Sense política

La política catalana encara ha de néixer

En un atac de lucidesa, el portaveu d’Esquerra Republicana, Isaac Albert, va demanar un «gest» a la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, per tal d’aprovar-li els pressupostos de la Generalitat al PSC. La reacció dels espavilats i graciosets de X acostuma a ser una prova fiable que hi ha alguna cosa interessant a rascar. Fins i tot el president Carles Puigdemont no es va poder abstenir d’escriure que «alguns encara esperen gestos». Doncs bé, això que hem anomenat política catalana els últims cent-cinquanta anys s’ha basat exclusivament en la interpretació dels gestos –el propi Puigdemont, l’any 2017, es va fer un fart d’interpretar els que rebia de Madrid i de Brussel·les. El fet que ara es verbalitzi tan clarament significa que ens trobem al principi del final d’aquest període.

Mentre que l’origen de la màfia està lligat al naixement de l’estat italià al Regne de les Dues Sicílies, la creació d’una mena d’intel·ligència catalana força particular està lligada al naixement de l’estat espanyol a la Corona d’Aragó. Totes dues sorgeixen d’un buit de poder. Un país conquerit per les armes deixa molts forats. El poder estranger no té prou contingents per arribar a tot arreu i s’ha de concentrar en els tributs, la justícia, la policia i els senyors que li puguin fer d’oposició. Això deixa marge a les forces locals per infiltrar-se en les escletxes on la mà de l’estat no hi arriba. Els sicilians ho van fer a través de l’extorsió i l’assassinat i els catalans a través de la negociació i el càlcul.

Es podria objectar que en els primers estadis de la formació dels estats nació europeus, al segle XIX, el buit de poder es notava fossis o no fossis un país ocupat. La diferència és que, tant sicilians com catalans, veien l’estat com una cosa forastera. Això no vol dir que no hi participessin o que no en volguessin treure profit, al contrari. En treien tot el partit que podien. L’estat es tractava com un instrument aliè que calia manipular, una maquinària a colonitzar des de dins, no pas com una estructura que encarnés la comunitat política pròpia.

El desenvolupament de la màfia siciliana va ser el fruit de l’eclosió de la indústria dels cítrics, de la construcció d’infraestructures bàsiques com el rec o les carreteres, del creixement sostingut de Palerm i de la irrupció de la burocràcia estatal en els afers mundans. Així, les xarxes de lleialtat i de protecció existents van trobar un ecosistema a parasitar que va permetre els capos fer-se amos del tros, matant i comprant voluntats de polítics, jutges, funcionaris i policies i fent créixer el seu negoci en paral·lel a l’expansió de l’estat. El silenci –l’omertà— i el codi d’honor eren la torna d’una presència sufocant de l’organització mafiosa a l’illa.

L’estratègia catalana va ser un pèl diferent. En lloc de fundar un poder al voltant de la violència, els capitans de la indústria i les estructures civils existents van generar un discurs. Si desentranyar els silencis, les mitges paraules, els gestos i les mirades dels iniciats és imprescindible per prosperar dins de la Cosa Nostra, la clau de la intel·ligència catalana nascuda el segle XIX –i que ha arribat fins ara— ha sigut interpretar l’estat per tal de fer-s’hi lloc o de guanyar una parcel·la de llibertat al seu interior.

Després de certificar que l’hegemonia política que somniaven un Joan Prim o un Valentí Almirall, emmirallant-se en la institucionalitat medieval, era una via morta, va entrar en funcionament un mecanisme de supervivència que ha permès als catalans, en comparació amb altres nacions sense estat, superar amb èxit l’era de la consolidació dels estats. Aquesta funció interpretativa consisteix a olorar quan una crisi colonial pot traduir-se en una concessió fiscal, detectar la debilitat del govern, balancejar les minories parlamentàries, i tantes d’altres maniobres per tal de crear-se un espai entre cops d’estat, dictadures, estats d’emergència i l’eliminació persistent de les elits i de les classes populars en els territoris ocupats.

Això ha provocat, al cap de les generacions, una confusió notable que es pot rastrejar en la distinció entre l’empatia i la interpretació. L’empatia és una característica psicològica que sorgeix del mimetisme. Des de petits, imitem la manera de fer dels altres per aprendre’n i per llegir les seves reaccions i així poder-nos guanyar el seu afecte, el seu respecte o la seva atenció. Si veig algú que té set, patiré set. Si veig algú que somriu, jo també somriuré. És gairebé innat.

D’altra banda, hi ha el mecanisme social sorgit de la relació entre qui mana i qui obeeix. Aquell que obeeix es preocupa per l’estat anímic de qui mana, perquè el seu futur immediat depèn d’això. El cas extrem seria el d’un esclau. Quan el teu amo s’ha llevat de mal humor, ho notaràs de seguida perquè la teva vida anirà a pitjor –el nombre de fuetades és una variable que no depèn del teu comportament, sinó de la seva voluntat. Interpretar la seva manera de pensar, de comportar-se, ja no és una qüestió social, és una qüestió de supervivència.

