Tornar de la guerra
Els Estats Units estan en guerra des que l’any 1945 es van guanyar per les armes una posició preeminent en el concert mundial i més tard, amb la caiguda de la URSS el 1989, van assolir el cim com a poder hegemònic del planeta. El preu que paguen per mantenir i protegir aquesta posició són els destacaments, missions i tropes desplegades arreu del planeta.
Des d’aquest punt de vista, els ciutadans occidentals podem considerar, ens agradi o no, que els soldats americans són els nostres soldats. Per això m’ha interessat llegir Tribe: On Homecoming and Belonging, de Sebastian Junger, que mira de respondre què fa tan hostil la societat estatunidenca pels guerrers que tornen a casa.
El retorn a la llar dels soldats nord-americans sovint deriva en un Trastorn per Estrés Post-traumàtic (TEPT) de llarg termini. Qualsevol persona que ha patit un trauma pateix alguna forma o altre de TEPT. La violació, per exemple, és una de les coses més devastadores psicològicament que li pot passar a una persona. I tot i així, en comparació amb els soldats, les persones supervivents de violació mostren una taxa de recuperació respecte els símptomes traumàtics molt superior.
“Les víctimes de violació no tenen aquesta idea que alguns aspectes de la seva experiència val la pena de retenir-los”, diu a Junger la doctora Rachel Yehuda. Les situacions de combat conformen allò de més bo i allò de més dolent que haurà viscut mai un soldat. Malgrat que les compensacions per discapacitat per TEPT s’han disparat els últims anys, afirma Junger, la majoria de veterans no fingeixen els seus símptomes. La paradoxa és que, malgrat que retornen de guerres que són més segures que les que van lliurar els seus pares i els seus avis, un número cada cop més gran d’ells acaben alienats i deprimits.
Els soldats d’Israel compten amb un avantatge que els fa la tornada a casa més fàcil en comparació amb els soldats dels Estats Units. Es beneficien d’allò que el filòsof Austin Dacey anomena “significat públic compartit” de la guerra. Ja que el servei militar és obligatori i que la majoria d’israelians coneix el combat de primera mà, això proporciona als soldats que tornen un context en què les seves pèrdues i sacrificis són reconeguts per la major part de la societat.
Això coincideix amb la idea que les comunitats reforcen els lligams socials durant una catàstrofe, com una guerra o un terratrèmol. Els israelians, igual que els estatunidencs, viuen en guerra permanent, però a diferència d’aquests la tenen tan a prop que en el seu cas actua com un aglutinador. D’aquí que els soldats israelians, quan s’incorporen a la vida civil, se sentin útils i valorats.
El llibre es fa ressò de la teoria de Charles Fritz, científic expert en catàstrofes, que el 1961 va reunir en un paper titulat “Why do large-scale disasters produce such mentally healthy conditions?” (Per què els desastres a gran escala produeixen condicions tan saludables mentalment?). La societat moderna ha trastocat greument els vincles socials que havien caracteritzat sempre l’experiència humana, diu Fritz, i els desastres empenyen les persones cap a una forma més antiga i orgànica de relacionar-se.
Si patir un desastre natural o una guerra enforteix la comunitat, el problema del retorn a casa dels soldats es troba, no tant en el trauma que s’ha sofert en el camp de batalla, sinó en la reentrada a la seva societat. Sé que vol dir tornar a Amèrica d’una zona de guerra, diu Junger, perquè ho he fet uns quants cops. Primer hi ha una mena de xoc pel nivell de comfort i de riquesa que gaudim, però tot seguit ve la desagradable sensació que vivim en una societat que està basicament en guerra amb ella mateixa.
En un país com el nostre que ha oblidat o que li han fet oblidar la seva tradició militar, la discussió sobre què significa que els soldats que retornen a casa acabin deprimits, perduts o deixats de la mà de déu podria semblar una marcianada. Tanmateix, és impossible que el xèrif del món passi per una crisi tan profunda com la que s’intueix al llibre i no ens acabi afectant.
Sense pretensions profètiques, i per la simple raó que se’m fa difícil creure que la situació es pugui allargar gaire més, em sembla veure dues grans sortides al problema. O bé la societat estatunidenca s’afua i adopta encara més els valors de la guerra, el republicanisme més dur, perdent pel camí un punt de frívol i de liberal, o bé abraça el desastre més proper que tingui a mà, i s’hi aferra fins que el país recuperi el tremp — o fins que l’incendi li cremi la casa.
Jo diria que Steve Bannon fa temps que hi pensa.