Llegia el dietari recent publicat de Manuel Reventós, un perfecte burgès de la Barcelona noucentista, educat en les millors institucions europees i assabentat dels moviments socials del seu moment, quan va aparèixer, a peu de pàgina, una anècdota curiosa. El dietari és dels anys de la guerra i per posar en context un personatge que hi apareix, Ferran Valls i Taberner, l’editor del llibre creu avinent explicar-nos una anècdota que el fill de Reventós, Joan —qui va ser líder històric dels socialistes i president del parlament català de 1995 a 1999—, relatava sobre els anys de postguerra:
“Un dia vaig sentir com el pare explicava a la mare que s’havia trobat amb Ferran Valls i Taberner pel carrer: “Hola Ferran”, li havia dit el pare tot disposant-se a abraçar-lo; l’altre, l’havia aturat amb un gest glacial: “Me llamo Fernando”.
Hi ha un vell paper de l’historiador Francesc Vilanova —del qual recomano el llibre Franquisme i Cultura per reconèixer les cavernositats que hi ha sota els imperis editorials de la Barcelona contemporània. El paper es diu 1939: la “falsa ruta” de los regionalistas catalanes i explica com una part del catalanisme va fer un acte de penediment per abraçar els principis de la dictadura. En concret, diu Vilanova, hi ha dos noms dins del catalanisme que destaquen en els primers temps de l’ocupació franquista per renegar del seu passat: Valls i Taberner i Josep M. Tallada, dues figures eminents de la Lliga, el partit de Cambó i Prat de la Riba.
El que m’interessa no és tant aquesta deserció de les files catalanistes per pujar al tren del nou règim, que ha quedat gairebé com un clixé: els malvats burgesos catalans fent apostasia del seu credo polític per seguir fent calés amb l’explotació dels pobres immigrants. Aquest clixé s’estira com un xiclet i encara que hagi perdut el gust hi ha molta gent que el segueix mastegant. És evident que les bigues sobre les que s’aguanten els relats que ens han arribat d’aquells anys estan força corcades, és feina dels qui es considerin hereus de cada tradició defensar-ne o tirar-ne a terra els fonaments.
El que vull destacar és la imatge que Valls i Taberner va elaborar per abjurar del seu passat. En un article a La Vanguardia, poc temps més tard de l’ocupació de Barcelona, escrivia el següent:
«la trayectoria política de Cataluña en los últimos decenios del siglo XIX y en lo que llevamos del siglo presente, pueden resumirse en esta opinión: Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalán»
Sobre aquesta idea del camí equivocat es cimenten totes les actituds i accions de qui volgués tenir alguna cosa a pelar en el nou sistema polític. En algun punt, venien a dir els vells prohoms de la Lliga, la idea de catalanisme s’havia pervertit i havia causat, entre d’altres raons, la guerra de 1936. S’havia, doncs, de començar de nou i tirar enrere en aquell camí.
La paraula “ruta” ressona en el nostre imaginari polític actual. Tots recordem el famós full de ruta de 18 mesos que ens havia de conduir a la independència. L’expressió ja no té tanta tirada com anys enrera, però tot i així és probable que en qualsevol tertúlia, com un ressort inconscient, emergeixi entre el discurs d’algun dels comentaristes. Si repassem l’hemeroteca, cosa que fa una certa mandra, trobarem per part d’alguns dels protagonistes dels anys daurats del procés versions més o menys elaborades de la tesi de Valls i Taberner, adaptada als nostres temps. S’ha de “reconduir” la ruta —o el full de ruta.
Les ressonàncies són òbvies. Els arguments que surten del nou sistema polític sorgit de l’aplicació de l’article 155 estan dirigits a “refer” les passes, a “repensar” l’estratègia. La frase de moda és que cal “reconstruir” el país. Es tracta no només d’esmenar els fets d’octubre de 2017, sinó de “recomençar” el camí que ens va dur fins allà. Ara bé, hi ha un altre significat de falsa ruta que ha quedat sepultat per tots aquests arguments.
Des que existeix la idea del separatisme, després anomenat independentisme català, sempre hi ha hagut, més o menys explícita, la convicció que era un camí que es podia compartir —la via àmplia n’és l’últim exemple— per un grapat de moviments i actors polítics que no pretenien el mateix objectiu. És a dir, es podia transitar una part del camí de forma conjunta amb no-independentistes, de tal manera que la pròpia experiència de caminar plegats faria que al final, en l’últim tram del camí, decidirien, aquests no-independentistes, que valia la pena fer-lo junts.
Tenint en compte les experiències independentistes catalanes del segle XX i de principis del segle XXI, sorgeix una pregunta lògica: i si és la pròpia noció del camí compartit allò que constitueix la falsa ruta? Podem autoconvènce’ns que tots els camins duen a Roma, per sentir-nos més acompanyats, o inventar destins de fantasia com la Ítaca llegendària, per no arribar-hi mai, però la veritat és que el camí que tenim per davant els independentistes és diferent al dels no-independentistes. És una obvietat que no ha estat mai duta a la pràctica.
Si renegar del nacionalisme català és allò que fan els catalans quan perden davant l’ estat (o de Franco) potser el que falla no son els espanyols a qui creiem aliats-per Taberner els espanyols consevadors, per l’ independentisme els espanyols d’ esquerres- sino els nacionalistes catalans insistint en una hipótesi equivocada. En canvi la seva em sembla correcta i la deducció, una tràgica conclusió que afecta la política del nostre petit pais- per extensió i per alçada moral dels nostres liders.
A partir de l’ anécdota de Valls i Taberner renegant del seu catalanisme vista la reacció salvatge de l’ estat, vos també estireu el xiclet fins els nostres dies, quan veieu les renuncies de l’ independentisme una mateix acte de contricció que el de la burgesia exlliguista de la postguerra. Els actuals articles de FM o Amat en serien paradigmàtics. Em fa l’ efecte que el raonament és encertat i la conclusió correcta, per deducció: si el nacionalisme català ha fracassat quan podia pensava que podia seguir rutes conjuntes amb el no nacionalisme (aka nacionalisme espanyol) el que falla no son els nacionalistes espanyols, sino els catalans.