L’origen del terme, useful idiots en anglès, s’ha atribuït a Vladimir Lenin per assenyalar aquells intel·lectuals de països capitalistes que, sense acabar d’apamar del tot l’abast de les seves accions, servien als interessos comunistes. Segons la wikipedia, l’expressió no s’ha trobat en cap text de Lenin, però des de la Guerra Freda es fa servir habitualment en els mitjans anglosaxons.
Un exemple seria Jean-Paul Sartre, que va escriure que les masses encara no estaven preparades per saber la veritat sobre els crims comesos per Stalin, un cop el secretari del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Nikita Khrusxov, va denunciar el culte a la personalitat en un informe de 1956. George Orwell, observant l’ascens del nazisme, va escriure que els “pacifistes” britànics eren uns covards i, pitjor que això, uns traïdors. Pactar amb Hitler per evitar d’entrar en guerra significava, a la llarga, servir en safata la seva sobirania nacional als alemanys. No els va descriure així, però aquells “pacifistes” també els podríem considerar uns magnífics exemplars de tontos útils.
L’any 2010 la BBC en va fer una peça periodística. La definició àmplia amb què emmarcava el documental deia que un tonto útil és aquell periodista, viatger o intel·lectual occidental que dona la seva benedicció a tiranies i tirans d’arreu, convencent l’opinió pública de la seva bondat.
Crec que no em desvio gaire de l’esquema presentat fins ara si dic que els tontos útils catalans son aquells que ens volen vendre la bondat d’Espanya. Els mètodes utilitzats son diversos. Un dels que em fan més gràcia és quan et pregunten per què et vols separar de la poesia de Machado o de García Lorca, com si gaudir de la literatura fos un subproducte del domini espanyol. Sembla una burrada, però hi ha persones que estableixen una connexió tan emotiva amb un artista que els semblaria deslleial deixar de compartir-hi la nacionalitat.
Els tontos útils per excel·lència de Catalunya són els polítics-activistes d’esquerra que ens volen convèncer de la bondat d’Espanya a través d’utopies regeneracionistes. Aviam si ens entenem: a tots ens agradaria que la Península Ibèrica fos un paradís de la convivència i del respecte, i que cada nació pogués cooperar —i competir pel lideratge en igualtat de condicions— en un marc de comprensió mútua, on els nens catalans estudiessin gallec; els portuguesos, català i els castellans, asturlleonès.
Per desgràcia dels tontos útils nostrats, no vivim en el món de la piruleta. Així que per vendre la mercaderia del federalisme o de les sobiranies compartides, el fato que toqui a cada moment, han de sorgir productes creïbles que il·luminin els ullets dels catalans. Podemos complia aquesta funció: obrir una escletxa mental a la possibilitat d’un canvi real a Espanya. La seva aparició va ser suficient perquè l’exèrcit de tontos útils catalans —omplirien cent Bernabéus, per agafar el sistema de mesura habitual— tingués un agafador en els anys que l’independentisme anava més disparat.
Ara que Podemos va de baixada, segueixo amb interès els passos d’aquests tontos útils, que no flaquegen mai en el seu propòsit. L’última novetat del grup consisteix en recuperar figures mítiques del republicanisme català de principis del segle vint, com Gabriel Alomar. L’Institut Sobiranies, darrera del qual hi trobem l’omnipresent Jaume Roures, organitza conjuntament amb les fundacions Darder Mascaró i Gabriel Alomar unes jornades en memòria del vuitantè aniversari de la mort de l’intel·lectual mallorquí.
Subscriu-te a La Milícia per rebre totes les actualitzacions
Presentarà les jornades l’ex diputat de Podemos i ex president de Catalunya en Comú, Xavier Domènech. Segons el programa, a l’acte de clausura acompanyaran a Domènech la presidenta del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol i Pere Aragonès, president de la Generalitat catalana. Les jornades compten amb el patrocini del Departament de Presidència de la Generalitat i la col·laboració del govern balear i dels ajuntaments de Palma i de Barcelona. Ho apunto perquè es vegi que no és una costellada entre quatre grenyuts universitaris.
Les jornades coincideixen amb la reedició del llibre “Republicanisme, socialisme i catalanisme” d’Alomar, a la col·lecció el Fil Roig. Fruit de la col·laboració entre dues editorials, Lo Diable Gros i Tigre de Paper, hi publicaran referents del pensament polític d’esquerra. Malgrat que aquestes editorials es mouen en un espectre llibertari i de l’Esquerra Independentista i les jornades tenen un to més aviat filopodemita, la coincidència demostra la desorientació present en l’esquerra catalana. Camp abonat perquè els tontos útils en facin de les seves.
Resumint, la figura d’Alomar s’utilitza per exposar les arrels socialistes i republicanes de l’esquerra catalana, com a contraposició a un catalanisme conservador que en temps d’Alomar representava la Lliga d’Enric Prat de la Riba. Als comuns, això els permet afirmar-se en el seu rebuig a l’independentisme. Gratant en l’inici del catalanisme republicà, troben un argument d’autoritat en la voluntat dels Companys, Layrets, Alomars i companyia d’estendre complicitats amb els republicans espanyols. Ho veieu, ens diuen els comuns, fins i tot els catalanistes més venerats van preferir posar per davant una República fraternal espanyola que no pas la independència.
El que no expliquen mai els comuns, quan parlen dels catalanistes republicans, és que aquella aposta federal era pura impotència. Quan Alomar va plantejar la seva teoria dels tres moments del catalanisme (primer a mans de la burgesia, després a mans de la menestralia i, finalment, a mans dels obrers), feia com a mínim deu anys tard. Alejandro Lerroux va conrear l’espai electoral dels treballadors que els republicans catalanistes no van tenir ni el valor ni la intel·ligència de disputar. Quan la Setmana Tràgica de 1909 es va emportar per davant la Solidaritat Catalana —una mena de Junts pel Sí de l’època—, els catalanistes republicans es van adonar que el seu enemic natural era Lerroux, però llavors eren massa febles i s’hi van haver d’associar —com també faria la Lliga en moltes ocasions.
Si l’obra d’Alomar no es posa en context, si no s’explica que el catalanisme va morir enterrat sota les runes d’un convent, tirotejat pels carrers o en un atac d’asma per la quantitat de pols d’un pis de l’Eixample, el seu discurs alimentarà el món de piruletes dels comuns. Vull pensar que a Lo Diable Gros i a Tigre de Paper ho tenen en compte. Ja entenc que en moments de confusió tornar la vista enrera sigui un consol, però recollir un llegat cultural per entregar-lo als teus rivals no seria gaire intel·ligent. Respecte als comuns, tot fa pensar que no tenen ni un pèl de tontos i saben perfectament el que fan.
Tontos útils
Gràcies per oferir-nos aquestes reflexions.