La perifèria
Al començament del llibre Del polze, la terra, hi ha un mapa de la ruta que l’autor, Oriol Ràfols, va recórrer fent autoestop. És un mapa que mostra Catalunya a la perifèria del poder euroasiàtic — que té com a centre Beijing. La situació perifèrica catalana es va consolidant. Primer, com a nació perifèrica dins de la Península Ibèrica, per culpa de Martí l’Humà. Després, com a integrant dels països del Sud Europeu, altrament anomenats PIGS. I ara, que el centre de l’economia mundial ja es troba a l’Àsia, Catalunya és a una punta, desconnectada, com una adolescent que sap que hi ha una festa grossa a la qual ningú no l’ha convidat — ni tampoc gosa anar-hi sola.
L’economista Branko Milanovic defineix el moment actual en el seu últim llibre Capitalism, Alone, com una lluita entre dos tipus de capitalisme. Un cop el sistema capitalista senyoreja invicte en el món sencer, hi ha un cisma entre dues visions del mateix sistema que malden per imposar-se als cors i a les ments dels països dits en vies de desenvolupament. En un costat del ring, el campió, el capitalisme liberal meritocràtic, capitanejat pels Estats Units. A l’altre, l’aspirant, el capitalisme polític liderat per la Xina.
L’aventura de Ràfols és la d’un jove europeu que, a falta de trobar sentit a la seva vida, surt a conèixer món. El llibre té dues coses que li donen força: la prosa, alada i sensual, i la ruta. Enlloc de buscar les Amèriques, com feien els nostres avis, Ràfols tira cap a Orient. Tot i que fa uns quants anys del viatge, la decisió de publicar-lo ara no podria ser més encertada. Just en el moment que es veu més clar el torcebraç entre la Xina i els Estats Units, el seu llibre capta molt bé els atractius asiàtics i les raons que poden empènyer Europa a abraçar la via xinesa.
Ràfols i Milanovic expliquen que el món va com un cohet. Un descriu el formiguer de les capitals eurasiàtiques, poblades d’occidentals bevent i fent-se els milhomes, i l’altre les cadenes de valor globals que han dut la Xina o la Índia a retallar en tres dècades els estralls de la colonització. Com que hi ha un sol sistema, el capitalisme hipercomercialitzat — així l’anomena Milanovic-, els matisos entre països prenen importància i marquen la diferència.
Catalunya forma part del club exclusiu d’estats que és la Unió Europea, a través d’Espanya. Però la falta de poder polític, dins d’Espanya, i per tant dins de la Unió, la deixa a mercè de les decisions que prenen altres actors en el seu lloc. La situació perifèrica catalana pren forma en aquesta ambivalència entre pertànyer al club d’estats occidentals desenvolupats i romandre fora de qualsevol àmbit de decisió.
En teoria, un dels avantatges de viure a la perifèria és que la distància et permet ignorar les regles i els dictats del centre. Atès que la catalana s’engloba en el conjunt de societats industrialitzades i riques, comparteix amb la resta els mateixos debats i les preocupacions. Però com que no hi pot actuar perquè no té sobirania, a la pràctica això vol dir que assumeix el pensament occidental acríticament sense contribuir-hi ni fer-hi cap aportació d’interès. Es pot veure en l’anomenada emergència climàtica, en què els catalans fem bandera de ser els més ecologistes del planeta sense poder-hi incidir amb polítiques efectives — el mateix que passa amb la migració, les polítiques de defensa o el planejament energètic.
Per entendre’ns, la globalització fa impossible l’existència de perifèries geogràfiques. Les distàncies s’han reduït i la Xina hi col·labora amb ambiciosos plans d’infraestructures com el Belt and Road, la ruta de la seda del segle XXI. La perifèria és política o econòmica o intel·lectual. És adoptar un dels patrons que exporten les dues versions del capitalisme enfrontades i aplicar-lo sense filtres. És renunciar a tenir una idea pròpia sobre el territori, sobre quines polítiques industrials, quines aliances o quins socis comercials ens interessen i a la vegada abusar de la hipocresia que, com diu Milanovic, és una de les característiques del capitalisme hipercomercialitzat.
Parafrasejant Johan Cruyff, la perifèria catalana és un estat d’ànim. El viatge de l’Oriol Ràfols, i el llibre on el narra, són interessants perquè trenquen la inèrcia i plantegen altres camins. És veritat que de catalans que viatgen n’hi ha molts, i que viatjar és una forma d’evadir-se, igual que és cert que atrevir-se a recórrer milers de quilòmetres fent dit t’ensenya a desenvolupar una mirada original. Llegint-lo, t’adones que viure a la perifèria està ple d’oportunitats. Que no les sapiguem aprofitar ja és el que s’espera de nosaltres, però això no vol dir que no hi hagi res a fer — és el contrari.
En principi, la independència solucionarà una part del problema: recuperar la sobirania. Però el pensament perifèric pot acabar triomfant fins i tot en cas d’independència si ens conformem a ser la ventafocs de la Unió Europea o del poder hegemònic de torn. Fugir de les modes, com la d’imaginar el futur com una catàstrofe, és un pas. Dubtar de totes les idees prefabricades que vénen dels graners propagandístics russos o americans o xinesos, i posar-les a prova sobre la nostra realitat, és un altre.
Encara que no faci falta anar fins a Urumqi fent autoestop, és una sort poder tenir exemples a mà per sortir de la perifèria de tant en tant.