Fora del soroll (violència, llibertat d’expressió, joves), què podem treure dels aldarulls dels últims dies?
En primer lloc, hi ha efectivament una escalada de la força dels manifestants contra la propietat privada i les forces de l’ordre. És la conseqüència de l’escalada que, al seu torn, practica l’Estat. Taponant qualsevol via democràtica a la resolució dels conflictes i augmentant la repressió sobre la dissidència, l’Estat espanyol actua segons el seu manual de joc.
La unanimitat en qualificar la violència d’extrema, quan tothom que tingui ulls a la cara s’adona que l’agressivitat als carrers, malgrat que hagi incrementat un grau, continua uns nivells molt per sota de les manifestacions dels armilles grogues o dels opositors al règim de Hong Kong, per posar només dos exemples, és un signe d’obediència. El show de la patronal catalana tenia com a principal objectiu mostrar el seu vassallatge davant l’Estat.
Des de l’alcaldessa de Barcelona fins a l’últim mico de la universitat de Vic, aquests aldarulls han servit en primer terme per passar llista dels llepabotes.
El govern de Pedro Sánchez està intentant delimitar un marc de consens. Com es va veure en el patetisme de l’acte on una piconadora anava aixafant armes com a símbol de la lluita antiterrorista, la violència ofereix aquest marc. El consens espanyol, òbviament, es fabrica a Madrid. No podem saber exactament què vol fer-ne, Sánchez, del consens, només podem saber que ens perjudicarà.
La literatura acadèmica coincideix en assenyalar que el període conegut com la Transició va ser força violent. I quan diuen violent no ho quantifiquen en mobiliari urbà ni aparadors, sinó en vides humanes. Morts. De fet, el pacte de la Transició es va segellar en un context de milícies paramilitars, repressió policial i atemptats terroristes —alguns de falsa bandera, com el conegut Cas Scala.
Més enllà dels paral·lelismes entre dos moments històrics diferents, l’important és conèixer el manual, per avançar-se a les jugades.
Per il·lustrar-ho faré servir el cas dels Estats Units. Durant anys, després de la invasió de l’Iraq, l’exèrcit dels Estats Units s’ha centrat en les operacions de contra-insurgència, que en alguns casos han implicat tortures, assassinats selectius, segrestos… Són els anys de la Guerra Global Contra el Terrorisme. Ara imaginem que tot els coneixements i l’aprenentatge acumulat durant aquests anys a l’Afganistan i a l’Iraq es posa al servei d’una altra mena de terrorisme: el terrorisme domèstic.
Als Estats Units es comença a parlar d’una Patriot Act 2.0, una segona versió de la llei que va facilitar saltar-se tota mena de drets fonamentals per perseguir el terrorisme islamista. L’assalt al Capitoli podria ser el tret de sortida, com ho va ser l’atemptat de les Torres Bessones, d’una nova cacera, aquest cop a la McCarthy, per buscar traidors entre els ciutadans dels Estats Units.
Si a mitjans dels anys 2000 hi va haver reticències per part de les empreses tecnològiques a cedir la informació dels seus usuaris a les agències d’espionatge, ara són les pròpies empreses les que entrenen voluntàriament els seus algoritmes per a trobar qualsevol discurs fora del consens. Exposar a Facebook o Twitter o Youtube els teus dubtes sobre l’origen de la Covid-19 mereix una amonestació automàtica i l’eliminació del teu missatge. Només caldrà afinar els paràmetres.
El manual espanyol no conté les variacions sofisticades de l’estatunidenc, però s’adapta molt bé al seu context. L’altre dia veia un tuit que celebrava la decisió de l’agència federal d’intel·ligència alemanya, la BfV, d’espiar membres del principal partit de l’oposició, Alternativa per Alemanya (AfD), a la vegada que aplaudia la decisió del govern francès de dissoldre l’organització anti-immigració Generació Identitària.
El mateix ministre de l’interior, Gérald Darmanin, que s’escandalitzava amb una pancarta de Generació Identitària al pas fronterer de la Vall d’Aran on deia que barraven el pas als immigrants, en un debat televisiu acusava Marine Le Pen de ser massa tova amb l’Islam.
M’aturaré a França perquè algunes coses que hi passen mereixen la nostra atenció. Fa uns dies l’Assemblea Nacional va aprovar la llei per combatre el “separatisme islamista”, anunciada poc després de l’assassinat d’un professor d’institut, Samuel Paty, per haver mostrat una caricatura de Mahoma en una classe sobre llibertat d’expressió. Això del separatisme, com a mínim, ens hauria de fer aixecar una cella.
També arran d’aquest assassinat, llegia que les autoritats franceses feien ràtzies entre nens de 10 anys acusats de “defensar el terrorisme” davant dels seus companys de classe. El ministeri d’educació exigeix que els funcionaris no passin per alt cap incident. Les families dels nens —detinguts durant hores— havien de respondre posteriorment un interrogatori sobre les seves pràctiques religioses.
Entre octubre i novembre de 2020, en qüestió de pocs dies, es van succeïr dos episodis que es podrien titllar de censura. Dos articles d’opinió crítics amb el president Emmanuel Macron en sengles mitjans influents, Financial Times i Politico, es van retirar de les seves respectives pàgines web a causa de la pressió del govern francès. Els editors van al·legar que contenien informacions esbiaixades.
Aquest és el terreny de joc on l’Estat espanyol aplica el seu manual. Les eleccions presidencials franceses de 2022, si res no ho impedeix, es disputaran entre Macron i Le Pen. L’aposta de Pedro Sánchez és absorbir part del PP i Ciutadans i deixar la oposició en mans de Santiago Abascal. És un consens que, com la piconadora, allisa tota forma d’oposició. Només cal veure l’evolució de Jaume Asens per fer-se’n a la idea.
Per desgràcia, els partits catalans corren al socors de l’estratègia socialista. És com un acte reflex; enlloc d’enfrontar-se al govern espanyol, que al cap i a la fi està en minoria, li aproven els pressupostos. Dins de la zona euro, Espanya és una de les economies que menys despesa fiscal ha destinat a pal·liar els efectes de la pandèmia. L’atur juvenil és el més alt, superant el 40 per cent.
Amb això vull dir que hi ha motius sobrats per muntar-li un bon sidral al govern de Sánchez, sense parlar del tracte humiliant a presos i exiliats independentistes ni dels represaliats deixats a la seva sort per part del propi govern català. Però els aldarulls en motiu de la detenció de Pablo Hasél, de moment, estan servint d’excusa als partits per apropar-se a la piconadora. Si fos així, ens podríem donar per satisfets.
Desconec si Sánchez se’n sortirà, però al manual espanyol sempre hi ha un Pla B. La pregunta que ens hem de fer els catalans és quin pla alternatiu tenim nosaltres si els partits independentistes acaben trinxats.
Recorda de subscriure’t per rebre totes les actualitzacions de La Milícia directes a la teva bústia