Resumint, la teoria de Josep Sala i Cullell diu que la generació nascuda entre 1945 i 1965 ha arruïnat els que veníem darrera. El seu article de 2013 es titulava així, “La Generació T ens ha arruïnat”. Ara n’ha escrit un llibre i malgrat que encara no l’hagi llegit, he intentat recordar la impressió que em va causar l’article.
Hi havia, en primer lloc, una constatació material. La possibilitat de comprar un pis per a mi era (encara ho és) remota, i en canvi no coneixia cap persona de la generació T que no fos propietària. Després, a la política, a la cultura, al periodisme, etcètera, només havies de mirar per comprovar que, en efecte, els protagonistes formaven part d’aquella generació encimbellada durant la (mal dita) Transició. Des dels grans sindicats, fins a les capçaleres importants de la premsa, passant per l’entramat políticoempresarial culminat en la creació de l’IBEX35, tot li donava la raó a Sala i Cullell.
El que em diu la publicació del llibre, set anys després, és diferent. Una de les sensacions més bèsties que va portar-nos el periode 2009-2017 és la sortida de l’armari d’aquesta generació —d’un gruix, almenys—, dels que havien votat CiU o PSC tota la vida, convertits en hooligans independentistes. Aquesta conversió s’ha caricaturitzat de moltes maneres —per escarnir-los. En el fons, la lluita per la independència els va permetre expressar-se d’una forma genuïna, com mai fins aleshores havien pogut fer.
A casa meva sempre s’havia comprat El Pais, el diari que simbolitza els valors de la generació T. Doncs bé, crec que jo vaig aprendre què era la ironia, entesa com la consciència del tros que va d’una realitat a la seva representació, llegint El Pais. Devia tenir setze, disset anys i llegia els Cercas, els Marías i companyia arrufant el nas. Aquells aires de superioritat, la prosa eixarreïda i pomposa, em feia riure. De vegades tornava de matinada, una mica emboirat. El repartidor havia deixat els fardells de diaris a la porta del quiosc que hi havia camí de casa. Jo mirava a banda i banda, possiblement fent tentines, trencava el precinte, m’enduia un exemplar d’El Pais sota el braç i estirat al llit m’enfotia d’aquells il·luminats.
Exagero, però no gaire. A la llarga, llegir El Pais ha fet que em piqués la curiositat saber en què consistia el nacionalisme, atret pel misteri de l’ombra maligna que, segons ells, planava sobre la política catalana. Crec que en aquella època les millors firmes eren les de Guillem Martínez i Enric González, dos catalans; aquests els llegia com un entomòleg, encuriosit per veure com movien les antenes.
El poder potser encara pertany als Felipes González i als Miquels Roca, als cabdills universitaris i sindicals, als oligarques sorgits del franquisme i als zombis que s’han enriquit escrivint articles i propagant el missatge de l’amo. Però l’escenari ha caigut. El Pais fa riure. Tothom ha vist la inconsistència, les genuflexions i les mentides. L’estructura del poder es manté, però la única legitimitat amb què compta és el sistema de pensions. Ni tan sols rejovenint els lideratges evitaran el col·lapse. Espanya, inclosa la Catalunya-autonomia, fa temps que ha entrat en una espiral destructiva. Les reformes que vinguin, igual que el llibre de Sala i Cullell, fan massa tard.
L’altre dia, en un berenar-sopar entre amics, en P. va fer una metàfora que si em permet li robaré per il·lustrar el que intento explicar. Deia que la nostra quinta, els que estem entre els 35 i els 40 anys, hem viscut en una mena de poble del Far West artificial. Com a la sèrie Westworld —això ho afegeixo jo— o com a Port Aventura. El decorat pujolista es va desmuntar, i llavors ens van dir que ens movéssim a una altra localització. “Allà hi ha el Saloon”, et deien. I resulta que també es tractava d’un decorat. Així, hem anat recorrent el poble, de la barberia a l’estable, del bordell a can xèrif, com uns figurants, i tot era fals. Al final, deia el meu amic, ens hem adonat que estàvem al puto desert.
El col·lapse no és un moment concret que passa de cop i volta, és un desgast continuat. La nostra societat està col·lapsant per dalt i per baix. Col·lapsen les institucions i col·lapsa el vincle social entre ciutadans. Ara, quan penso en la generació T, diria que ells han fet el camí pel desert amb nosaltres. Tenen pisos i sous més elevats i una pensió, això és veritat. Però no puc evitar de pensar que els primers enganyats van ser ells i que molts es van agafar a la independència perquè hi van veure una sortida real. Tenien raó, seria una llàstima que entre tots ara féssim veure que era un miratge.
Si vols rebre totes les publicacions de La Milícia a la teva bústia, subscriu-te!