Això es pot aplicar en molts àmbits: per exemple, a la feina. Aprens a interpretar els esbufecs i els silencis del teu cap de seguida que entres a treballar a una empresa, i d’això en depèn en molts casos la teva supervivència laboral. O amb un policia o un funcionari, quan estàs a la seva mercè és molt fàcil que et trobis pensant què li passa pel cap –molt més que a la inversa. El feminisme, de fet, ha desenvolupat un corpus teòric al respecte, sobre la feina d’interpretació que històricament han dut a terme les dones en les seves relacions amb els homes.

Allò que acostumàvem a anomenar política catalana, doncs, era una tasca d’interpretació de l’estat a la manera d’un esclau que interpreta l’humor del seu amo. Encara que sembli un insult a la memòria de molta gent, és un mètode que funcionava. Ha permès, ho repeteixo, que la nació catalana superés el segle XX, que ha exterminat unes quantes cultures. No és poca cosa. Clar que això també s’explica gràcies al pòsit acumulat durant segles, un bagul ple de riqueses que quan sembla que s’ha esgotat encara hi trobes algun botí.

Però tot té un cost i la transmissió generacional d’aquest mecanisme de supervivència l’ha desproveït de la seva energia originària. El pactisme o el diàleg han perdut els matisos que els donaven les circumstàncies històriques en què es van crear. El seny s’ha convertit en virtut moral, quan era una opció més dins d’un ventall. El que era tàctica, s’ha convertit en caràcter. L’empatia, confosa amb aquesta tasca d’interpretació, s’ha situat al cim de la piràmide social. La sobreinterpretació, que era un mecanisme de supervivència, ha esdevingut una patologia.

Per dalt es premien els perfils que millor saben llegir l’amo espanyol. La intel·ligència, que és una eina d’adaptació a l’entorn, es converteix en una forma d’autocensura. Per això tothom coneix a algú que de jove era molt brillant i a còpia d’anar fent càlculs s’ha perdut en un laberint d’autojustificacions. La cadena de favors que constitueix el pom superior de la societat catalana es basa en què, per preservar el seu estil de vida, tothom sap que ha de defensar una mirada externa com si fos la seva i ningú ho pot dir en veu alta. Omertà.

Per sota, es va covant un ressentiment per la diferència observable entre el discurs públic i la pràctica privada. A l’interior de totes les estructures —una empresa, una associació, un departament universitari, etcètera— la jerarquia funciona com en qualsevol altre lloc. De vegades amb un punt més de sadisme i tot perquè és la única esfera on hom pot demostrar la voluntat de poder. A la vida pública s’aplaudeix qui es mostra més empàtic –cosa que no vol dir que ho sigui, evidentment. En privat, en canvi, qui té responsabilitats pot tenir la temptació de compensar la humiliació que pateix descarregant-la contra els manats.

Com a resultat de la fricció a què s’ha sotmès el mecanisme interpretatiu, la societat que es proclama la més empàtica de totes és la que tolera amb més naturalitat la subordinació política. La paradoxa és que, mentre promou als llocs de dalt els que millor saben llegir l’amo espanyol —i això es confon sovint amb virtut moral—, la cursa per assolir aquestes posicions equival als jocs de la fam. Això crea un clima alhora de mediocritat i d’asfíxia que els menys lúcids de la tribu atribueixen a l’estupidesa aquella que diu que Catalunya és un país petit.

El cas català ha arribat a un nivell tan elevat d’interpretació que li neixen actors i actrius sense gairebé ni voler-ho, com bolets enmig del bosc. Catalunya, en aquest sentit, té les condicions de temperatura i humitat perfectes perquè creixin els millors intèrprets cada temporada. Els premis Goya i Gaudí en donen fe. Aïllada del seu context, però, la carcassa de la interpretació és una mera raspallada de l’estat.

El cant del cigne de la tradició interpretativa catalana va ser el referèndum de 2017, que en lloc de fundar un poder nou es va encallar en els límits del tacticisme. Ara bé, la seva força radica en què va ensenyar als catalans la diferència entre fer política i reaccionar. El monstre de la normalitat té els peus de fang i per molt que els partits facin escarafalls per cridar l’atenció dels votants, el buit de poder de l’estat torna a ser visible per tothom. Per ser francs, encara que ja no l’omplin els càlculs ni les negociacions, el podria omplir un altre invent destinat a allargar cent cinquanta anys més l’agonia.

Les discussions sobre el proper pressupost autonòmic sonen buides simplement perquè ho són. La veritat és que encara que funcionés com un rellotge, encara que els trens arribessin a l’hora i no hi haguessin llistes d’espera, l’autonomia continuaria sent impotent per a encarnar la comunitat política catalana. És una obvietat que val la pena repetir de tant en tant: la gestió sense sentit de comunitat la pot fer un robot. La política catalana moderna encara ha de néixer.