El sentiment predominant ara mateix és la por. Això explica tant que una gran majoria continuï portant la mascareta pel carrer, malgrat que ja no sigui obligatori, com les reunions de milers de persones en festivals i esdeveniments esportius, bo i sabent que les infeccions estan creixent de forma exponencial. La segona no és tant òbvia: la por a perdre’s un estiu més, el temor que sigui la última oportunitat de gaudir abans que ens tornin a sotmetre a un nou règim de restriccions.
Els publicistes són conscients que la promesa d’uns Jocs Olímpics d’hivern i la votació d’un nou Estatut no desperta cap mena d’entusiasme. No és això el que pretenen: des de fa anys el missatge subliminal dels mitjans oficials i oficiosos de l’Estat —inclosos els catalans— és que qualsevol alternativa al govern actual serà paorosa. Les polèmiques creades per fer soroll cada cop són més ridícules: el consum de carn, el matrimoni Iglesias-Montero, la detenció del ventríloc José Luís Moreno…
Sota aquesta aparent futilitat estival, el pànic que sobresurt per damunt dels altres és el de les classes dirigents europees. Si la vacuna no resol el problema, les prediccions econòmiques se’n poden anar per l’aigüera. Amb les eleccions alemanyes i franceses ben a prop, un revers als plans de recuperació podria provocar resultats inesperats. Així, les batalletes culturals compleixen el seu objectiu: difondre la confusió i el caos. Tal i com es va veure en les eleccions regionals franceses, votar ha perdut emoció. Si la democràcia no atorga legitimitat als governants, potser ho farà la pandèmia —o qualsevol altra crisi, com la climàtica.
A França hi ha una escola de pensadors que s’autoanomenen “col·lapsòlegs”, dedicats a estudiar el col·lapse de la societat. La sèrie francesa L’effondrement, emesa per TV3, va tenir un gran èxit. Parteix de preguntar-se: què li passaria a la nostra societat si el sistema col·lapsés demà? També un francès, Renaud Camus, ha popularitzat la teoria racista del Gran Reemplaçament. Argumenta que la població blanca està en perill d’extinció per la presència de musulmans a França. Variants d’aquesta teoria aporten el fonament intel·lectual de nombrosos grups d’ultradreta americans i europeus. L’administració Biden ha situat com a prioritat el combat contra aquests grups —que en molts casos no van més enllà d’un exèrcit de bots russos.
A Catalunya, he vist raonar que l’ampliació d’El Prat era un error, no per raons econòmiques o mediambientals, sinó perquè perjudica el futur de la llengua catalana. També he vist com es parla de frenar l’arribada d’expats, que és com s’anomena als expatriats, estrangers que canvien de país per motius econòmics i que es diferencien dels immigrants bàsicament en què han nascut amb un pa sota el braç. Com que tenen un nivell adquisitiu alt i acostumen a relacionar-se entre ells, els seus crítics catalans diuen que encareixen el preu de l’habitatge, expulsant els veïns-de-tota-la-vida, i perjudiquen —un cop més— el futur de la llengua.
La versió local de les causes sol variar: pot ser la immigració, la demografia (solen anar relacionades), el canvi climàtic, la decadència de la nació, l’auge del feixisme, la pèrdua dels valors immaterials, l’estancament econòmic… Per sí soles, totes tenen bases sòlides i reals. Però si relacionem la variable u —la por de les classes dirigents—, amb la variable dos —l’expansió de la propaganda a través de les xarxes—, resulta que es tracta d’un pànic induït.
L’estratègia del pànic sol expressar una feblesa, per molt efectiva que sigui. Contra l’independentisme català, per exemple, en el moment de màxima tensió van operar dues línies similars: per un costat es deia que hi hauria morts al carrer i per l’altre que es produïria una neteja ètnica contra els espanyols residents a Catalunya. La suggestió és molt fonda i com sabien els gossos de Pavlov, costa molt resistir-se a un acte reflex. Tot fa pensar que els telenotícies continuaran reportant la dosi diària de metadona. Encara que no serveixi per construir res de durador, però, el pànic aporta temps a les elits per a recompondre els seus plans —o per vendre’ls millor.
La bona notícia és que també guanyem temps per vertebrar una oposició positiva contra l’autoritarisme que ve; la mala notícia és que, mentrestant, el món avança sense la nostra participació.