Diu que de petit em vaig perdre en uns grans magatzems. Érem a Barcelona, que és on hi havia aleshores els grans magatzems. Ma mare, angoixada, va sortir al carrer mirant a banda i banda. Després va tornar a entrar i algú li va fer un crit: m’havien trobat. Es veu, jo no me’n recordo, que m’estava contemplant en un mirall. Des de llavors, a casa tinc fama de presumit.
La història sempre m’ha fet gràcia però no sé segur què hi buscava, en aquell mirall. De tant en tant mirava fixament el meu reflex, una bona estona, per conèixer millor aquell individu que m’observava. No es tractava de conèixe’m a mi mateix, sinó d’aquell paio que em copiava els moviments i que feia cara d’enze o un posat seriós com el del Dr. Slump, segons li convingués.
Una nit érem a una discoteca de Gdansk i vaig tenir una discussió amb aquell carallot. Li vaig demanar si tenia paper per liar-me un cigarret. Feliçment a Polònia encara es podia fumar a tot arreu. En descàrrec de la meva pífia, he de dir que tot era molt fosc. S’havia begut un xic. A un amic que tenia al costat li vaig comentar, cridant una mica per superar el volum de la música, «no sé què vol aquest imbècil». Ja s’ha entès: l’imbècil era jo. Encara riuen ara.
El salt de dècada m’ha trobat llegint un llibre sobre el Barça —aquest. Té la seva conya, perquè fa pocs mesos que m’he reenganxat a l’actualitat blaugrana. Just ara, que viu instal·lat en una crisi permanent, he tornat a mirar els partits i a seguir amb més o menys interès el que passa al voltant de l’equip. La cosa és que, mentre llegia sobre l’ascens i la caiguda del Barça, m’he adonat que hi va haver un moment que me’n vaig desentendre del tot. Crec que va coincidir més o menys amb la mort del pare.
De tots els xitxarel·los que he vist passar per davant del mirall, potser el que sento més proper és aquell noi de quinze o setze anys que un dia, just abans de sortir de festa, es va acomiadar fent un gest de boxejador, com per donar-se ànims. Per desgràcia, aquell nano no va tenir en compte que a no gaires metres d’allà l’observaven els seus amics que havien vingut a sopar. Es va posar a riure amb tothom i van sortir enriolats a menjar-se la nit, tot i que el més probable és que la nit se’ls cruspís a ells —la veritat és que no ho recordo.
Aquell Josep em cau bé. Per ell, encara avui li nego la salutació a un vell entrenador que el va deixar sense jugar en el partit més important de la seva vida —un ascens a no sé quina divisió de pacotilla. És el mateix que va anar al Camp Nou la nit del centenari acompanyat de mon pare, que sempre va ser un madridista a la callada, i junts es van emocionar amb Joan Manuel Serrat cantant l’himne del Barça. El partit posterior, contra l’Atlético de Madrid, no passarà a la història.
Avançant-me a una crisi que no sé si vindrà però que potser només consisteix en repassar la vida com allò que diuen que et passa quan t’estàs morint, aquests dies he estat pensant. Ho destaco perquè no és tant habitual. De fet, m’he adonat com n’és, d’estrany, perquè de cop i volta se m’ha fet clar allò que deia abans, una cosa que la C. havia entomat alleugerida: mira, això del futbol ja se li ha passat, per fi. I llegint el llibre de Simon Kuper he percebut el forat de la meva relació amb el Barça dels últims anys. On era quan el Bayern ens en va fotre vuit? Què feia el dia que Messi es va posar a plorar com una magdalena? Etcètera.
La qüestió és que, si me n’havia allunyat sense fer-hi cabal, fins ara tampoc era del tot conscient d’haver-m’hi reenganxat. Ja entenc que això del Barça no té cap mena d’importància i que alguns trobarien que treure’l a col·lació en una reflexió vital denota una certa frivolitat. El meu punt és que, coincidint més o menys amb la meva ruptura amb el Barça, també havia perdut el costum de mirar amb atenció aquell ésser que hi ha a l’altre costat del mirall. No va ser fins fa uns dies, que ho vaig tornar a fer, que tot això no se’m va fer evident.
Que aprendre a conviure amb un estrany no vol dir que et deixi de meravellar, de la mateixa manera que a cada partit del Barça hi pot haver un nou detall nou —en aquests moments, un detall que mena segurament a una nova manera de desesperar els seus seguidors. Que no es tracta tant que aquell marrec de quinze es reconegués al mirall sinó que el jo de quaranta continuï escrutant, sense abusar, aquell personatge inquietant, del qual ho sé tot i, malgrat això, encara aconsegueix treure’m de polleguera o desconcertar-me o divertir-me, segons el moment.
Per molts anys.
Per molts anys d'anar i tornar!