Vilamediocre

La paranoia és l’ambient de l’època. Les conspiracions, la manera més ràpida d’arribar a la veritat.

Quan algú diu, per exemple, que «ens volen derrotats», el subjecte s’elideix i sovint aquesta mateixa elusió et porta a descartar el comentari sencer. Perquè, qui són ells? En el cas del meu exemple, que com pots suposar no és accidental, fins i tot es posa en entredit el complement indirecte: el nosaltres. De fet, va lligat: derrotar-nos, com a catalans, significa difuminar la línia que separa el jo del nosaltres.

¿Hi ha una conxorxa entre Toni Soler, Xavier Antich, Roger Escapa, Mònica Terribas, Antoni Bassas, Ricard Ustrell, Òscar Andreu, Laura Fa, Marc Giró, Jordi Basté, Xavier Bosch, Ernest Folch i un llarguíssim etcètera de personatges públics del nostre país per a fer que odiïs la catalanitat? Encara que ho sembli, no.

I entre els escriptors que escriuen a La Vanguardia, l’Ara i El Quadern? I entre els cuiners-vedets gironins? I entre l’exèrcit de periodistes que conformen la redacció d’esports de TV3? No cal seguir. La resposta continua sent que no. Però, i aquest però és d’aquells que anul·len la frase anterior, la veritat funciona millor si fas veure que sí, que de fet tots aquests individus més aviat foscos —per molta simpatia que gesticulin— s’han posat d’acord per soscavar el teu mur intern.

El que compta són els resultats i l’única línia de sentit que es pot expressar és la següent: davant d’un català ben arrelat, que cultiva el caràcter a través de les seves passions i no dels seus defectes, en definitiva, davant d’una individualitat catalana —que com és obvi no té res a veure amb cap dels clixés que ells promouen—, tots aquests titelles no hi tenen res a fer. La seva supervivència rau, doncs, en evitar el sorgiment d’una tal personalitat.

Tanmateix, tampoc no els hi voldria donar massa relleu. El meu problema amb les conspiracions no és que siguin falses, és que acostumen a equivocar-se d’enemic. Aquí la confusió es barreja amb la pròpia estultícia dels personatges: hi ha qui creu que Catalunya s’enfonsa perquè les seves figures públiques són d’una qualitat ínfima. Tota aquella tropa habita el que podríem anomenar Vilamediocre, un llogarret de Catalunya poblat per la grisor més absoluta. Com la telenovel·la que fan als migdies, on la preocupació dels seus protagonistes, en lloc de matar algú o d’amagar una aventura incestuosa, és si el nano del veí té una depressió o si el director de l’institut és una mica malparit.

Catalunya no és Vilamediocre, encara que alguns voldrien que ho fos —ells. De fet, Catalunya té tal grandesa que per enfonsar-la necessita un geni del mal, un Jòker o un duc de Berwick. Ara mateix, aquest geni del mal és inexistent. En canvi, l’enemic intern que alguns vilamediocrins asseguren que són els immigrants i d’altres que es tracta de la classe política —Salvador Illa no pot ser més que l’alcalde de Vilamediocre, així com Oriol Junqueras i Carles Puigdemont en són els principals opositors—, és només un número.

L’enemic interior està a dins de cadascú, de cada català, i es troba en la temptació de deixar-se véncer per la quantitat. És veritat que Vilamediocre exerceix de capital del país, i que allà hi ha les productores, les empreses, les licitacions, els likes i els polos Fred Perry. Tot això és cert. La conspiranoia és més subtil que associar Catalunya amb Vilamediocre, això ho sap més o menys tothom. La trampa és deixar-se atrapar pel núvol que sobrevola Vilamediocre, com aquella taca groga de diòxid de carboni que cobreix Barcelona els dies més clars.

La gràcia de la catalanitat és que es pugui eixamplar dins de cadascú, i que aquest algú, sigui un Ferran Adrià o una Carla Simón, conquereixi el món a la seva manera —la manera oposada al ramat, a la unitat tan pregonada des de la política. S’és català per voluntat i, per tant, com a elecció. És cert que la tradició i la història han modelat el nostre present. Però també és cert que la feina de destrucció del país —sostenida durant dècades— fa difícil parlar dels gremis d’artesans o de les nissagues d’industrials sense un cert regust de nostàlgia. Ara bé, admetre la destrucció no significa abraçar la mediocritat. Aquesta és la bretxa de seguretat per on entren els virus.

Ells conspiren per instal·lar la imatge de derrota al teu sistema operatiu. A través de les brometes, si fa falta, o més sovint del tremendisme i de la melancolia. Últimament, d’un ressentiment en auge. Potser no ho fan a consciència. Tant se val. La qüestió és que, com del porc, ho aprofiten tot. El mal de la mediocritat és que primer t’hi acostumes per passar desapercebut —qui voldria treure el cap a Vilamediocre?—, després per caure bé, per fer relacions, i finalment per mantenir el teu nivell de vida —la tan cobejada classe mitjana d’hipoteca, segona residència, vacances a l’estranger i escola concertada.

Pel camí, la teva identitat s’ha marcit. Ja no es pot dir que t’hagin convençut: tu mateix encarnes la derrota. Et dius, al teu fur intern, que si tu estàs vençut, Catalunya també. Fins i tot pots arribar a desitjar aquella derrota, per temor a haver-te equivocat. Per això és un problema qualitatiu, perquè és un treball que fan (o intenten fer) sobre tot aquell que estima la seva catalanitat, un a un. I per això, també, la recepta és prou simple: no deixis que t’ho facin. Aquí no cal l’èpica de la resistència. Per lluitar-hi és millor atacar —eixamplant la teva personalitat— que no pas enrocar-te en una defensa numantina per evitar que passin.

Tinc la intuïció, que no puc demostrar amb números, que el discurs derrotista comença, tímidament, a perdre suports. Les forces del mal són poderoses, com diria qualsevol conspiranoia que valgui la pena, però em sembla que cada cop hi ha menys catalans que volen viure a Vilamediocre.