Un polític és algú que enlloc de problemes veu oportunitats, com ara Pablo Iglesias a les eleccions autonòmiques de Madrid. En aquest cas, més que per fer avançar els seus objectius polítics potser hi va veure una oportunitat per morir dempeus, la qüestió és tenir l’agilitat mental d’aprofitar qualsevol circumstància.
Llegint coses sobre Alejandro Lerroux (1864-1949) he anat observant algunes característiques compartides entre Iglesias i ell. Lerroux, conegut a Catalunya per ser l’instigador de l’anticatalanisme de primers de segle XX, era un nacionalista republicà, com Iglesias. Tant un com l’altre van catapultar-se amb els mitjans de l’època. Lerroux va prosperar en el medi madrileny defensant el seu honor —en duels amb arma blanca o de foc— fins a aconseguir una posició sòlida a la premsa republicana. Si Iglesias presentava el seu propi programa, La Tuerka, Lerroux acabaria creant i dirigint el seu diari, El Progreso.
La plataforma barcelonina, és a dir catalana, va ser l’eix on pivotà la política lerrouxista. Conegut per defensar els anarquistes condemnats en el procés de Montjuïc, des del seu primer discurs a Barcelona (acompanyat justament del Pablo Iglesias fundador del PSOE), Lerroux va comptar amb la simpatia de la classe treballadora. El creixement meteòric de Podemos també es pot atribuir, en gran part, a les victòries electorals que va aconseguir a Catalunya.
El lerrouxisme, igual que el podemisme, tenia una flaire obrera. Lerroux va estendre una xarxa d’escoles, mútues i ajudes laborals que van ser molt apreciades pels treballadors barcelonins, un teixit de centres i casals arreu del territori, en especial a la capital del país, que formaven un servei d’assistència social, educativa, mèdica i legal molt potent. Conquerit l’Ajuntament de Barcelona, els radicals de Lerroux —s’autoanomenaven així— van regar aquesta xarxa amb subvencions i ajudes a compte dels pressupostos municipals.
Ada Colau, mà dreta d’Iglesias, va sorgir d’un moviment que si bé no es pot qualificar pròpiament d’obrer, sorgia de l’antagonisme social nascut arran de la crisi immobiliària, després de la debacle de 2008. Portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Colau es va fer popular gràcies a les aparicions als mitjans, igual que Iglesias. La presència no és suficient, un cop allà has de saber moure’t i col·locar el missatge, i tant un com l’altra es van mostrar com a animals especialment dotats per a la comunicació audiovisual.
Subscriu-te a La Milícia per rebre totes les novetats
En plena campanya per les eleccions del 27S, les que el president Artur Mas va designar com a plebiscitàries, Iglesias va atiar les diferències ètniques entre catalans. El van acusar de lerrouxista. La imatge de Lerroux com a bèstia negre del catalanisme es va fixar en la seva posició contra la Solidaritat Catalana, el moviment que agrupava tot l’espectre polític català —excepte els lerrouxistes. Així, en les campanyes successives, tant els uns com els altres van poder comptar amb un rival a batre. Per fer front a la Solidaritat, Lerroux es va envoltar de tots els elements espanyolistes presents a Barcelona, una mica com Colau deixant-se investir alcaldessa per Manuel Valls.
De tota manera, així com Iglesias ha esdevingut el millor amic de republicans catalans com ara Tardà, Rufián i Puigdemont, Lerroux va evolucionar de tal manera que al llarg de la seva extensa carrera política acabaria pactant amb tothom: des de la Unió Federal Nacionalista Republicana de Pere Coromines —formant moltes candidatures conjuntes en les quals s’hi podien trobar figures com Lluís Companys— fins a la Lliga de Cambó. La seva evolució ideològica també va ser notable, els principis revolucionaris anticlericals es van matisar fins a un gir dretà que el va dur a pactar amb la CEDA, ja en plena República.
A Lerroux l’han reivindicat personatges tan distants com Xavier Domènech o José María Aznar, cosa que significa que, més enllà de la seva acció política concreta i real, la clau per aproximar-s’hi es troba en la seva interpretació. Com amb totes les figures històriques, hi ha una lluita per imposar una versió correcta de Lerroux: el populista republicà que es va adaptar a les circumstàncies per fer avançar una agenda liberal o el patriota espanyol que va frenar l’auge de l’obrerisme catalanista.
Iglesias, que dubto que hagi acabat la seva carrera com a polític, també ha patit diverses evolucions. La política espanyola ha entrat en una fase de realineament, de clarificació de moltes de les ambigüitats que poblaven i alimentaven fins ara el terreny de joc de l’autonomisme. És massa aviat per saber què serà d’ell, ni que sigui cert que hagi dit la última paraula. Però de moment tenim moltes raons per pensar que, al contrari del que pregonava als seus inicis, Pablo Iglesias ha jugat un paper d’estabilització del règim i que els catalans, un cop més, hem caigut a la trampa.
Jo no hi entenc gaire, però diria que aquest l'iglesies ja no piularà gaire més. No hi ha tall.