Notes sobre violència
El passat 4 de desembre vaig participar al debat que va organitzar la Fira Indilletres conjuntament amb Diana Coromines i Pol Molas, moderat per Carles Sanjosé, sota el títol «Per fer la truita cal trencar els ous?». La idea era debatre sobre violència i polítiques de defensa en l’àmbit del moviment independentista. En breu penjaran el vídeo amb el debat sencer, però fins aleshores deixo aquí un text que vaig fer servir com a introducció, per si és d’interès.
Francesc Xavier Hernàndez Cardona, un dels més grans sinó el més gran expert d’història militar de Catalunya explicava en un llibre que, després de 1714, tement «
qualsevol intent de sedició»
, el duc de Berwick i tots els seus successors que van ocupar la capitania general de Catalunya van publicar nombrosos edictes prohibint la tinença d’armes de foc i de tall als civils, exigint-los l’entrega de les que posseïen i posant traves serioses a la seva fabricació. És conegut que a les cases d’aquella època els ganivets de menjar anaven lligats a la taula amb unes argolles per tal que ningú els fes servir per res més. Doncs bé, resulta que quan els napoleònics van ocupar Barcelona a principis del segle divuit van derogar tots els edictes de temps de Felip V i amb ells també la prohibició esmentada. Hernández Cardona diu que en qüestió de poques hores, «
els menestrals de Barcelona, enfollits, van comprar més de quatre mil armes de foc»
. «
Els catalans, afirma l’historiador, no van acceptar mai el desarmament»
.
Aquesta petita anècdota il·lustra per una banda que el suposat caràcter pacífic dels catalans és una invenció recent, cosa que més o menys tothom sap, i d’altra banda, també ens parla d’un temps diferent en què l’Estat-nació espanyol tot just començava a forjar-se i a reclamar el seu monopoli de la violència, que és una de les característiques de la sobirania —un recordatori a tots els independentistes sobre la responsabilitat que comporta tenir un Estat.
El que ens interessa als catalans de la violència és la seva relació amb el poder. Hi ha la frase aquella de Mao Zedong que diu que el poder neix del canó d’una pistola. És un punt de vista compartit per nombrosos pensadors de diferents camps i èpoques i ve a ser la manera més poètica d’exposar allò tan repetit i acceptat que tot Estat-nació es funda a través d’un acte violent. La filòsofa Hanna Arendt, al seu assaig «
On violence»
, s’oposa o matisa aquesta idea dient el següent: «
la violència sempre pot destruir el poder; del canó d’una pistola neix la cadena de comandament més efectiva, resultant en l’obediència més instantània i perfecta. El que no en pot néixer mai és el poder»
. És a dir, la violència pot destruir el poder, pot fins i generar una certa jerarquia, el que no pot fer mai és establir un poder nou.
El que ens ve a dir Arendt és que el poder mai és individual, requereix un consens, una acció concertada. Copiant a Mireia Arguijo, que va escriure sobre el tema fa unes setmanes a la Revista Esperit, «
sense consens, sense assentiment civil, cap governant pot ostentar el poder».
La visió d’Arendt significa, per exemple, que la violència franquista, inclosa la repressió posterior a 1939, consistia a destruir el poder republicà establert i que després va construir el seu propi poder no a través de la violència sinó en base a la conformitat de la major part de la societat civil espanyola. Aquí la clau és «
major part»
: el poder és una qüestió de quantitat, un règim d’opinió que no es pot exercir si troba l’oposició de la majoria.
A mi aquesta idea que la violència només pot destruir el poder i no pot crear-lo no m’acaba de convèncer però em fa servei per aguantar una afirmació que sí que em sembla fora de dubte: la violència és un mer mitjà, un instrument. Arendt diu que com a instrument no pot crear consens, poder, només destruir-lo. Si analitzem l’àtom del seu raonament ens trobarem segurament amb un cul-de-sac filosòfic: les revolucions americana, francesa, russa, per posar alguns exemples que van acabar fundant nous règims, van ser violentes. Suposo que Arendt ens diria que la violència va deixar de ser l’element cabdal en el moment que el poder polític nou es fundava, però ja dic que això és entrar a discutir el detall i no sé si ens ho podem permetre.
Què ens interessa, als catalans, d’aquest debat? En primer lloc, que el poder constituït és l’espanyol. En aquest sentit, la violència de l’Estat té dues vessants: per una banda és legítima i per l’altra, si hem de fer cas d’Arendt, apareix quan hi ha un buit de poder. Cada cop que hi ha aldarulls forts, violents, a Catalunya, hem de veure-hi aquest buit. No cal idealitzar la violència ni tampoc cal fer-ne escarafalls: té la seva pròpia lògica i s’ha de saber interpretar a cada moment. Ara bé, en aquest punt jo m’oblidaria d’Arendt i li faria cas a la vegada: d’acord, la violència indica una mancança del poder però, com qualsevol Estat, el que tenim davant en pot fer ús i en farà, a discreció, cada cop que ho consideri necessari.
