Una setmana sense Twitter
Em dic Josep Asensio i sóc addicte. Fins la setmana passada, l’últim que feia abans d’adormir-me i el primer que feia quan sonava el despertador era revisar els últims tuits. No és que n’estigui orgullós. Durant uns mesos de 2018 ja m’havia apartat de Twitter, però des que vaig recaure el cuc havia anat creixent un altre cop. A diferència del tabac, l’altra addicció que conec de primera mà, mai m’he proposat deixar Twitter definitivament. Com tot addicte, creia que podia dominar la meva dependència.
Per això em vaig proposar, divendres passat, que m’estaria fora de Twitter durant una setmana. Volia provar la meva força de voluntat i recuperar el control. Vaig començar per desinstal·lar l’aplicació del mòbil (i de passada també la d’Instagram). Al principi, sent els símptomes físics inexistents, tot anava bé. Enlloc de quedar-me absort per la pantalla, aprofitava per jugar amb les meves filles o per planificar amb precisió mil·limètrica l’horari de la setmana següent. Clar que no sempre sabia com omplir el temps guanyat; a la cua del forn o assegut a la tassa, notava la presència del buit. És un buit que no sé on ubicar; hi ha buits que vénen d’un lloc concret, l’estòmac o el cor o el dit, cas que un dia m’oblidi de posar-me l’anell de casat. Aquest buit, en canvi, era eteri.
Tot i així, estava satisfet. Al cap de quatre dies, ma mare em va enviar un missatge preguntant si em passava res, “com que no et veig per les xarxes”. Això em porta a un dels inconvenients: a Twitter (a les xarxes socials en general) hi és tothom. És el centre. Abans, no sé quants anys fa d’aquest abans, encara ens podíem creure que les xarxes eren un apèndix de la realitat. Ara la realitat passa dins les xarxes — igual que passa dins dels nostres cervells. Desconnectar-te de les xarxes és com aïllar-se en una ermita. Em quedava WhatsApp i el correu electrònic, però una de les maneres d’entretenir-me va ser imaginar com seria el món si estigués desconnectat del tot.
Quan a finals de 2018 vaig tornar després d’uns mesos fora, em va semblar que Twitter havia canviat. No es tractava dels insults i del tipus d’agror que tant profit ha generat a alguns dels iniciadors d’allò que en el seu dia s’anomenava l’odisfera catalana. Era una cosa diferent. Al principi, Twitter era una comunitat reduïda. Hi regnava una mena de superioritat moral, servia per allunyar-te i no tant com a intensificació. També era més directe, més personal. Era un cos a cos que et posava a la mateixa alçada de tothom i les picabaralles eren tan habituals com ara, però també era més probable que coneguéssis perfils, anònims o no, que et despertaven simpatia i fins i tot t’hi podies acabar fent amic.
La majoria de les coses bones de Twitter encara hi són. El que vaig percebre de diferent a la segona etapa tenia a veure amb la construcció de compartiments estancs. Em feia l’efecte que havien col·locat unes línies de punxes d’aquelles que posa la bòfia en els controls antiterroristes. Com dic, no es pot separar la realitat de les xarxes socials, de manera que aquesta tendència dels móns tancats és un fenomen observable allà on miris. Els grups d’afinitat, alguns en diuen tribus, no són un invent de les xarxes, però les xarxes els amplifiquen a través del que John Robb anomena els disparadors d’empatia.
El que intento dir és que en els meus primers anys les emocions que rebia de Twitter tenien més relació amb la curiositat i la diversió, amb el joc, que no pas amb la confrontació. Tampoc ho vull romantitzar, l’odi sempre ha format part de Twitter. El que em va enganxar del tot, i una de les raons per les quals ho vaig deixar poc temps després, va ser el seguiment de l’actualitat al voltant de l’1-O. Si volies assabentar-te de què passava, havies d’estar allà dins. També va ser el moment que vaig intuïr la mutació de què parlaven alguns mitjans anglosaxons. Twitter s’havia convertit en una arma.
Ho vulguem o no, cada decisió que prenem a les xarxes ens enquadra en bàndols que de vegades ni tan sols arribem a copsar. Marshall McLuhan va escriure que la Tercera Guerra Mundial seria una guerra informativa de guerrilles. Estem en aquest escenari. Recordant aquells dies d’octubre i novembre, és evident que Twitter va ser un dels fronts del combat que es lliurava entre diferents faccions. També em sembla evident que des d’aleshores la moral de l’independentisme, el puntal de la seva cohesió, s’ha esmicolat en diferents micro-tribus irreconciliables a causa del trencament del consens anterior. Aquestes micro-tribus s’expressen a Twitter, però Twitter no és l’origen del fraccionament.
Com a exemple recent tenim la pandèmia. Al llarg dels últims mesos hem vist com es creaven tribus al voltant de qüestions com obrir les escoles, la defensa dels drets dels gossos a passejar o la negació mateixa de l’existència del virus. Els grups es creen i es dissolen a gran velocitat. De vegades s’encavalquen i formen tribus més grans. La característica que les uneix és l’empatia cap als seus membres i la manca d’empatia absoluta cap a les tribus rivals. L’objectiu és arribar a una homogeneïtat total i per això a Twitter s’hi veuen abans les aliances contraintuïtives que acaben modelant la política.
Des de bon principi tenia clar que tornaria. Amb la dimissió de Bartomeu, veient com culpava de la seva decisió el govern de la Generalitat, vaig trobar a faltar les comparacions amb Nobita que devien inundar el meu TL. Quan pensava en les reaccions que m’estava perdent al voltant de l’operació Volhov, també m’adonava que a banda dels enquadraments en tribus que vas veient, voltar per Twitter et permet fer-te una idea de quines idees estan en disputa en cada moment. Mirant TV3 i escoltant RAC1, arribes a pensar que vivim als anys noranta.
Dimarts vaig haver de fer una incursió forçosa a Twitter per recuperar una informació que necessitava i per casualitat vaig topar amb l’article del senyor Gomà. Què més em dec haver perdut, en una setmana? Malgrat que amb el virus la dinàmica s’ha encallat una mica, una altra de les raons del seu èxit és que a Twitter les polèmiques i els temes se succeeixen tan ràpid que de vegades no tens temps ni de seguir-los. Això et proporciona la sensació d’estar al dia i connectat amb els esdeveniments. I és addictiu, clar.
He pactat amb mi mateix que de moment continuaré amb l’aplicació desinstal·lada i aniré entrant-hi des de l’ordinador. No tinc vocació d’ermità. Moltes de les accions que tenen lloc a l’espai físic ja només són la via — a través dels vídeos i les imatges dels fets — d’armar els discursos de les xarxes. Mesuraré molt el temps que hi destino, però girar-li l’esquena a la realitat em sembla covard. Com a experiment, la distància et permet prendre consciència. Com a norma, i m’adono que aquí també parla la veu de l’addicte, és castradora. Potser per això, de forma irreflexiva, vaig batejar el meu podcast amb el nom de La Milícia.