L’escenari inevitable
El nomenament d’Eduard Peris Deprez com a nou “Coordinador de les polítiques internacionals de presidència”, en substitució d’Aleix Sarri, ha passat totalment inadvertit als mitjans públics i concertats catalans. Tanmateix, com que Peris és un admirador de Gene Sharp, igual que el mateix president de la Generalitat, Quim Torra, el seu nomenament em recorda la mala situació en què es troben les institucions catalanes.
Sharp és l’intel·lectual que dedicà més temps a establir una doctrina al voltant de la pràctica de la no-violència, raó per la qual se’l va arribar a nominar com a candidat al premi Nobel de la pau. Només cal fer una cerca superficial a Google per adonar-se que els líders catalans no només admiren a Sharp, sinó que pregonen les seves idees sempre que poden.
Venia de llegir “On violence”, d’Hanna Arendt, escrit a finals de la dècada dels seixanta, moment en què tota discussió sobre la guerra i el poder pivotava al voltant de la bomba atòmica. Ella n’extreu la idea següent: com que el desenvolupament de la tècnica de la guerra ha arribat a una cota tan alta, el total de la violència de què disposa un país ja no és un indicatiu fiable de la seva força. La violència ha esdevingut, diu ella, un factor incert, dubtós en les relacions internacionals.
Per aquells mateixos anys, Sharp elabora la seva teoria. La clau aquí és ubicar exactament el personatge en la seva època: Sharp era un soldat de la Guerra Freda. La doctrina de la no-violència, que ara agafem descontextualitzada, és una arma dins de l’arsenal dels Estats Units per intervenir en països estrangers, normalment comunistes. Sharp és reclutat el 1965 pel teòric nuclear Thomas Schelling per a formar part del Center for International Research a la universitat de Harvard, comandat aleshores per Henry Kissinger, home fort de la diplomàcia americana, i per Robert Howie, futur director de la CIA.
És a dir, en el moment que Arendt teoritzava, a parer meu encertadament, que la violència ja no era un factor fiable per a determinar la força d’un país, Sharp comença a elaborar el seu corpus sobre la no-violència, insertat en un centre de recerca que era conegut com “la CIA a Harvard”.
Al llibre, la filòsofa alemanya explica que el poder és l’oposat a la violència; quan el poder és absolut, la violència és inexistent. La violència apareix quan el poder està en perill. Sharp construeix la seva doctrina sobre una idea similar. Un dels seus conceptes claus és el jiu-jiutsu polític. Robant el nom de les arts marcials, es tracta d’utilitzar la força del rival per derrotar-lo.
Posem, per exemple, el referèndum de l’1 d’octubre. Segons la teoria de Sharp, és el típic cas en què la violència actua en contra d’aquell qui l’exerceix. Arendt diria que la violència és una manifestació de la debilitat del poder de l’estat espanyol.
Arendt defineix el poder com l’habilitat humana d’actuar, d’actuar en concert. El poder mai és individual, diu, encara que una persona pugui actuar en representació del poder d’un grup. El poder és una opinió, però és l’opinió de molts. La pràctica de la no-violència com l’entén Sharp és exactament això: provocar la violència, és a dir, la debilitat del poder, fins que l’opinió vagi canviant de bàndol. O dit d’altra manera, deixar que et vagin tustant a mesura que eixamples la base. Us sona la idea?
Les institucions catalanes estan contínuament en fals perquè basen la seva autoritat en el poder de l’estat mentre que, a la vegada, demanen l’obediència dels catalans. Però la paradoxa més bèstia no és aquesta. Recordem que en el seu dia la implementació dels resultats del referèndum no es va fer efectiva perquè els polítics van al·legar amenaces de violència. Marta Rovira i el president Puigdemont, entre d’altres, van esmentar que la independència no valia el vessament de sang.
La paradoxa és que si la violència, com diu Arendt, és una manifestació de la debilitat del poder, els polítics catalans “només” havien de prendre el poder que perdia l’estat — la seva reacció violenta era probable, que no segura. En canvi, la pràctica de la no-violència, ideada per un soldat de la Guerra Freda, per triomfar necessita forçosament que es produeixi l’escenari que els polítics volen evitar: l’escenari de la violència.