La història ha començat
En una entrevista a La Vanguardia, el màxim representant de la diplomàcia europea, Josep Borrell, alertava que els nacionalistes aprofitarien la pandèmia per impulsar la seva agenda i una mica més endavant, en la mateixa entrevista, deia que els països havien de procurar que el capital de les seves empreses no passés a mans estrangeres.
Francis Scott Fitzgerald, l’escriptor emblemàtic dels anys vint estatunidencs, va deixar escrit que la prova d’una intel·ligència refinada consisteix en mantenir al mateix temps una idea i la contrària i tot i així seguir funcionant amb normalitat. Borrell, el polític emblemàtic de la postdemocràcia espanyola, demostra que el nacionalisme és perfectament viable dins d’Europa, sempre que no representi una amenaça pels valors “universals” de la tecnocràcia europea.
Tot això ve a compte de History Has Begun, l’últim llibre de Bruno Maçães. Borrell hauria de llegir-lo, tot i que a aquestes alçades no crec que li servís de gaire. L’assaig del portuguès explica que l’engranatge de la història torna a moure’s. Els rumors sobre el final de la història eren exagerats. Parlo d’aquell conte que ens van explicar als anys noranta, amb l’ensorrament de la URSS, que relatava com la victòria del capitalisme duria finalment a un món en pau en el qual les democràcies occidentals acabarien exportant el seu model a tots els racons del planeta i viuríem feliços i menjaríem anissos.
Si això fos tot, Maçães hauria descobert la sopa d’all. Aquesta fàbula ja només se la creuen aquells que s’hi juguen el sou. La forma amb què desmenteix aquesta fantasia, però, és original, descrivint el doble procés, creatiu i destructiu a l’hora, que té lloc als Estats Units.
Destructiu perquè si enteníem Amèrica com una continuïtat amb els valors occidentals de la Il·lustració, avui als Estats Units s’hi està produïnt un desacoplament respecte de la vella Europa. Creatiu perquè fins que no troba el seu propi camí, el país va assajant noves fòrmules de ser al món deixant la placa de xèrif global que havia ostentat fins ara.
La novetat és que l’amenaça a l’hegemonia occidental no ve de fora. Ni de Xina ni del canvi climàtic ni del terrorisme. Sinó de dins. Igual que l’Església catòlica es va ajudar dels bàrbars que assetjaven Roma per alçar-se amb el tron del poder terrenal, diu Maçães, els Estats Units s’han de veure com l’hereu de la civilització occidental que finalment ha emprès el seu propi camí i, si fa falta, durant aquest periple es recolzarà en la força de qui ara identifiquem com els seus enemics.
Tal i com exposa Maçães, el relleu entre Europa i els Estats Units es va produir per fases. La potència industrial va ser el primer que va creuar l’Atlàntic; després va venir el poder econòmic; més tard, la força militar; i finalment, el lideratge polític. Però allò que restava a Europa eren els valors, els principis polítics, la visió filosòfica. Això és el que avui està en entredit.
Perquè ens fem una idea dels canvis que això significa, hem d’entendre que la pedra de toc de la mentalitat dels americans és l’escapisme. Partint d’aquí Maçães traça un arc que va des dels primers colons que escapaven del continent europeu, passant pels cowboys que escapaven cap a l’Oest, fins a la cultura televisiva, el producte acabat de la qual és Internet.
Pel que fa referència als fonaments teòrics, ja el filòsof americà William James, a principis del segle XX, definia l’experiència com una validació de la veritat. És a dir, si la idea de Déu s’ajusta a la teva vida, si et guia a portar una vida plena, més rica i vital, llavors la idea de Déu és certa per a tu. És un contrast important.
Els europeus direm que no hi ha veritat. Els americans diran que no hi ha veritats; per tant tot és cert. La diferència entre els europeus i els americans, rebla Maçães, és que mentre els primers veiem les grans narratives com la nació, la religió o els diners com a ficcions que s’han d’abandonar, els americans les abracen encara més per ser ficcions.
Això lliga perfectament amb la cultura televisiva. Maçães posa d’exemple el cas Watergate, el primer drama polític televisiu i el model pels futurs drames a venir. L’experiència humana es convertia en matèria prima per la ficció. Nixon havia esdevingut una víctima de les lleis del drama, era un personatge en una pel·lícula. Internet és la versió destil·lada de la cultura televisiva. La pantalla envaeix la vida diària, la ratlla entre la realitat i la ficció s’esborrona. L’escapisme s’intensifica.
Així, si Ronald Reagan era un actor que feia de president, Donald Trump és un actor que ha convertit la Casa Blanca en el plató del seu show televisiu. Els americans, conclou Maçães, potser no conceben la societat com un camp de combat i de contradiccions, sinó com un parc temàtic on persegueixen les seves fantasies.
Els europeus vivim en el passat, marcat per l’ombra del nazisme, que ens manté atenallats i porucs davant de qualsevol iniciativa política que impliqui una certa ambició o un cert risc. Incapaços d’actuar fora dels marcs de l’antic ordre liberal, la única funció que reservem a la imaginació és la de preveure quin aspecte tindrà el paisatge de l’apocalipsi.
Els americans viuen en el futur, un futur en què el món exterior de la realitat es fusiona amb el món interior de la ment. És un futur en què no hi ha una línia recta que acabi forçosament amb l’emancipació de la raça humana, però que per aquesta mateixa raó manté obertes totes les possibilitats.
L’esquema de Maçães és molt teòric i possiblement no he encertat a resumir-lo. Però quan veus que les discussions en què perdem el temps a la Catalunya pandèmica són quanta estona ens deixaran sortir a fer un tomb amb bici o si els pares són uns irresponsables, t’adones que o bé assumim que el progrés és una mera hipòtesi, i en conseqüència deixem d’honrar el passat repetint els mateixos errors de sempre, o bé la història se’ns empassarà.