Un eminent doctor vilanoví em deia l’altre dia que la Rambla Principal és un reflex de la decadència d’Occident. Puc imaginar per què ho deia. El tancament a principis d’any del buc insígnia de la factoria Inditex, una botiga immensa al bell mig de la Rambla, no crec que hi tingui gaire a veure. A part d’aquest Zara, també ha baixat la persiana la versió infantil de la marca, una mica més amunt. Això deu respondre a alguna estratègia financera que s’ha empescat un picanúmeros d’Amancio Ortega per diversificar la seva cartera, però és evident que si el negoci anés com una seda no haurien marxat pas.
La Rambla enganya. A vista d’ocell, hi ha un gran moviment. La gent hi passeja amunt i avall, vorejant l’erupció de bolets que es formen a l’entorn d’uns quants xerraires. Se’n diu trobar un ganxo. Llavors les línies de pas es desvien i s’ondulen; les pilones i els cotxets esdevenen obstacles insalvables. La impressió és que no hi cap ni una agulla, efecte agreujat per la munió de terrasses que, avui per avui, són l’únic incentiu dels restauradors. Sempre estan plenes a vessar. A la Rambla s’hi beuen, sobretot, cafès amb llet i sucs de taronja. En qüestió de cent metres, hi ha dues franquícies de pernil ibèric. Els diners circulen lentament —amb un lentitud frenètica.
Tocant al Bulevard Diana —que en realitat és un laberint de passadissos que tant et porta a una sospitosa botiga de mascotes com a la seu d’Òmnium Cultural— hi ha un establiment que alguns encara recorden com el Sinatra. Les patums locals hi prenien algun beuratge després d’una dura jornada a l’Ajuntament. Des que va tancar, hi han provat fortuna uns quants emprenedors. Fa uns mesos hi van començar a fer reformes. Hi van penjar un cartell amb la paraula «Còctels» seguida o precedida d’un anglicisme. Tant se val. El cas és que al cap d’unes setmanes, el local sense inaugurar, l’amo se’n va desdir i finalment han obert una cafeteria d’aquelles que per esmorzar et serveixen un poke bol i una tassa amb un coi de fulla dibuixada damunt del cafè.
Mentre observes la panxa del segurata que pul·lula pels entorns de l’oficina de la Seguretat Social, pots ullar al mateix temps el vaivé insegur d’un grup de quillos adolescents que tornen de l’hora del pati a la seva escola concertada. Pels sons guturals que emeten, es pot certificar que aquí pagar no fa la diferència. A l’avinguda que connecta la capital del Garraf amb les Roquetes, Sitges i Sant Pere de Ribes, s’hi han instal·lat al llarg dels anys tres escoles privades, una de francesa i dues de britàniques. A la banda sud, a més de les escoles, hi ha supermercats, blocs de pisos, magatzems de mobles i un parc infantil. A la banda nord, a escassos quinze metres, tot de solars desballestats i les ruïnes del que fa temps devien ser granges i concessionaris.
Caminava per davant de l’ambulatori Jaume I i a la meva esquena vaig sentir un sorollós hijoputa. No em vaig girar, clar. Al cap d’uns dies, caçant al vol una conversa, un home explicava que s’havia encarat amb un paio que l'havia insultat pel carrer. Segur que era el mateix. Ben a prop de la seu del PSC hi ha un sanatori que cada tarda obre les portes als seus residents. Una dia, entaulats a Cal Trajo, se’ns va acostar un de conegut i va compartir amb nosaltres la seva opinió sobre els rojos i els separatistes. Era molt alt, les espatlles desencaixades com si tot li rodolés ventre avall, amb unes ulleres rodones que li quedaven encaixades, tibant gairebé, sobre els seus ulls estràbics. Li vam pagar el cafè.
A l’entrada del carrer Vapor s’hi agrumollen les senyores que vénen del mercat, famílies desvagades que desfilen com esquadrons, bicicletes i patinets elèctrics, l’home enganxat a una llauna de cervesa que et trobes tothora i a tot arreu, les cues als caixers automàtics i les taules de les terrasses que fan d’aquell pas un embut. Un cop superat, els finestrals oberts de Banc Sabadell —antiga Caixa Penedès. Sovint, pots besllumar la mirada ingràvida d’alguna oficinista que despatxa amb un jubilat. Més amunt, la policia va deixar unes tanques damunt la vorera pel perill que salti la paret. Que jo sàpiga, encara no les han retirat.
A Barcelona s’han cansat de queixar-se dels brunchs i dels expats. A Vilanova ens n’arriben les escorrialles, com la ressaca que deixa una vora negra i oliosa a la platja L’altre dia van atracar una xurreria a punta de ganivet. Una xurreria. La decadència de què parlava el meu amic radiòleg és un ambient. Encara que dubto que ell ho digués com un elogi, el fet és que si a Occident hi predomina un malestar boirós, si hi ha una mena de bronca soterrada, un fer i desfer permanent, sense vencedors, potser Vilanova és una ciutat des d’on val la pena observar les coses, ben plegat.
Potser l'única estona del dia on la Rambla es desempallega d'aquest aire lleu de decadència és a primera hora del matí, just amb el tràfec de la gent anant a la feina, les persianes amunt i els nois cap als instituts i escoles.