Munició (II)
La meva relació amb Filmin és intermitent. Abans era la referència domèstica de cinema infantil i encara ho continua sent però ara ho mirem més els adults que les petites. Ma germana em va recomanar «Parliament», una comèdia sobre les interioritats del Parlament Europeu i en vaig veure la primera temporada d’una tirada. És una sèrie molt recomanable per a aficionats a la política que vulguin palpar una mica de realisme i riure al mateix temps. Últimament m’ha vingut de gust tirar pels documentals. Remenant, em va cridar l’atenció la història d’un falsificador d’art amb veu de flautí que col·locava la seva mercaderia adulterada a nombrosos museus i universitats, sense cobrar-ne res, disfressat de cura filàntrop. El documental es diu «Art and Craft» i narra les peripècies de Mark Landis, un home amb problemes de salut mental obsessionat amb la pintura i amb la seva mare, a parts iguals. El curador d’un museu descobreix les seves facècies i el persegueix a través dels Estats Units, però la gràcia de la pel·lícula no és tant aquesta persecució sinó la personalitat desconcertant i magnètica de Landis.
Art and Craft, a Filmin
No tinc gaire clar com, però ahir em vaig topar amb un tuit de Ben Wilson on explica un nou estudi sobre el recompte d’esperma que confirma unes dades que ja comencen a ser força acceptades en la comunitat científica: la reducció de l’esperma és un fenòmen mundial. Seguint aquesta tendència, cap a 2050 un home qualsevol no podrà tenir fills sense assistència mèdica. Tal i com assenyala Wilson, malgrat la seva rellevància aquesta notícia no ocupa gaires titulars ni tampoc sembla que ningú posi el tema a l’agenda política.
(Al cap d’unes hores, Wilson havia rebut tants comentaris que va demanar «siusplau que algú em tuitegi alguna cosa que no tingui res a veure amb l’esperma».)
La cantarella d’una nova guerra civil als Estats Units és un d’aquells recursos periodístics que no acostumen a fallar. Per alguna raó, no ens és gaire difícil imaginar un futur en què la societat americana s’ha dividit en sectes polítiques o religioses. Hi ha tota una literatura que en parla, des del llibre «The Fourth Turning» —un recompte dels cicles històrics americans, obra que diuen va servir d’inspiració a Steve Bannon i que prediu una crisi molt greu abans de 2025—, passant pel llibre de Barbara F. Walter, que vaticina que el seu país està en vies de convertir-se en una autocràcia. També la cliodinàmica, la disciplina inaugurada per Peter Turchin, ha analitzat una sèrie d’elements estructurals als Estats Units que podrien convergir en una conflagració civil si es produeix un desencadenant prou fort. A l’article que adjunto, el periodista B. Duncan Moench explica que aquest desencadenant seran les properes eleccions presidencials de 2024.
Llegeix com començarà la guerra civil als EEUU, aquí (en anglès)
L’escriptor Jordi Dausà passarà aviat pels micròfons de La Milícia i ens parlarà de la seva última novel·la, publicada l’any passat a l’editorial Llibres del Delicte. A «De sobte pensa en mi», Dausà demostra el seu ofici i porta el lector per on vol. En concret, un tema del qual parlarem llargament, a l’urbanització Sant Renard, on se situa la major part de l’acció. És una de les poques obres que recordo que col·loca els personatges en una urbanització, el far-west de l’urbanisme català, i tinc moltes ganes de parlar de la seva pròpia experiència com a nen crescut en una d’aquests territoris allunyats de la ciutat però que no pertanyen ni al món rural ni tampoc tenen una vida de poble. El narrador és un pobre diable que està escrivint la biografia d’una actriu porno, deixat de la mà de Déu en una muntanya poblada per éssers estrambòtics. No desvetllaré cap punt més de la trama, només apuntar que és una molt bona novel·la negra, d’aquelles que aconsegueix mantenir el suspens fins al clímax final. Deixo oberts els comentaris per si algun lector em vol fer arribar algun comentari o pregunta per fer-li a Dausà.
Abans que s’acabi l’any voldria recordar que aquest 2022 s’han complert vint anys de l’àlbum MTV Unplugged 2.0 de la cantant i actriu Lauryn Hill. Desconec si encara ho fa, però llavors MTV enregistrava una sessió en acústic amb nombrosos cantants i en produïa després un disc que acostumava a ser la destil·lació més crua de l’artista en qüestió. En el cas de Hill, podem percebre com es trenca en alguns moments i això no sé si significa l’autenticitat que se suposa que aporten les llàgrimes vessades de veritat. Un disc irregular, lluny de la felicitat completa del «The Miseducation of Lauryn Hill», i tot i així l’he escoltat centenars de vegades al llarg d’aquests vint anys, la seva veu sempre em treu de la letàrgia. Va venir a Barcelona fa uns anys i va fer un concert lamentable, a part d’arribar tard, però soc incapaç de retreure-li res per tots els bons moments que m’ha donat.
Si vols què continuï escrivint, subscriu-te a La Milícia