La publi d’Instagram
Les stories d’Instagram són imatges efímeres que comparteixen els teus perseguits, que és com hauríem d’anomenar aquells a qui seguim a les xarxes socials. Els perseguim per l’afany de trobar una cosa que té a veure amb l’apreci, la curiositat i la tafaneria. De vegades els perseguits són els nostres amics, però fins i tot així hi ha un element desconegut, de posar un mirall a la seva vida com allò que deia Stendhal que havia de ser una novel·la. Perseguim les imatges que reflecteix aquest mirall, encara que sigui un mirall col·locat a posta, intencionat. Les intencions també es poden escodrinyar.
Les pantalles han perdut una mica l’efecte resplendent del principi i han agafat la sentor humana, inevitable. Tots som els perseguits d’algú, igual que ha passat sempre. Ha canviat l’aparador. La pandèmia ha ajudat a fer-lo més impúdic, en un sentit casolà, de passejar en pijama per casa. La distància entre el món virtual i el món físic s’ha fet més estreta. Els meus amics solters tiren la canya amb missatges privats que fan emergir a la superfície una bona peça de tant en tant. Jo m’entretinc amb Twitter i d’Instagram, últimament, m’he aficionat a mirar-ne la publicitat.
De fet, he arribat a un punt que m’interessen més els anuncis que hi ha entre story i story que els paisatges muntanyencs, els arrossos i l’aigua cristal·lina de les platges empordaneses. Darrera d’aquests anuncis hi ha d’haver un algoritme que em persegueix. M’interessa saber què pensa la màquina de mi. Això per una banda. De l’altra, hi ha productes que em fascinen.
La única compra que hi he fet va ser a l’inici del confinament. Em va arribar al cap de dos mesos, quan ja ni me’n recordava. És una reproducció en miniatura de la Nintendo que no vaig arribar a tenir mai quan era petit. Recordo un Nadal jugant a casa d’uns cosins de Lorquí. Durant uns dies, pocs perquè un dels comandaments es va trencar de seguida, la meva filla gran i jo hi vam rememorar aquelles partides en jocs obsolets de matamarcians i estovaxinesos de dues dimensions.
Hi ha un anunci molt freqüent que m’ofereix ungüents i uns rodets dentats pensats per fer créixer el pèl en els forats que de vegades deixen les barbes. Surten uns nois que s’apliquen la recepta i veus l’evolució que fan les clapes al bell mig de la barrada. La meva barba és tancada però tinc una clariana en cada cama, al quàdriceps de les cuixes, de posar-hi el turmell quan les creuo, i he tingut la temptació de provar l’efectivitat de la pòcima.
També he tingut la temptació de comprar un curs virtual de dibuix, unes dessuadores de colors florescents, una cafetera-termo elèctrica, una bici Veloretti, una conferència de Quentin Tarantino o un casc de moto — i això que no en tinc des que em vaig vendre la Vespa en un mal moment. Ara estic meditant si fer el pas d’invertir en un bloc de notes amb cobertes de pell, al qual pots anar afegint complements tals com les teves inicials, unes fundes per les targetes o uns fulls gruixuts per pintar amb aquarel·la, cosa que si finalment emprenc el curs de dibuix m’aniria molt bé.
Tot està en promoció, els descomptes sempre arriben o superen el cinquanta per cent. Potser sí que la majoria són rampoines. La bici és preciosa, encara que jo mai vaig en bici. La publi d’Instagram és com una versió moderna de La Tienda en Casa. De vegades, com una trufa en el sotabosc, m’apareix una promoció de casetes de luxe prop de Sant Cugat. Els experts de màrqueting mai van tenir cap possibilitat de convènce’m amb els objectes que et musculen el glutis mentre mires la tele ni amb la crema que esborra les ratllades del cotxe. En canvi, ara trobo que em coneixen molt millor. M’hauria d’espantar, suposo.