Fa uns dies en Pol Molas em va comentar que hi havia una sèrie d’Star Wars que havia de mirar. Com a bon descregut de l’evolució de les pel·lícules, vaig tenir els meus dubtes. «The Mandalorian» em va agradar així que, malgrat les prevencions lògiques degudes a la fàbrica de salsitxes en què s’ha convertit l’univers Star Wars, li he fet cas al Pol i en pocs dies m’he empassat sencera «Andor», una sèrie de dotze episodis que versa sobre l’organització rebel contra l’imperi. El protagonista, Cassian Andor, ja havia aparegut a «Rogue One», una pel·lícula de 2016 fora de la cronologia principal —molt entretinguda, per cert— que explica com la rebel·lió aconseguí els plànols de l’Estrella de la Mort. La sèrie és anterior en el temps i explica els orígens de l’aliança rebel. Ben aviat en Pol i jo enregistrarem un pòdcast dedicat a la sèrie però ja avanço que m’ha fet reconciliar amb la saga, a la qual he seguit més o menys de lluny des de «L’amenaça fantasma», que m’havien convertit, respecte Star Wars, en un d’aquells escèptics tan habituals a «Andor», que ja veureu que en el fons són els més entusiastes defensors de la causa rebel.
Andor, a Disney +
Aquest fil és una mina de dades més o menys rellevants. A mi, tot i així, el gràfic que em crida més l’atenció continua sent el primer de tots, on es veu la proporció de persones vives respecte totes les persones que han viscut en tota la història de la humanitat.
Els rumors sobre una intel·ligència artificial capaç de raonar millor que l’ésser humà, el moment de l’anomenada Singularitat, estan lluny de confirmar-se. Tot i així, fa cosa d’una setmana vaig començar a veure circular converses força elaborades entre una IA i diferents persones. Es tracta de ChatGPT, una màquina capaç de mantenir diàlegs sobre qualsevol tema amb un nivell aparentment elevat. En qüestió de pocs dies, més d’un milió d’usuaris es van donar d’alta per provar-la, entre els quals un servidor. Hi vaig estar jugant uns quants dies i l’experiència és ambivalent. Per una banda, trobo que està lluny ni tan sols de semblar que raona de manera autònoma, el que fa és ordenar de forma més o menys lògica el gavadal d’informació de què es nodreix. En aquest sentit, una de les utilitats que alguns experts ja han apuntat és la de servir com a buscador. Li pots demanar, com vaig fer jo, que t’indiqui els capítols concrets de «The Wire» on apareixi alguna cançó de Lauryn Hill —ja sabeu que hi tinc una flaca— i t’ho diu immediatament. Això, que jo sàpiga, Google no ho pot fer o si més no has de donar-li moltes coordenades per aconseguir-ho. A ChatGPT només cal que li sol·licitis. També li vaig demanar que m’oferís la trama d’una novel·laa de ciència-ficció i a partir del guió bàsic que em va donar li vaig anar demanant variacions d’escenaris, personatges i línies argumentals. Se’n va sortir molt bé. De moment, en anglès funciona molt millor que en català, però et pot respondre en qualsevol idioma i ho pot fer de forma solvent. Si voleu provar-ho, només heu de registrar-vos amb un usuari i una contrassenya.
Per provar ChatGPT has de donar-te d’alta aquí
Recordeu Anders Breivik, l’autor de més de setanta assassinats per raons polítiques? Aquell atemptat va tenir lloc l’any 2011 i Breivik actualment compleix condemna a una presó noruega. L’autora Åsne Seierstad va decidir escriure’n la seva història i fa uns mesos Edicions62 en va publicar la traducció al català. Es diu «Utoya. Un dels nostres» —després de llegir-lo he sabut que hi ha una pel·lícula a Netflix basada en el llibre. Seierstad comença des de la infància de Breivik, el seu entorn familiar i la vida de barri. A partir d’aquí, reconstrueix la vida del monstre al mil·límetre, com si la pregunta «com es fabrica un assassí?» tingués alguna resposta plausible. La percepció més aviat és que cada detall, cada conversa, cada giragonsa en la vida professional de Breivik afegeix una pedra a la pila. El llibre es llegeix com una novel·la, malgrat que de vegades s’encalli una mica, però la història val la pena. Al cap i a la fi, estem parlant del terrorista més important d’Europa de les últimes dècades i el procés pel qual es radicalitza està explicat de forma impecable. Una mirada a l’abisme que resulta ser a una de les societats que es consideren més feliç del món.
Les pel·lícules del director britànic Adam Curtis estan construïdes amb imatges d’arxiu de la BBC, retalls que conformen unes narracions inquietants i reptadores. Ell mateix, en una entrevista de no fa gaire, reconeixia que sovint el subtext dels seus films es pot llegir com un relat conspiranoic. La majoria d’històries que explica es basen en narratives àmplies, com la caiguda de la URSS o la convergència entre la psicoanàlisi i el màrqueting ençà de la Segona Guerra Mundial, que exposa a través de personatges més o menys secundaris. L’elecció de fotogrames i de la banda sonora, conjuntament amb la seva veu en off dirigint la mirada de l’espectador, són uns ingredients senzills, els únics, que Curtis conjuga de forma magistral. A YouTube es pot trobar gairebé tota la seva filmografia.
La setmana que ve, una Munició especial amb les millors lectures de 2022. Subscriu-te si vols que continuï escrivint i compartint el meu contingut.
Asensio/Molas - Star Wars podcast de Nadal!