Si no fos per l’exèrcit de reserva de caràcters singulars que amaga la història de Catalunya, tot plegat seria insuportable. Quan Francesc Pujols deia que el pensament català sobreviurà sempre als seus il·lusos enterradors, es devia referir a això. Per poc que siguem una mica curiosos, per poc que ens interessin les coses del país, a cada revolt topem amb un gegant.
Segons la famosa divisa, el coneixement progressa perquè, enfilats a espatlles de gegants, podem mirar més enllà. Els gegants són els cims intel·lectuals, personatges o idees que serveixen com a punt de partida per avançar. Nietzche va rebatre aquesta teoria, segons ell el diàleg només és possible entre gegants. Per molt que pugin a les seves espatlles, els nans no podran comprendre mai la profunditat del món dels gegants. No crec que les dues visions siguin incompatibles del tot.
Per escriure sobre el llibre de Frantz Fanon, “Els condemnats de la terra”, he volgut esbrinar alguna cosa més de Francesc Tosquelles, qui va ser el mestre de Fanon durant la seva estada al psiquiàtric francès de Saint-Alban entre 1951 i 1953. Aquesta setmana he mirat el documental —gràcies a uns amables usuaris de Twitter— “François Tosquelles: Une politique de la folie” i per molt que ja n’havia llegit alguna cosa, veure’l en persona és fascinant.
Nascut a Reus el 1912, Tosquelles és una figura reconegudíssima a França. A Catalunya no és que sigui un desconegut, però les seves obra, trajectoria i biografia estan disseminades entre un grup d’entusiastes que fan el que poden per donar-les a conèixer. Com passa amb tants altres gegants, la boira a Catalunya és tan densa que de vegades ni que xoquis amb els seus peus no t’adones de la seva alçada. Això fa el diàleg entre gegants molt difícil, per no dir l’enfilar-s’hi a espatlles.
El documental sobre Tosquelles, de 1989, m’ha semblat divertit. Em fa l’efecte que podria passar hores escoltant el francès macarrònic de Tosquelles. Mai no va voler aprendre bé l’idioma, així els seus pacients havien de tenir una actitud activa cap a ell. També formava part d’una concepció vital. Parlant de Catalunya, diu que quan un viu en un país ocupat està obligat a parlar malament la llengua de l’opressor.
Que Tosquelles no tingui la rellevància que hauria de tenir a Catalunya és injust i forma part d’un estat de coses que recorda massa el mite de Sísif. Però la història també té una part bona.
Aplicant la idea de l’escolta activa que havien de practicar els pacients de Tosquelles, per escampar la boira que cobreix els gegants es necessita un esforç viu. Els gegants no venen donats, els has de sortir a buscar. Sense la iniciativa d’uns quants nans, avui probablement no sabríem res ni d’Irene Polo, ni de Josep Gironès, ni de Pere Foix, ni d’Artur Bladé i Desumvila —per mencionar-ne alguns.
Ara mateix, em conformaria que les institucions catalanes no actuessin de fre a la passió que posen empreses individuals i col·lectives per aclarir el paisatge. Una manera de suportar el clima enrarit actual, promocionat pels intel·lectuals que ens volen tancats a les catacumbes, és dedicar el temps a descobrir aquests gegants mig ocults entre la broma. Hi ha molta feina a fer. Tingui o no tingui raó Nietzsche, pujar a una certa altura com a mínim obre la perspectiva. No se m’acut cap programa que sigui més ambiciós, realista i a l’abast de tothom com aquest.
[Subscriu-te per rebre totes les publicacions immediatament]