Els fets deuen haver proscrit. Fa cosa de deu anys em vaig emborratxar en el marc d’un festival barceloní replet de hipsters (em fa l’efecte que abans n’hi havia més que ara, però seria tema d’un altre article). No és que fos una excepció, tampoc, això d’aprofitar el cap de setmana per beure un xic més del compte. Aquell dia es movia mar de fons en el meu fur intern. De primer em vaig interposar en la conversa de dos nois, bellíssimes persones, perquè parlaven entre ells en castellà i jo sabia del cert que els dos eren catalanoparlants. De vegades penso que tinc un àngel de la guarda, com un Marcelo per agnòstics, que m’ha lliurat en més d’una ocasió que em trenquessin la cara.
La nit va caure en barrena. No recordo els detalls. Sé, els meus amics es van encarregar de recordar-m’ho i encara avui de vegades surt el tema quan la conversa s’encalla, que en algun moment de la nit vaig elevar un crit de guerra:
- Que ens tornin el Centelles!
Agustí Centelles va ser un fotoperiodista català, nat a València el 1909, autor d’algunes de les fotos més icòniques dels anys trenta barcelonins, de la Guerra Civil i dels camps de refugiats al nord dels Pirineus. L’estiu de 2011 hi va haver un cert rebombori mediàtic per les declaracions dels hereus de Centelles, que acusaven la Generalitat (de dalt) d’haver-los volgut enganyar per quedar-se amb l’arxiu del fotògraf. “El hijo de Centelles no hablará con la Generalitat porque les mintieron y engañaron” era el titular que reproduïa la premsa.
En resum, que l’arxiu de Centelles, tal i com van acordar els seus hereus i el Ministeri de Cultura espanyol, se’n va anar a Salamanca. Expressant el dolor per aquella pèrdua, servidor es va engatar i udolà al cel de Barcelona —en repetides ocasions, fins a fer-se molest, fins i tot.
L’anècdota és irrisòria, però em va bé per reflexionar sobre com n’és d’estreta la línia que separa l’agressivitat de la fraternitat. Ara ja no, perquè sóc tot bonhomia, però en temps més reculats de vegades el meu estat d’embriaguesa adoptava un to feréstec, un punt assilvestrat. Un cop li vaig xiuxiuejar una floreta a cau d’orella a un policia local i em va agafar pel coll davant d’una petita multitud que, en aquella ocasió, em feia més costat a mi que a ell. És un exemple. Tothom ha fet el carallot, no cal fer-s’hi sang.
La qüestió no rau en el comportament individual de ningú, sinó en com ens adaptem a l’ecosistema social. La meva intervenció en una conversa aliena, exhortant a dos amics a parlar-se en la seva llengua materna, i el posterior crit de guerra contra el saqueig de la nostra cultura, ara me n’adono, eren dues accions dirigides a la unió fraternal. El meu subconscient estava advertint-me, d’una forma una mica estranya, ho reconec, que la lògica de la divisió és nociva. He descobert tantes vetes d’or gratant en el subsòl que vull compartir amb tothom aquesta sensació. Aquells dos amics i jo estarem d’acord que em vaig portar com un imbècil.
L’agressivitat —que pobla les xarxes socials i dona tema de conversa als tertulians— és una resposta natural quan veus que et volen prendre el pèl. Hi ha una diferència fonamental entre la fraternitat entre catalans i el-junquerisme-és-amor: no pots abraçar qui et vol mal. La única manera de marcar aquesta diferència és assenyar-la, però assenyalar amb el dit sempre és violent —encara que de vegades sigui necessari.
Ara bé, s’ha de fer un treball d’orfebre per no convertir aquest tall en un aiguabarreig d’acusacions i malfiances. Perquè llavors el que era una prevenció lògica i fins i tot sana a nivell mental —crear una barrera d’autoprotecció contra la presa de pèl que impregna el discurs públic— es converteix en una font de divisió encara més gran. La dinàmica que es genera és perversa: no et pots refiar de ningú, tothom té una agenda oculta i actua contra els teus interessos. Hi ha una escalada de la divisió, que és l’escenari actual.
La meva humil proposta per revertir, si és possible, aquest escenari, és la mateixa que vaig fer en motiu de la llengua. Deixem espai perquè s’expressin totes les opinions, així s’oxigenarà el corrent principal. Aplaudim la dissidència, vingui d’on vingui. Això inclou les sortides de to i els insults. No equiparem els que tenen responsabilitats amb els que en pateixen les conseqüències. Portem al terreny de l’opinió pública les disputes personals i no al terreny personal les discussions públiques. O dit d’altra manera, alimentem la polèmica, però elevem-la al màxim: que sigui profitosa per tothom i no només per airejar les enveges i les mesquineses covades amb els anys.
Una altra proposta també seria: emborratxem-nos de tant en tant. No són incompatibles.
Subscriu-te per rebre totes les actualitzacions a la teva bústia i ajudar a fer créixer La Milícia
És un exemple > N'és un exemple