Els vius

  
0:00
-4:08

He decidit que m’abstindré. Si bé no és la primera vegada que no vaig a votar, sí que és la primera que no ho faig en unes eleccions al Parlament. Fins ara m’havia abstingut al congrés espanyol, al senat o a les europees; mai a les municipals ni a les autonòmiques.

Fa dies que intento ordenar les meves idees al respecte. No m’interessa tant racionalitzar la meva decisió com posar-la a prova, per això he escrit alguns tuits, per conèixer les reaccions i debatre —quan fos possible. Una de les respostes que em van cridar més l’atenció em deia que no votar era com estar mort, políticament.

Llavors em va caure del cel un article de Samo Burja que parla sobre la importància de distingir els jugadors vius dels jugadors morts. Els jugadors vius són “aquelles persones o grups ben coordinats que són capaços de fer coses que no han fet abans”, a diferència dels jugadors morts, que sempre fan el mateix i actuen d’acord a un guió preestablert.

En la lògica de l’entorn actual que, degut a la immersió informativa a la qual ens veiem sotmesos, ens obliga a destriar unes quantes peces per elaborar patrons que encaixin amb la nostra manera de veure el món, l’article em va anar bé per refermar la meva decisió. No votar al Parlament és una cosa que no he fet mai abans, en l’esquema de Burja això em convertiria en un jugador viu.

Més enllà de l’autocomplaença, si apliquem el mateix marc a la política catalana, ens adonarem ràpidament que la majoria de jugadors estan morts. Al contrari de l’afirmació que fan Salvador Illa i altres propagandistes del règim, el procés, entès com la fase que va de 2009 a 2017 aproximadament, va demostrar que els partits independentistes estaven vius —perquè feien coses diferents i no actuaven segons el pla preestablert. La decadència, doncs, no és el resultat del procés, si no que és un fenomen d’ara, perquè ningú té l’habilitat de fer coses noves.

Per exemple, dissoldre una coalició electoral com era Convergència i Unió va ser una actuació de jugador viu, igual que crear un partit nou de trinca —el PDeCat. Però repetir un cop més la jugada, primer amb La Crida i després amb JxC, demostra la falta d’idees i que com a espai polític està mort.

Una cosa que també diu Samo Burja és que un jugador mor quan substitueix una forta coordinació per una estructura rígida. D’immediat vaig pensar en la CUP, lligada a una burocràcia interna diabòlica, però el mateix es pot dir de l’Assemblea Nacional. Les campanyes i els discursos d’Òmnium són els mateixos des de fa tres anys. Per molt que posin Mònica Terribas o Jordi Muñoz a la seva junta directiva, no podran reviure l’entitat perquè són diferents actors que interpreten el mateix paper.

A Esquerra li passa una cosa similar: el discurs de mans netes que fa Oriol Junqueras és idèntic al de Josep Lluís Carod Rovira fa més de quinze anys, i el cos els demana fins a tal punt de reeditar el tripartit que s’han hagut d’imposar una limitació a ells mateixos, amb un delirant pacte anti-PSC, com quan jo desinstal·lo l’aplicació de Twitter del mòbil i al cap de deu minuts l’estic obrint a l’ordinador.

De vegades, un jugador fingeix estar mort per quedar fora del radar dels seus rivals. A l’article, Burja posa com a exemple Amazon, que durant molts anys va passar per ser una companyia que només venia llibres i així Walmart no la veia com a competidora, i ara vol passar com a competidora de Walmart, perquè SpaceX, Microsoft o el propi govern dels Estats Units no la vegin com a rival.

M’agradaria pensar que l’independentisme fingeix la seva mort, però els resultats de diumenge seran un símptoma d’estancament indubtable. Alguns interlocutors em preguntaven quina solució tinc, jo. A la majoria de persones l’abstenció els sembla una heretgia. Molts temen l’auge de VOX, i és normal perquè ara mateix probablement sigui l’únic jugador viu, capaç de fer coses noves i adaptar-se a un entorn canviant. No penso fer proselitisme de l’abstenció, però estic disposat a assumir la responsabilitat que comporten els meus actes.

Encara que sigui un concepte força simple, aprendre a distingir entre jugadors vius i morts és útil en termes estratègics. Sabem que Espanya és un jugador mort, però també sabem que en igualtat de condicions, sempre la palmarem nosaltres. Si es tracta de recuperar la iniciativa, hem de buscar per tot arreu els signes de vitalitat. Allò que trobem viu, que s’adapti als canvis i faci coses diferents ens farà créixer. Votar o no votar és menys important que fomentar els jugadors vius i posar-los en lloc dels morts —encara que això signifiqui allunyar-nos per un temps del Parlament i de la Generalitat.

[Subscriu-te per rebre a l’instant totes les publicacions a la teva bústia]