixar de creure que hi ha una lliçó moral en tot plegat, que les bones persones no s’emmerden les mans. Reconec que sembla contradictori, però jo no m’abstindré perquè pensi que així quedo fora de la brutícia. Tant de bo hi hagués una opció electoral que infongués un mínim de tensió al sistema polític. Si no existeix és perquè acostuma a funcionar a la inversa. Primer hi ha d’haver una força social, per petita que sigui, que empenyi contra l’autoritarisme rampant. Després aquesta força s’imposa i s’organitza.
Els partits estan tant mancats d’energia que tant bon punt emergeix qualsevol força similar, intenten absorbir-la. Resulta impossible que d’aquest intercanvi en surti res de diferent. Els mateixos arguments, les mateixes cares, els mateixos mítings, els mateixos fulletons. La meva opinió, tant de bo m’equivoqui, és que votar el proper 12 de maig difícilment ajudarà a engegar el renaixement econòmic, polític i social que fa falta. En el pitjor dels casos, votar perllongarà aquest renaixement. D’independència no en parlo perquè sentir la paraula en boca dels que han dirigit el país fins a la situació actual fa posar els pèls de punta.
Dit això, la meva confiança en el futur de Catalunya es manté inalterable. Entre d’altres coses, perquè gairebé ningú del meu voltant, voti o no voti, posa les seves esperances en cap candidat.
Si hagués hagut de verbalitzar la meva posició potser m'hagués sortit una cosa semblant.