Munició (X)

Aquesta setmana la secció de recomanacions és monogràfica. Vaig veure una sèrie que em va fascinar i llavors vaig tornar a mirar-me el documental sobre Steve Bannon. Això m’ha recordat algunes lectures. A més, a l’ambient es respira una certa angoixa. La hipotètica victòria de la dreta a les eleccions espanyoles —com si el PSOE fos un partit d’esquerres o com si la pròpia distinció de dretes i esquerres dins de la Unió Europea fos gaire significativa— fa venir tremolors de cames. Partidari de la pell de gallina, he pensat que seria millor que s’ericés per un bon motiu. Les recomanacions que faig a continuació dibuixen una línia de punts. És el camí que han fet un conjunt d’idees des dels confins d’Internet fins a la cuina de casa teva

Righteous Indignation. Per començar, una mica d’història. El llibre d’Andrew Breitbart són unes memòries, un manual de comunicació i un manifest polític al mateix temps. Breitbart era un periodista de tendències liberals que va anar virant la seva posició. Aquest canvi és transcendental. Un dels elements comuns en tot el material que recomano avui és l’aiguabarreig entre dreta i esquerra. La confluència dels dos camps fins i tot té un nom, que en català podríem traduir com a marroig.

Marró pel color de les camises dels paramilitars nazis dels anys trenta; el roig tothom sap quines connotacions polítiques té. Breitbart cau de la figuera i s’adona que allò políticament correcte domina la cultura del seu país. Llavors es proposa capgirar aquesta tendència. Prescriu la doctrina Breitbart: si vols canviar la política primer has de canviar la cultura. Funda «Breitbart News», un portal de notícies famós pel seu to irreverent, vexatori i xenòfob. Copia els aprenentatges que treu de llibres d’activistes d’esquerres, com el de Saul Alinsky, «Rules for Radicals» i els adapta als valors conservadors. Es tracta d’estirar els límits d’opinió acceptats i dur-los als extrems, per tal d’imposar els termes del debat. El llibre de Breitbart, en resum, narra els orígens del moviment anti-establishment sorgit a la dreta del partit republicà que acabaria conduïnt Donald Trump a la Casa Blanca.

The Brink. Després de la mort de Breitbar (2012), Steve Bannon va prendre les regnes del seu portal de notícies. La figura de Bannon és imprescindible en aquest quadre. Empresari, financer, productor de cinema i moltes altres coses, Bannon té una missió que canalitza a través de la Doctrina Breitbart. En el documental dirigit per Alison Klayman el seguim durant els mesos previs a les eleccions europees de 2019. S’hi veu com intenta bastir un moviment que aglutini l’extrema dreta europea. Hi apareix Giorgia Meloni, llavors una política de segon rengle. Trump havia acomiadat Bannon després d’uns mesos treballant al seu govern. Bannon engega un pòdcast, «War Room», i pregona el nacional-populisme arreu del món. En una escena del film, John Thornton, l’ex president de Goldman Sachs (Bannon hi va treballar), li demana que doni la cara. El documental el presenta com un aconseguidor, el mitjancer entre polítics, fonts de finançament i l’audiència de mitjans de comunicació alternatius. La imatge que a mi me’n queda és la d’un paio que es passa el dia enganxat al telèfon, en aeroports, amunt i avall, amb un deler inesgotable per molt decebedors que resultin alguns dels seus projectes. La bèstia Bannon és, així mateix, presumida i seductora. Tothom el vol veure i tocar. Encara que no sigui la seva intenció, el documental contribueix a consolidar el seu carisma.

Mira el documental d’Alison Klayman a Filmin

Q. Into the Storm. La cirereta del pastís és aquesta sèrie documental, dirigida per Cullen Hoback i produïda per Adam McKay, el mateix productor de «Succession». Mentre Bannon feia de les seves en sopars privats i reunint-se en hotels de mitja Europa, un fenomen anomenat Qanon s’expandia des dels Estats Units cap al món. Hoback ensenya 8chan des de dins: un fòrum on l’anonimat dels usuaris els dona barra lliure per trencar tots els tabús polítics i sexuals imaginables. Allà és on l’assassí de Christchurch penja el seu manifest abans de tirotejar els feligresos d’una mesquita (2019) i rep l’enhorabona. Allà és on Q, un suposat infiltrat dins de les estructures del govern nordamericà, penja els seus missatges críptics per atiar els ànims del trumpisme. Una xarxa de pederastes domina el món, Trump salvarà el planeta —aquest és el discurs bàsic. Al llarg dels capítols van desfilant tot de youtubers, podcasters i comentaristes que amplifiquen el missatge de Q. Dins del partit republicà, hi ha candidats que es declaren seguidors de les teories de Q. El documental dilata i encongeix l’objectiu, ara sobre els administradors de 8chan, a qui entrevista a les Filipines i al Japó, ara sobre el dibuix general. La relació entre figures de segona línia de l’ecosistema polític i mediàtic, com Roger Stone o Alex Jones, i aquest submón és vaporosa. Hi veus el procés de radicalització de boomers americans —anàleg a la radicalització dels llops solitaris d’Estat Islàmic. És absurd, és un joc i alhora és real.

