Sense política (II)
No n'hi ha prou amb resistir
Durant els moments àlgids del procés, un metge em va dir que parlar de política amb tanta passió era propi de països empobrits. Segur que als carrers d’El Caire, em deia, ara mateix dos homes s’esgargamellen per qualsevol tema a vida o mort. Discutir és la seva manera de donar-se importància, com si guanyar un argument privat sumés alguna cosa en el debat públic. La pobresa i la corrupció, per desgràcia per ells, seguiran el seu propi curs, sense que les afecti cap opinió ciutadana.
Hi penso sovint, ara que al meu voltant ja gairebé ningú no en parla. De fet, només parlen de política... els polítics. Bé, i els activistes i tertulians que s’hi dediquen. Les invectives de Gabriel Rufián –biblioteques o Tik-Tok és un bon dilema per passar l’estona en un basar egipci— no arreglaran cap dels problemes que tant li preocupen, però, com diria el meu amic metge, show must go on. Mentrestant, la llista dels problemes estructurals és gairebé tant llarga com les cues que es formen cada dia a primera hora per agafar l’autobús cap a Barcelona –perquè en el tren ja no s’hi pot confiar.
Aquest silenci al voltant de la política catalana, que s’assembla a la pau del cementiri que vol imposar el PSC, dona lloc a diferents lectures. Una d’elles és que el país s’ha rendit i que els socialistes governaran fins el final dels dies. És la preferida dels qui, en efecte, ja s’han rendit. Una altra lectura és que, després de la desfeta de 2017, la lucidesa dels electors catalans els ha dut a comprendre que, precisament perquè al seu voltant tot s’ensorra, han de vetllar pels seus interessos sense esperar res de l’estat.
La pràctica dels últims cent-cinquanta anys de tradició interpretativa ensenya que desconfiar o, per dir-ho millor, separar-se de l’estat es troba al cor de la política catalana que, per bé que encara hagi de néixer, ja comença a ensenyar el seu contorn. Ara és més difícil fer-ho que a la Primera Restauració, quan l’estat amb prou feines cobria l’educació bàsica agafant-se al bastó de l’església i el sufragi universal (masculí) era poc més que una idea. Llavors, els catalans també es posaven malalts i es quedaven sense feina, però sabien organitzar la seva pròpia xarxa de seguretat. Ara, el sistema de benestar social és tot el que tenen moltes persones.
La degradació dels serveis és la manera com el govern els recorda, tant als usuaris com als seus treballadors, que estan a la seva mercè. Les notícies de la mort de l’estat-nació han estat molt exagerades. El percentatge de la despesa pública respecte el PIB en els últims vint anys ha crescut a la majoria de països. És a dir, la dependència dels ciutadans respecte els seus governs és més gran ara que fa vint anys. Per contra, la seva voluntat per anar a lluitar en el seu nom és cada cop menor –tret d’algunes excepcions.
Resumint: la proletarització de la població catalana segueix el seu ritme incessant. La novetat és que mentre això passa la conversa política no s’escalfa, com en moments del passat, creant grans bosses d’indignació popular. És un silenci que contrasta amb el soroll de les xarxes, que van plenes d’improperis i sentències. Em vaig donar de baixa d’X perquè em vaig cansar de guanyar discussions i perdre en tota la resta. No vull guanyar més arguments, igual que molts catalans s’han cansat de ser els campions de la queixa.
La lucidesa que acompanya aquest gest de separació, que es confon sovint amb resignació, també descarta les grans narratives forjades a cop de mall ideològic. Això vol dir que la història ha arribat a un estadi on mana l’acció i que, com sempre, qui guanyi ja s’encarregarà després de dictar la versió oficial. Per ara, i això també contribueix al silenci al voltant de la política –en mínuscules—, les divisions entre bons i dolents, els talls ideològics amb què s’han farcit les pel·lícules i les sèries de l’època de la Segona Guerra Mundial, de la Guerra Freda i fins avui, deixen més aviat fred al personal.
Un exemple de la preeminència de l’acció és l’obra de Pedro Sánchez. Amb una mà regularitza centenars de milers d’immigrants i amb l’altra es gasta centenars de milions d’euros en tecnologia fronterera com el SIVE (Sistema Integrat de Vigilància Exterior) o el programari israelià Cellebrite, per accedir sense autorització judicial als telèfons dels qui arriben a les Canàries en caiuc. Sánchez, pregoner de la pau, ha deixat amb una mà al davant i l’altre al darrera al poble sahrauí mentre el seu ministeri de defensa ha firmat contractes sense publicitat, al·legant «exclusivitat tècnica», amb l’empresa Palantir, que tantes crítiques arrossega pel protagonisme del seu sistema d’IA en la matança de Gaza.
Sánchez fa el que considera que ha de fer per mantenir-se al poder –i ben fet que fa. No són polítiques excloents, formen part de l’equilibri que qualsevol dirigent ha de mantenir per situar-se al capdamunt de la jerarquia, per donar i per prendre quan toqui. El problema el té qui encimbella el primer ministre espanyol a l’Olimp dels pacifistes o dels demòcrates empassant-se la propaganda de l’estat, que per alguna raó alguns es pensen que encara es transmet només a través dels canals públics. Idolatrar o satanitzar Sánchez forma part de la mena de discussió que només pots perdre, igual que la presència de mossos als instituts. Són intents de què es torni a parlar de política, en minúscules.
Fa temps em van dir que havia de matar l’Asensio d’esquerres. Em volien advertir que els canvis mundials podien deixar-me en fora de joc, sense eines per entendre què passava al meu voltant. Pensant-hi, he arribat a la conclusió que no penso matar ningú. La veritat és que no fa falta. Només cal mantenir present allò de la separació de l’estat. Cap llei ni normativa forjades en un parlament espanyol són útils per a l’esquerra (o la dreta) catalana. Cap banca pública ni cap llei d’estrangeria, cap regulació de l’habitatge ni cap llei de prioritat nacional serviran als interessos dels electors catalans.
Cada vegada hi ha més aspectes de la vida diària controlats per la màquina administrativa. Si un grup de joves vol organitzar un concert al seu poble, per exemple, primer hauran de constituir una associació, o fer-ne servir una d’existent com a pantalla, i després hauran de presentar plans d’emergència, contractar seguretat, tenir totes les factures en regla, demanar permisos, entregar instàncies, etcètera. Obrir un negoci o demanar un permís d’obra són un viacrucis. El que vull dir és que la separació no serà mai neta del tot i que exigeix una actitud afirmativa per evitar que la màquina s’expandeixi fins a l’últim racó de casa teva.
La força que exerceix l’estat serà cada cop més gran perquè no en té prou amb destrossar la sanitat i l’educació, pressionarà fins que l’últim dels catalans es pengi a sí mateix l’etiqueta de perdedor. Em recorda a la pandèmia, quan es deia allò que haver de tancar-se a casa a mirar Netflix i demanar una pizza no era una manera gaire heroica de lluitar contra el virus i que lamentar-se’n era allò que anomenen un problema del primer món. Ara, la situació demana un salt al buit encara més arriscat: confiar en el país mentre els socialistes avancen en el caos.