És possible que a tots aquells que vam viure l’esperit de les consultes populars de 2009-10 ens hagi sorgit en algun moment la pregunta, quan se’n va anar tot a la merda?
Una manera d’enfocar la pregunta és l’afer Voltas. Aquesta setmana s’ha filtrat la conversa entre Xavier Vendrell i Eduard Voltas on aquest reconeixia ser l’autor del llibre “Tornarem a vèncer”, en teoria escrit a quatre mans entre Oriol Junqueras i Marta Rovira. Segons es desprèn de la conversa, Voltas treballaria al servei d’Esquerra Republicana —presumptament. El grup Time Out Spain, del qual Voltas és executiu, ha rebut nombrosos contractes de publicitat institucional els darrers anys. No cal ser Sherlock Holmes per veure per on vaig.
És interessant la reacció que ha provocat la notícia. O bé no se n’ha parlat en absolut (omertà), o bé s’ha comentat que no s’ha de donar validesa a la filtració perquè prové d’una investigació judicial espanyola. És a dir, s’utilitza el marc de l’independentisme per passar de puntetes sobre l’enèsim cas de mercadeig de periodistes i mitjans. La causa independentista com a font de legitimitat d’un sistema en què els tertulians i columnistes estan a sou dels partits. Si fos periodista, estaria preocupat.
L’afer Voltas fa pampallugues com un rètol de neó en una carretera nacional. És un signe per a tothom que vulgui donar-se per al·ludit, però la majoria xiula com si allà no hi hagués res.
Tornant a la pregunta del principi, recordo que a la meva ciutat, Vilanova i la Geltrú, la consulta independentista de 2009 va ser un esforç de base. No sé si a tot arreu va funcionar igual, però la meva impressió és que aquelles consultes es van aguantar sobre una estructura capil·lar de moviments, ateneus i associacions. Aquesta estructura descentralitzada, diversa, distribuïda per tot el territori, amb motivacions diverses però un objectiu compartit és el gruix o com diuen els mestretites, el capital social de Catalunya.
Un exemple que conec de primera mà seria la CUP. Formada a partir de nuclis locals, la seva força inicial era l’arrelament i una xarxa de moviments assemblearis de base que si bé no formaven part de l’estructura de la CUP sí que connectaven els nodes i participaven en una comunicació d’anada i tornada. Quan aquesta estructura es va forçar, i en comptes d’anar de baix a dalt va començar a anar de dalt a baix, els nodes es van anar desconnectant en cascada.
És curiós perquè un dels efectes secundaris de l’empresonament de la cúpula independentista ha set el desmembrament del capital social català. De la mateixa manera que davant l’afer Voltas es crida (o es calla) a tancar files, l’injust empresonament dels líders polítics ha fet que aquell moviment de base divers i descentralitzat s’arrengleri com un sol cos darrera de les consignes que toquin en cada moment. La gràcia de tot plegat és que aquest comportament, fortament autoritari, es realitza en nom de l’autodeterminació.
Quan se’n va anar tot a la merda? Quan vam deixar d’atendre la nostra realitat local. Això s’ha traduït en uns camps gravitatoris irreals que no connecten amb res. Bé, sí, connecten amb lemes importats, com aquella pintada que vaig veure al pas sota la via prop de casa meva: WWG1WGA. Aquest acrònim, per qui no ho sàpiga, és un dels missatges que propaga QAnon, una teoria sobre el deep state americà.
Els motius que expliquen com pot arribar a calar un missatge, que vindria a ser com el jurament dels tres mosqueters, que bàsicament està relacionat amb Trump i la política dels Estats Units entre la joventut catalana, són els mateixos que expliquen que les manifestacions de protesta contra el confinament estiguin protagonitzades, parcial o majoritàriament, per elements d’extrema dreta.
El problema no és l’extrema dreta, és el desmembrament del capital social. El que falla són les connexions, i l’aïllament social ho empitjora. Els mitjans convencionals despatxen les protestes com a manifestacions “negacionistes” igual que callen l’afer Voltas, perquè són una corretja de transmissió del gir autoritari.
Això encaixa amb la idea que el filòsof Abel Cutillas fa dies que comenta. “El nou autoritarisme és que cadascú assenyali l’autoritarisme particular del veí presentant-se com a defensor de la llibertat”. El joc autoritarisme-llibertat és l’eix que faltava per entendre les coordenades on ens movem. Pots amagar l’afer Voltas culpant l’estat espanyol, pots enfortir les restriccions de mobilitat titllant els que protesten de “negacionistes”. I així amb tot.
La dinàmica és molt forta i no tinc ni idea si hi ha solució a curt termini, és de preveure que les pulsions autoritàries exprimeixin les xarxes socials per alinear encara més els seus bàndols. D’altra banda, les xarxes socials també poden ajudar a connectar el teixit de base amb la realitat local i, si cal, tornar a començar.
Aquest és el primer post que publico a Substack, a partir d’ara agruparé totes les meves publicacions en aquest espai, si t’interessa seguir-me t’agrairé que et subscriguis