Mira la sèrie de Cullen Hoback a HBO Max

War for Eternity. Passo ara a un trio de llibres que posen el moviment de Breitbart i Bannon en un context més ampli. El primer és el que m’agrada més. En vaig parlar en un article temps enrere. Benjamin Teitelbaum, l’autor, és un etnomusicòleg que s’ha especialitzat en les manifestacions culturals dels moviments ultres. El seu primer llibre versa sobre la influència de la música en el camp del nacionalisme radical dels països escandinaus. En aquest, desgrana els fonaments ideològics que comparteixen Bannon, Alexander Dugin i Olavo de Carvalho. El Tradicionalisme, amb la t majúscula, és una filosofia que beu d’una confluència de corrents de pensament orientals i occidentals. Els seus seguidors estan convençuts que el temps és cíclic i que ara travessem per l’Edat Fosca, la Kali Yuga, caracteritzada per la igualtat entre l’estrat social més baix, els esclaus. La tesi de Teitelbaum és que aquesta ideologia esotèrica ha saltat a les cancelleries de diferents països. Els partits d’extrema dreta que Rússia finança des de fa dècades només serien titelles per erosionar la confiança en el sistema, agents del caos. L’objectiu és propiciar el final d’aquesta era obscura i tornar a una societat jerarquitzada a partir dels valors clàssics: la religió, la família i la pàtria. Ho explico pel broc gros, Teitelbaum fila un relat molt ben travat que parteix de René Guenon i Julius Evola i explica perquè això no té gaire a veure amb el feixisme.

Kill All Normies. La guerra cultural en línia que descriu la sèrie de Cullen Hoback, centrada en un fenomen concret, en el llibre d’Angela Nagle s’exposa des dels inicis i en tota la seva extensió. És una partida d’anada i tornada, de la transfòbia a la victimització de l’home blanc. Al cap i a la fi, si el gènere és fluïd, per què no ho hauria de ser la ideologia? L’anticapitalisme, la lluita contra la globalització, l’ecologisme... aspectes representatius de l’esquerra, avui formen part també de corrents de dreta. La transgressió entra al mateix paquet. La contracultura dels anys seixanta i les subcultures cibernètiques comparteixen el mateix gest. Sigui el paper de la dona a la llar, el multiculturalisme, els monuments a esclavistes o el cànon literari occidental. El gest consisteix en trencar amb els tabús heretats. Nagle esmenta una ocasió, l’any 1976, en què la cantant punk Siouxse Sioux va rebre una allisada per dur una esvàstica al braç. Es tracta d’escandalitzar. Quan el feminisme és tant majoritari que els governs occidentals tenen ministeris dedicats a la matèria i en fan propaganda a favor, la transgressió és el masclisme. Ja ho sé, el masclisme no té res de nou. Tant se val. El que compta és el gest. En un entorn comunicatiu obert, l’explosió és instantània. Pedofília, racisme, misogínia. Què fan els teus fills a Internet? A part del porno, vull dir. Buscar coses que no troben a fora. Tik-tok és un canal de propagació de missatges ultres, diuen. Per què? Estàs sol a la teva habitació, no et veu ningú. Aquest discurs és excitant, diferent, divertit. Els mitjans de comunicació que consumeixen els teus pares són avorrits. Ningú no se’ls creu, ells tampoc. Et volen fer combregar amb un món que ja no existeix, almenys entre els teus amics. El que fa Nagle, en definitiva, és relatar-nos què passa quan un món s’enfonsa.

Key Thinkers of the Radical Right. Per últim, un llibre més acadèmic. A cop de pinzellades, retrata amb precisió el dinamisme i la pluralitat d’idees que envolten el camp de l’extrema dreta. Això és el primer que sobta, si no hi havies parat compte: la quantitat de pensadors i la pol·linització intel·lectual entre ells —que ja fa dècades que dura. Alguns d’ells et sonaran, d’altres difícilment n’hauràs sentit mai a parlar. Alguns es mouen als marges d’Internet, d’altres han creat el seu propi públic a través de picar pedra anys i panys. Alguns estan obsessionats amb l’Islam, d’altres amb les elits occidentals. La majoria tenen una influència que va més enllà del seu espectre ideològic. Bannon, al documental, diu una cosa que fa pensar: nosaltres (els populistes) tenim avantatge sobre els liberals perquè hem hagut de lluitar contra tothom per fer avançar les nostres idees. Al llibre, editat per Mark Sedgwick, es veu aquest esforç contra el consens establert. La igualtat, la llibertat, la democràcia, els drets humans… tot això que semblava inamovible —si més no, sobre el paper— i que de fet sorgeix en una etapa històrica concreta, és l’objecte d’atac d’aquests pensadors. És un ecosistema que es retroalimenta. Sense el fonament intel·lectual que el llibre exposa, els altres agents –fòrums, streamers, tiktokers, partits, think-tanks, ONGs...— anirien a les palpentes. A la inversa, les manifestacions culturals generen un pòsit que fa possible un espai on aquestes idees ressonen i floreixen. Si algú vol derrotar-les, haurà d’entomar el mateix repte que en el seu dia es va plantejar Andrew Breitbart: estudiar els teus rivals, capgirar les seves presumpcions i defensar la teva posició encara que sigui al racó més sufocant de l’infern.