En aquest sentit, tenim dues notícies. La bona és que en el context històric i geogràfic en el qual ens trobem immersos no se sol tolerar l’ús de la violència més enllà de certes convencions. La dolenta és que per moltes lleis o institucions internacionals que existeixin no hi ha res que pugui aturar un Estat de fer el que cregui convenient per defensar la seva unitat territorial –de fet l’únic que pot aturar-lo és un altre Estat o una organització d’Estats a través d’accions que es considerarien una declaració de guerra. En última instància, l’únic límit que té l’Estat és aquell que sigui capaç de digerir la societat espanyola.
Tot això és una obvietat però va bé recordar-ho quan ens parlen de no-violència. A part que com a teoria no deixa de ser un subproducte de la Guerra Freda, la no-violència em sembla una filosofia molt perillosa. Es tracta de propiciar que aparegui la violència i que, en el moment que ho faci –que seguint a Arendt és un moment de buit de poder—la teva resolució sigui exactament zero, no fer res, estirar-te a terra i deixar que t’estovin cada cop més per tal que els teus veïns, els ciutadans d’altres països o fins i tot les pròpies forces i cossos de seguretat que t’atonyinen tinguin un moment de lucidesa i et donin la raó, deixin de donar suport al poder contra el qual t’enfrontes i això acabi soscavant la seva legitimitat. En realitat, tots els exemples d’èxit de la no-violència que se solen donar estan tergiversats i deixen de banda altres moviments i accions que tenien lloc al mateix temps i que van tenir tanta o més rellevància que la pròpia estratègia no-violenta. Potser Arendt té raó i el poder no pot néixer de la violència, però els moviments no-violents pretenen fer néixer el seu poder de la violència dels altres o, encara pitjor, de la tolerància dels altres a la violència que exerceixen sobre tu, cosa que resulta no només absurda sinó perillosa.
Dit això, cal remarcar que l’absència del poder espanyol no dona lloc al naixement automàtic del poder català. La violència als carrers de Barcelona és un símptoma que cal analitzar amb molta cura, en totes les seves manifestacions. Un símptoma de decaïment, de fallida. Últimament es parla molt dels índexs de criminalitat a la capital catalana i es donen tota mena d’explicacions. Arendt suposo que ens diria que hi ha un buit de poder i de fet qualsevol que tingui ulls a la cara pot veure que el poder espanyol està en fals a Catalunya. Per això des de Madrid consideren tan important que qui ostenta aquest poder siguin les institucions catalanes representades pels independentistes. Perquè la falta d’autoritat del poder s’identifiqui amb l’independentisme.
A la vegada, també sabem que quan un poder vol substituir-ne un altre, es produeix un xoc. És a dir, la violència no només indica que hi ha un buit de poder sinó també que aquell poder minvant es resisteix a desaparèixer. Per això deia que la versió d’Arendt no m’acaba de convèncer, perquè si bé és cert que la violència apareix on hi ha un buit de poder, a la vegada també és una eina més de l’instrumental de l’Estat, un cop constituït el seu poder.
La guerra és el millor exemple. Enlloc d’assenyalar un buit de poder, en un conflicte bèl·lic la violència n’és l’element essencial. Aquí, doncs, ja no hi ha una feblesa, sinó una burocràcia militar en funcionament. Parlo de burocràcia perquè un dels errors que se sol cometre en parlar de polítiques de defensa és concebre-les com un sistema únicament basat en l’eficiència. Com més racional sigui un exèrcit, es diu, millor funcionarà. Com més equipament, armament, soldats... més possibilitats de victòria. Però això rarament funciona així (si bé l’organització és evidentment un pilar de qualsevol exèrcit). El que passa, i en això estic totalment en desacord amb Arendt, és que la violència no és en absolut antipolítica: un combat violent sempre té una connotació moral que hi subjau, ens agradi més o menys. O dit amb altres paraules, quan et barallis amb algú físicament més val que tinguis un motiu poderós per sostenir la lluita fins al final, un motiu que en termes col·lectius serà polític i tindrà a veure amb allò de l’acció concertada en la qual es basa el poder. Avui mateix, si preguntem a un ucraïnès, ens dirà que la guerra que disputa és una qüestió existencial.
En definitiva, la violència té dues facetes que els catalans hem d’aprendre a distingir: pot assenyalar una feblesa o pot mostrar una voluntat política. Com que la vida no és un tros de paper, aprendre a separar-les no vol dir que es presentin com a realitats desconnectades. Justament, en això consisteix el repte.
Per tal de de ser curosos amb el llenguatge no podem dir que els catalans estiguem en guerra. Hi hem estat, en d’altres moments. Ara bé, els catalans estem lliurant, des de fa segles, un conflicte entre els partidaris de la nostra llibertat i els seus contraris. Per llibertat faré servir una definició que li vaig llegir a John R. Boyd, un estratega militar dels Estats Units, encara que ell es referia a l’autonomia personal: la supervivència en els nostres propis termes. Refent la frase, quedaria així: els catalans estem lliurant des de fa segles un conflicte a fi de sobreviure en els nostres propis termes. Una cosa que hem de tenir present és que cada vegada que en el passat els catalans han dut la lluita per la seva supervivència al primer pla de la seva política en el sentit de constituir un poder concertat, han trobat una oposició violenta. Això no crec que canviï mai.