Munició (XIII)
Et deixo aquí unes suggerències per passar l’estiu, aquesta vegada uns quants productes audiovisuals que he vist recentment i que m’han agradat per diverses raons. Espero que les gaudeixis, m’agradarà saber la teva opinió si en mires alguna
L’escriptor nord-americà Kurt Vonnegut va combatre a la Segona Guerra Mundial i va ser testimoni del bombardeig de Dresden des de la mateixa ciutat, com a presoner de guerra. De fet, va passar-se els dies següents recollint cadàvers, tal i com explica ell mateix. El primer llibre seu que vaig llegir és el famós Escorxador-5, que toca el bombardeig en una trama on també hi surten extraterrestres i viatges en el temps. Publicada el 1969, Vonnegut tenia la novel·la al cap des que va tornar de la guerra, tot i que abans de publicar-la s’havia fet un nom com a autor de contes en el florent món de les revistes de ciència-ficció. De cop i volta, es va fer famós a nivell nacional. Vonnegut –càustic, mordaç i divertidíssim— va connectar amb l’esperit del seu temps, la contracultura juvenil i l’antibel·licisme que va generar la guerra de Vietnam. Un dels seus milers de fervorosos lectors era Robert B. Weide, un estudiant d’institut que aspirava a ser director de cinema. Al cap d’uns anys, es va proposar de conèixe’l i gravar un documental sobre Vonnegut. El resultat d’aquell propòsit és Kurt Vonnegut. Unstuck in Time, una aproximació a la vida de l’escriptor a través de l’amistat que amb els anys van forjar Weide i Vonnegut. Si us agrada el documental i us ve de gust llegir alguna cosa de Vonnegut, a banda d’Escorxador-5 us recomano Bressol de gat, publicat a Males Herbes.
A un espectador que, com jo mateix, ni sigui un gran devot del sang i fetge ni tampoc estigués gaire al cas de les interioritats de Tor, li diria que, malgrat tota la murga que ens han fotut amb la sèrie, val la pena veure-la. Des de 1997, quan va fer la primera investigació pel programa 30 minuts, Carles Porta ha convertit Tor en la seva obsessió: agafa el tema i li clava les dents, el deixa reposar, crea i cuida durant anys una xarxa de contactes, no desespera quan es troba en punt mort... A diferència del que passa amb la morbositat de Crims, aquí els efectes escabrosos emmarquen els fets i no els expandeixen gratuïtament. La sèrie, doncs, és la destil·lació d’una feina llarga. Retrata uns personatges fascinants, imperfectes, col·locats en un paisatge tan majestuós com cruel. La història s’escapça en nombroses branques (el contraban, la pista d’esquí, els hippies...) però de seguida es torna a unir en un sol tronc narratiu: l’assassinat de Sansa. Porta domina el seu material, s’exposa i no té por a fer el ridícul –compartint licors amb els protagonistes, per exemple. Els fets que hi descriu, segons com els miris, semblen impossibles i segons com, tenen una lògica implacable –una lògica ancestral, que fa honor al cartell que resa arreu del Pallars: «Catalunya té 1000 anys. Tor ja hi era».
Basada en la novel·la de Percival Everett, Erased, aquesta comèdia és una troballa que tampoc és que hagi passat desapercebuda –guanyà l’Oscar a millor guió adaptat—però per aquí crec que no se n’ha parlat gaire. El rerefons de la història és la crítica a un tipus de racisme encobert, un tema molt americà, de com els blancs volen que siguin els negres (malparlats, marginats i exòtics). Un professor negre d’universitat que escriu novel·les erudites basades en la mitologia grega, respectades per la crítica però que no llegeix ningú, s’indigna amb l’èxit de l’obra d’una jove escriptora que pretén retratar la vida real dels negres als barris més durs –sent ella de classe benestant. Amb una sèrie de trames familiars paral·leles, el protagonista escriu una història per tal d’escarnir el gènere de la novel·la de gueto i, gens sorprenentment, una editorial li ofereix un contracte milionari. Per tal d’amagar-ho a tothom, es fa passar per un ex-convicte i la farsa va en augment. Sembla una bestiesa, però la tensió narrativa s’aguanta perfectament. Transita tota l’estona en la fina línia entre la pedanteria i l’elegància, però al meu parer no cau mai del costat equivocat. Per bé que el tema és local, no costaria gaire fer una cosa similar amb les novel·les i pel·lícules ruralesques dels últims anys i amb la imatge pròpia que alguns autors catalans projecten per encaixar amb el clixé dels espanyols.
Fa temps que vaig llegint, a poc a poc, un llibre d’Sven Lindqvist. El meu cunyat (dels dos, el cunyat soc jo) em va avisar que havien fet una sèrie documental amb el mateix títol. Tot i que al principi m’hi vaig resistir perquè primer volia acabar el llibre, al final l’he vista. A més, el director és Raoul Peck, de qui també havia vist I am not your negro, un documental esplèndid sobre una obra inacabada de l’escriptor James Baldwin. Peck és la veu del documental, en el qual també hi participa amb vídeos de la família, d’origen haitià, llar de la primera revolució antiesclavista americana. La sèrie consta de quatre capítols llargs i bàsicament hi explica el naixement de la cultura del genocidi, nascuda amb el colonialisme. Fa molt d’èmfasi en els orígens dels Estats Units, en la neteja ètnica d’indígenes, els indis de les pel·lícules del far-west. El fil condueix, inevitablement, a la solució final dels nazis. Crec que al llibre està més ben explicat, però les imatges se’t queden a la retina i hi ha moments que no pots ni parpellejar de la tensió que transmet la pantalla. La idea que els nazis no van fer res més que aplicar a la població europea el mateix que els governs europeus havien practicat des de feia segles a Àfrica, Amèrica i Àsia no deixa de ser una veritat com un temple, ben estudiada pels historiadors. Exposada sistemàticament, com fa Peck, posa els pèls de punta.