A finals de febrer vaig acabar la primera versió del que serà el meu primer llibre, «El fantasma de Lerroux». A mesura que s’acosti la seva publicació ja en faré publicitat, ara ho menciono per un altre motiu. Recordo, fa temps, haver llegit una entrevista d’algun escriptor pedant d’aquests que eructen aforismes i recordo burlar-me dels seus laments pel «buit» que li havia deixat finalitzar la seva última novel·la. Havia previst que acabar el llibre m’aportaria calma, sense la seva presència contínua flotant com una mosca collonera al voltant del cap, però no comptava que em sentiria com aquell escriptor pedant del qual no recordo el nom —segur que escrivia en castellà—: com si tingués una depressió post-part.
Vaig acabar d’escriure el llibre pràcticament al mateix temps que començava la guerra a Ucraïna i se m’ha fet difícil separar les meves circumstàncies de les de l’exterior. Una feina que m’havia ocupat gairebé un any es va acabar i de cop es produïa un daltabaix mundial. De vegades creus que l’univers parla amb tu i, encara que ho descartis, no pots evitar de pensar que hi ha alguna relació íntima entre dos fets deslligats. Al principi vaig llegir un munt d’articles i vaig entrevistar en Pol Molas, que en sap un niu, per mirar de captar el problema de fons. Ara m’adono que el to que vaig donar a la nostra conversa va ser un punt lúgubre. Després, gairebé sense adonar-me’n, em vaig anar desconnectant de l’actualitat d’Ucraïna alhora que entrava en un procés gripal que la metgessa va rebaixar a quatre dies de febre i uns quants mocs i que, en canvi, per a mi va ser com entrar en un túnel llarg i fosc com el cel que no va fer net durant unes setmanes encara que a molts ens semblés una eternitat.
Avui fa Sol, almenys a Vilanova en fa. Encara arrossego uns quants mocs però el mal de costelles que em provocà la tos perpètua s’ha anat apagant. A la classe de la meva filla petita hi ha arribat un refugiat ucraïnès i he començat a buscar feina amb desgana, conscient que el màxim a què puc aspirar és a un salari precari i a un entorn laboral volàtil. Tot i així, he anat recuperant el pols. He llegit un llibre sobre els orígens del «miracle» econòmic català, de l’historiador Antoni Simon i Tarrés —un llibre erudit, de digestió pesada— que m’ha confirmat algunes de les intuïcions que vaig escriure sobre la política catalana de principis del segle XX.
Més que intuïcions, al meu llibre hi he abocat una sèrie d’idees espigolades d’aquí i d’allà i n’he fet una lectura esbiaixada, que molts cops va en contra de la intenció dels autors que les van escriure. Ara que n’he pres una certa distància, veig que un dels dividends més grans que m’ha aportat el llibre sobre Lerroux és que pots aprofitar gairebé qualsevol cosa per a propulsar-te cap amunt, sempre i quan tinguis clara la direcció. Aquests dies he hagut de posar-me a dieta informativa, sobretot pel que fa a Ucraïna, per tal d’impedir que en moments de debilitat la voràgine emocional se m’emportés. Ja em temia que la pandèmia cediria el seu lloc a la guerra, però no vaig preveure que la instrumentalització de les morts i de les batalles arribaria a un punt tan baix —més enllà de la mera propaganda.
Un cop reviscolat, però, penso que fins i tot d’aquest clima de canvi d’època se’n pot treure alguna lliçó. A part de prendre nota de les posicions d’uns i altres respecte la guerra en sí, m’han cridat l’atenció dos plantejaments que s’han situat al mig de les preguntes que em feia sobre allò de la direcció. Un és el disc de la Rosalia. D’algunes entrevistes i comentaris (recomano la conversa entre la Marina Porras i l’Enric Vila i aquesta anàlisi musical del youtuber Jaime Altozano) la conclusió bàsica és que la cantant de Sant Esteve de Sesrovires ha fet el que li ha donat la gana. Ha plantat el seu jo davant del públic, ha agafat retalls de tot el que l’envolta i s’hi ha posat a ella com a filtre. En Vila deia que la clau del seu èxit és l’espectacle de veure algú que creix davant del món i jo afegiria que aquest espectacle avui és força inèdit, de manera que el contrast entre la jovialitat de la Rosalia, una jovialitat precisa i barruda, i el gust pel decadentisme de la majoria d’artistes, encara la fa pujar més amunt.
L’altre producte és una sèrie de Netflix, «Pretend It’s a City», de i sobre l’escriptora i humorista Fran Lebowitz. Ja té un parell d’anys però a mi m’ha animat les hores mortes d’aquests dies. El plantejament és molt simple: la protagonista i Martin Scorsese —director de la sèrie— dialoguen al voltant d’alguns temes que tenen una relació més o menys directa amb Nova York. Amb aquesta excusa, Lebowitz va desplegant les seves idees. Reconec que, si fins ara tampoc havia escoltat gaire cosa de la Rosalia, també ho desconeixia gairebé tot de la humorista jueva. Suposo que això ha afavorit que el seu discurs m’entrés com una fletxa al cervell. M’ha fet pensar en els humoristes catalans i la seva tendència a baixar el llistó. Potser sóc jo, però abans de riure necessito prendre’m les coses seriosament. Fran Lebowitz és una intel·lectual que fa riure. La diferència amb un Toni Soler, per exemple, és que no devalua la seva cultura per a apartar-se’n i fer-ne un judici sever. Per agafar un altre cop la mateixa metàfora, si Lebowitz ha convertit la seva ciutat en una plataforma d'enlairament, en Soler fa servir Catalunya com la columna d’aquelles atraccions on els gronxadors se subjecten amb una cadena i la sensació de volar és un fake.
En resum, no hi ha cap història entre Ucraïna i jo, però ja estic a punt per agafar el toro per les banyes. Ara que en Molas s’ha convertit en una estrella, li tornaré a demanar que em concedeixi una entrevista. Tinc ganes de preguntar-li què n’opina dels rumors que diuen que els serveis d’intel·ligència russos tenen por de Putin i per això li han servit informes falsos. Crec que forma part dels contes que els occidentals ens anem explicant a la vora del foc. Atès el desconcert general, és comprensible que ens deixem bressolar per les rondalles. Ara bé, el meu petit desànim m’ha demostrat que no hi ha perill més gran que deixar-se portar —i que per tenir les ganes de viure d’una Rosalia o d’una Lebowitz no hi compta tant l’èxit puntual com la direcció que imprimim a les nostres accions. Hauré de començar a pensar en el proper llibre i ves a saber, potser activaré les subscripcions de pagament de La Milícia.