No heu tingut mai la sensació, com a catalans, d’estar contínuament començant des de zero? Descobrint personatges enterrats per la història, sent testimonis de fets que són repeticions o reverberacions del passat, aprenent lliçons que ja haurien d’estar incorporades a la saviesa popular i que, en canvi, s’amaguen a les golfes, tancades en baguls dels quals ningú recorda on ha posat les claus. Quan et trobes en una d’aquestes situacions, almenys és el que em passa a mi, et preguntes si ets tu, que t’has perdut alguna classe o potser no vas posar prou l’orella quan t’ho van explicar a l’institut.
A la majoria de països tant el significat de la història com el dels símbols i valors són objecte d’una lluita constant entre diferents interpretacions que volen imposar la seva versió. La diferència principal amb Catalunya és que aquí no hi ha institucions que s’hagin mantingut vives en el temps —o n’hi ha poquíssimes. Institucions enteses en el sentit més ampli del terme: empreses, nissagues, administracions, governs, codis legislatius i lingüístics, associacions, clubs, etcètera. Una de les missions de l’ocupació és, precisament, evitar l’aprenentatge sobre el funcionament del país que transmeten les institucions duradores.
A “Els catalans i l’esperit bel·licós”, un llibret de 1966, l’historiador Ferran Soldevila explica així com de passada que després de 1714 les escoles militars de Barcelona i l’exèrcit de Catalunya van desaparèixer. Pensis el que pensis sobre les institucions militars, aquesta desaparició va interrompre la transmissió generacional de coneixements tan diversos com la fabricació d’armes, l’estratègia naval o la formació d’oficials, així com el registre de batalles i generals il·lustres del passat. És només un exemple sobre la pèrdua d’informació que comporta la falta de continuïtat en les institucions.
Tanmateix, hi ha una altra sensació que corre al costat d’aquest estar començant des de zero contínuament. És la plenitud de copsar alguna figura històrica o alguna institució perdudes a la llum de l’actualitat, ni que sigui de forma passatgera. S’assembla molt al sentiment de trobar un avantpassat que d’alguna manera aconsegueix fer-te arribar un missatge sobre tu o la teva família que encaixa amb una intuïció que havies tingut i que fins llavors era poc més que una ombra. Aquesta setmana he topat amb una idea que il·lumina aquesta altra sensació: la matèria fosca intel·lectual.
Subscriu-te per rebre totes les novetats de La Milícia directament a la teva bústia
Diu Samo Burja —del qual ja vaig parlar en un article anterior— que es pot fer un paral·lelisme entre la matèria fosca de l’univers i el pòsit intel·lectual que ens envolta sense fer-se explícit, ocult. En el camp de la física, una teoria per explicar perquè les galàxies s’han format o es mouen de la manera que ho fan, és que contenen una gran quantitat de matèria invisible, a la qual donen el nom de matèria fosca. Els càlculs dels científics diuen que hi ha vora un 85 per cent de matèria fosca respecte la massa total de l’univers, la presència de la qual es pot inferir a partir dels efectes gravitatoris que provoca sobre les galàxies.
Com a exemple de matèria fosca intel·lectual, Burja menciona que de tots els autors de l’antiga Grècia en coneixem poc més que un 13 per cent i, d’aquests, només ens ha arribat un escàs 6 per cent de tota la seva obra escrita. Una mostra d’això seria que hem recuperat els textos sobre política d’Aristòtil però no sabem gairebé res dels que va escriure sobre economia.
Un altre cas significatiu és el disseny de motors de coet, que després de l’auge dels anys de l’exploració espacial va caure en l’oblit. L’any 2013, Jeff Bezos, el fundador d’Amazon, va recuperar dos coets espacials Apollo 11 del fons de l’oceà. Pel que es pot deduir d’alguns testimonis, Bezos ja tenia en ment, quan la fundà el 1994, que Amazon seria una catapulta per iniciar més tard una companyia de tecnologia espacial. Però va ocultar aquest propòsit en els plans a llarg termini de l’empresa, en el que seria un altre exemple d’informació invisible però present en el medi.
Segons Burja, hi ha tres tipus de matèria fosca intel·lectual: la perduda —com en el cas dels autors grecs—, la propietat intel·lectual i el coneixement tàcit. La propietat intel·lectual és tota aquella informació que pertany a una institució, la qual en manté el monopoli i la custòdia per via de l’obscurantisme o de restriccions legals. El coneixement tàcit és el que no es transmet de forma escrita, si no per l’aprenentatge directe. El cas del perruquer, que només podrà perfeccionar la seva tècnica tallant cabells, en seria un exemple. Els protocols socials que s’utilitzen en l’exercici del poder també serien formes de coneixement tàcit que s’aprenen mitjançant la imitació i la pràctica.
Quan la transmissió de coneixement falla, és molt difícil entendre la societat on vius. La manca de continuïtat en les institucions i la interrupció de la cadena de transferència del coneixement es noten pertot. És allò que Gabriel Ferrater, parlant de la prosa dels escriptors catalans, resumia com un problema d’educació: no es pot escriure prosa decent si no tens una cultura sòlida —ho dic de memòria. Una altra derivada és que, a falta d’aquest coneixement, s’acabi omplint el buit amb la pròpia mancança. L’herència que rebem els catalans sovint és el silenci i la incomprensió, que pot prendre forma de nostàlgia.
Fa unes setmanes vaig veure una peça periodística sobre la Marta Lloret i la seva dèria amb les masies i cases pairals. Les busca per tot el Principat, les fotografia i després en penja les imatges a les xarxes. Entre Instagram i Twitter ja té més de 45 mil seguidors. L’èxit de la seva afició implica que el concepte de matèria fosca intel·lectual té dues vessants. Per una banda, bona part de les masies que retrata estan buides, i per tant hi ha tota una manera de viure que s’ha extingit amb elles. Però d’altra banda, com ens demostra la seva experiència, si aconsegueixes connectar amb aquest coneixement tel·lúric que flota a l’aire, encara que no el vegis, és probable que el teu esforç torni a fer tangible per a moltes persones un llegat que fins llavors era inaccessible.
La matèria fosca