L'instint

La campanya electoral a la presidència del Futbol Club Barcelona m’ha permès comprovar allò que deia Clausewitz: la guerra s’origina en la defensa. Significa que una comunitat d’interessos disposada a defensar-se fins a les últimes conseqüències acabarà per causar un conflicte. L’explicació és molt senzilla: si deixes que un lladre entri a casa teva i et robi les joies de la iaia, sense fer-hi res, ningú prendrà mal. Ara bé, si decideixes protegir les joies, hi haurà hòsties. Si tens jaciments de petroli o mines de coltan al teu país i deixes que un tercer les vingui a explotar sense oferir resistència, tot anirà com una seda; però si hi fas front, sorgirà el combat. Etcètera.

El lema de Joan Laporta és «Defensem el Barça». Alguns s’han sorprès que faci servir aquest terme perquè no s’adiu amb la seva personalitat atrevida. Joel Díaz, humorista a temps parcial, va comentar en una entrevista que considerava aquest tarannà decidit de Laporta «poc català». Jo trobo que no hi ha res més català que aquesta actitud. Allò que Díaz troba xulesc és la mateixa essència de la defensa. Les imatges de Laporta fent la botifarra o tocant la botzina al Mercabarna alimenten les comparacions amb Jesús Gil, però en realitat s’han d’entendre com a manifestacions de l’estat de repòs del guerrer.

En Joel, que comparteix una tertúlia amb un membre de la candidatura de Víctor Font i amb periodistes del grup Prisa o de Prensa Ibérica, sap prou bé que estar disposat a entomar el conflicte com a preu per defensar una idea és diferent a buscar brega pel gust de provocar. La diferència entre Laporta i Font no és que un sigui un tecnòcrata i l’altre un mafiós –que són les caricatures que cadascun dels dos bàndols intenta escampar. La diferència és que, si els entren a casa a robar mentre dormen, Laporta s’aixecarà d’una revolada agafant el primer que tingui a l’abast, mentre que Font s’arraulirà al llit esperant que acabin la feina.

No és una qüestió de coratge ni de racionalitat. Potser és més intel·ligent quedar-se al llit que enfrontar-se als lladregots. Jo no sé com reaccionaria perquè és un tema d’instint. Laporta ha demostrat l’instint de protegir el Barça dels Boixos Nois, de les grapes de la justícia, de la Federació i de la Lliga, de la UEFA, dels nois d’Esade, del Grup Godó... És a dir, ha creuat garrotades amb enemics poderosos. Alguns cops ha vençut, d’altres ha establert una mena de pacte de no agressió, però mai ha defugit el conflicte en defensa dels interessos del club.

Font encara no ha pogut demostrar aquest instint. La seva crida a la unitat del barcelonisme recorda els discursos dels juntaires, just abans de caure al pou. La seva vinculació amb el diari Ara, que es va negar a publicar l’anunci del referèndum, o la seva insistència en el «projecte», com si el Barça fos el seu treball de final de carrera, són indicis que la cosa no pinta bé. El suport de Josep Maria Bartomeu i Floreta és un altre signe que els voltors sobrevolen la seva candidatura. Sembla oblidar que el Barça no és només una empresa: és una institució cobejada i assetjada per molts interessos que només respecten la llei del més fort.

Escric aquest text perquè no soc soci i sento una brisa que bufa a favor de Font als passadissos de l’oficialisme. Ja sé que el Barça no defineix la catalanitat, però ningú pot negar que la catalanitat defineix el Barça. D’institucions que projectin la catalanitat al món no n’anem tan sobrats. Laporta té uns quants morts a l’armari, per això el seu rival es pot presentar com un bon jan que no ha trencat mai cap plat. Ara bé, els indecisos s’haurien de pensar molt bé si un descompte a l’abonament val el risc de deixar el seu club en mans d’un home que, quan els lladres entrin a casa, no només es quedi quiet sinó que els obri la porta.