L’altre dia vaig caçar al vol un tuit on l’ex primer ministre italià, Matteo Renzi, explicava que l’Aràbia Saudí “pot ser el centre d’un futur neo-renaixement”. Vaig anar a buscar El Príncep a la biblioteca, per recordar què va escriure Maquiavel sobre els mercenaris:
[…] Si un té el propi estat fonamentat en les armes mercenàries, no estarà mai ni ben afermat ni segur, perquè estan desunides, són ambicioses, indisciplinades, deslleials, ardides entre els amics i covardes entre els enemics; no tenen temor de Déu, ni fe amb els homes; i fan diferir la ruïna en la mesura que fan diferir l’assalt; en temps de pau t’espolien ells, en temps de guerra, els enemics. La raó de tot això és que no tenen altre temor ni altra raó que els lligui al camp de batalla que una mísera soldada, que no és suficient per motivar que vulguin morir per tu.
En una època de confusió com la nostra, seria útil refer la definició de mercenari. Si abans era un soldat que venia la seva destresa militar a un poder estranger, avui un mercenari seria aquell que fa servir els ideals comuns per enriquir-se. Com Renzi, que utilitza la seva imatge pública per guanyar diners i, al fer-ho, posa en risc la credibilitat del sistema sencer. No és casual que Itàlia visqui aquests dies l’enèsima crisi política, amb la dimissió de Giuseppe Conte provocada precisament per la retirada del suport de Renzi —qui, segons llegim a la crònica d’Alba Sidera, hauria guanyat gairebé 2 milions d’euros en els darrers dos anys.
Una de les idees que se m’han quedat voletejant pel cap després de la lectura de “War For Eternity”, de l’etnomusicòleg Benjamin Teitelbaum, és que deixar la democràcia a mans dels mercenaris és sinònim de condemnar-la. Steve Bannon o Aleksander Dugin, dos dels pensadors globals de l’extrema dreta —tot i que això és una mera etiqueta en relació a la fondària de la seva escola filosòfica i espiritual— estan convençuts que estem immersos en l’anomenada edat fosca, Kali Yuga en sànscrit, una era de degeneració espiritual. Perquè es produeixi el renaixement i el cicle torni a començar, ha de tenir lloc un cataclisme que enfonsi el món tal i com el coneixem.
El llibre de Teitelbaum explica com el Tradicionalisme, una escola minoritària i esotèrica que té entre els seus pensadors originaris a René Guénon i Julius Evola, ha saltat dels marges intel·lectuals a les cancelleries i els governs d’alguns dels països més poderosos del planeta. No es tracta tant que Trump, Putin o Bolsonaro siguin ells mateixos seguidors del Tradicionalisme, sinó que encaixen amb la idea de caos necessari que demanen Bannon, Dugin o Olavo de Carvalho per desencadenar el final de l’edat fosca.
Dit d’altra manera, la democràcia avui està assetjada per un costat pels mercenaris que vendrien a sa mare per un lingot d’or i per l’altre per aquesta mena de neocàtars Tradicionalistes que volen fer rebentar el món per restablir l’ordre. A la pràctica, aquesta dicotomia (Mercenaris VS Tradicionalistes) llisca entre un ventall d’opcions que ens enfonsen encara més en la confusió.
Com a mostra, la relació entre VOX i el Consell Nacional de la Resistència d’Iran. Segons la wikipèdia, es tracta d’una coalició política opositora del règim iraní que inclou els Mujahidins del Poble de l’Iran (MEK, de les sigles en anglès, va estar a la llista d’organitzacions terroristes dels EEUU, Canadà, Europa i Japó durant uns quants anys). El CNRI va finançar el partit d’Abascal en els seus inicis gràcies al contacte estret que mantenia amb Aleix Vidal-Quadras de la seva època com a eurodiputat.
La diferència entre deixar-se estimar per la monarquia saudí i acceptar el finançament de l’oposició iraniana és tan prima que sembla que Renzi i Abascal treballin pel mateix propòsit: fer caure la democràcia.
Com que la única mesura per jutjar l’èxit a les nostres societats són els diners, tots els signes que reben els mercenaris globals els indiquen que ho estan fent molt bé. Pablo Iglesias té un xalet: deu ser que la tercera república està més a prop. El Grup Som no para de créixer: deu ser que l’economia social està a punt d’abatre el capitalisme. Etcètera. No cal fer un elogi de la pobresa per veure que aquí hi ha un desplaçament d’objectius.
Les classes treballadores abandonen l’esquerra perquè qualsevol que té ulls a la cara sap distingir entre fer servir els ideals per enriquir-se o moure els diners per fer avançar els ideals. A l’altre cap del carrer, les esperen els tradicionalistes amb els braços oberts i els asseguren que és possible tornar al paradís —sense comentar el detall que per arribar-hi primer ens haurem de petar tota forma democràtica. En un cas o altre, el resultat és el mateix.
L’autèntica conspiració, millor que la de Qanon o el Nou Ordre Mundial, és aquesta aliança entre mercenaris i tradicionalistes que anxoven el gruix de la població en una d’aquelles trampes de l’Indiana Jones que com més et mous per sortir-ne, més et xuclen endins. Qualsevol moviment que fem per escapar de la graella que han preparat per nosaltres ens porta a una pantalla més sòrdida que l’anterior. Els catalans ho sabem de primera mà; les eleccions del 14F són una prova que hem esgotat totes les opcions de sortir del dilema i hem tornat a la casella de sortida —plens de nafres.