Els resultats de les eleccions del 23J han deixat una paradoxa que tots els comentaristes s’han acuitat a ressaltar: com més suports perd l’independentisme català, més força de negociació aconsegueix. De fet, com assenyala l’historiador José Luís Villacañas, aquesta força difícilment es pot conjugar amb la denúncia de la il·legitimitat de la democràcia espanyola. És complicat al·legar que Espanya t’oprimeix mentre tens a les mans el poder de decidir el seu govern. Aquest és un punt crucial al qual tornaré tot seguit.
Villacañas afirma que la política «no és acabar amb les forces en joc, sinó articular-les en algun equilibri». Aquesta és la raó, segons ell, que explica perquè PSOE i Sumar han aguantat l’envestida de l’antisanchisme de PP i VOX. L’article de Villacañas es podria resumir en un missatge que aquests dies apareix de manera més o menys subliminal per totes les pantalles: si Junts i Puigdemont són sensats en les seves demandes, l’Estat podria obrir de nou els seus braços als (neo)convergents esgarriats.
Un altre historiador partidari de la solució pactada és Carles Sirera, al qual llegeixo sempre atentament. Aquest cap de setmana escrivia que «la situació socioeconòmica d’Espanya actual és una guerra de Madrid contra tota la resta de territoris de l’Estat». Amb això, Sirera emmarcava la dialèctica que en la seva opinió marcarà el futur del Regne d’Espanya a mig termini: «un xoc Ayuso contra Sánchez, Madrid contra Espanya». En aquest escenari Junts ha de meditar molt bé si vol convertir-se en el punt d’equilibri que reclama Villacañas o si prefereix agafar el camí de la irrellevància que comportaria deixar perdre aquesta oportunitat.
El punt feble de la tesi de l’Espanya madrilenya versus l’Espanya «plurinacional» que fan anar els dos historiadors rau en la part catalana de l’equació. El propi Villacañas es pregunta al seu article com podrien Junqueras o Puigdemont exigir un referèndum d’autodeterminació, «la decisió històrica més rellevant des del Compromís de Casp», amb el suport del 27 per cent dels electors. Tornant al principi, tant cert és que resulta incompatible criticar l’opressió nacional mentre t’erigeixes en el kingmaker de la Moncloa com n’és d’il·lusori creure que la democràcia espanyola es pot aguantar sobre els partits independentistes.
Al meu parer, els dos historiadors sobrevaloren l’autoritat d’ERC i Junts. Ja no es tracta només de l’abstenció, és que ni amb els seus partidaris més lleials no podrien omplir una sala de festes de qualsevol capital de comarca. Prenguin la decisió que prenguin, juntaires i republicans estan en fals. L’únic que poden fer és accelerar o endarrerir el procés de descomposició de la democràcia espanyola, sigui aquesta en forma de Monarquia o en forma d’una hipotètica Tercera República. Un punt d’equilibri espanyol aguantat sobre la força de l’independentisme català actual és com aguantar una casa damunt d’una biga corcada.
En un article anterior deia que Pedro Sánchez havia engegat la piconadora. No dubto, com assegura en Sirera mig en sèrio mig en broma, que això fins i tot podria incloure la figura de Felip VI. La màquina de Sánchez necessita cada cop més combustible: de moment s’ha empassat Susana Díaz, Pablo Iglesias, Mariano Rajoy, Pablo Casado, Mònica Oltra, Irene Montero, Inés Arrimadas o Albert Rivera, entre d’altres. El seu problema és que, un cop eructi les restes del puigdemontisme i del junquerisme, ja no li quedarà ningú —tret dels bascos, que com que aixequen pedres fan de mal païr— per aguantar la ficció de la plurinacionalitat.
Avui Puigdemont es troba en la mateixa tessitura que Marta Pascal quan va forjar la moció de censura que va dur Sánchez al poder. Algú recorda què se n’ha fet, de Pascal?