En general, la majoria de persones desplega un seguit d’identitats múltiples. Tal i com explica Saïd El-Kadaoui al seu últim llibre, “Radical(s)”, la migració és un procés d’integració entre les diferents identitats que conformen l’individu. Un procés que no té final però que més o menys, si es fa en un context favorable, acaba incorporant a la personalitat diferents capes d’aquestes identitats.
Arran de la conversa que vaig mantenir ahir amb El-Kadaoui —aviat la publicaré al podcast— he pensat que tenir múltiples identitats és difícil, però que també ho deu ser tenir-ne una de sola.
La població catalana s’ha alimentat en l’època moderna de dues grans onades migratòries, la de mitjans del segle XX, provinent d’altres zones de la península, i la més recent, d’origen més llunyà. Els que tenim avantpassats de fora de Catalunya sempre tenim una sortida, que és agafar-nos a la identitat originària. En canvi, els natius que tenen les arrels enfonsades en el país, no tenen l’oportunitat de fugir d’estudi. El conflicte català, en ells, és una ferida oberta.
El-Kadaoui em deia que el conflicte català ja hi era abans que arribessin els emigrants, i que seria injust carregar-los la responsabilitat a ells. Un emigrant és algú que veu el país d’arribada des de fora i des de dins al mateix temps. No sé si aquesta qualitat es pot transmetre, però quan miro enrera m’adono que aquesta mirada externa-interna m’ha acompanyat i m’ha permès orientar-me cap a la tribu catalana, atès que he pogut copsar la naturalesa de l’ocupació espanyola. A casa em van ensenyar que sempre s’ha de triar el bàndol que es trobi en inferioritat de condicions.
Tenir la doble perspectiva hauria pogut crear una escissió en la meva sensibilitat, però en canvi ha fet que em pugui reconciliar amb el meu passat sense haver de pagar cap penyora a nivell cultural o emocional. Em fa l’efecte que molts descendents de l’emigració de la primera onada no han pogut fer aquest tall, entre d’altres raons perquè els partits polítics sovint els han tractat de forma condescendent, com una quota. Vot captiu, en part.
D’altra banda, els natius estan tan acostumats a protegir-se que no solen veure els efectes d’aquesta actitud defensiva. No creuen que tinguin una identitat a oferir més forta que l’espanyola, que ens agradi o no és l’alternativa que tenen les persones que venen de fora; enlloc d’expandir-se i conquerir més territori, actuen en retirada, fent el cercle més petit i, així, posant més barreres d’entrada.
En les polèmiques permanents sobre la llengua m’hi sembla veure la identitat ferida que es manifesta. Enlloc de sortir a jugar i atraure els fills i els néts dels emigrants que han arribat els darrers anys, la partida es dona per perduda abans de començar. Segurament el derrotisme actual està lligat amb la decepció de l’independentisme, però en aquest punt cal tenir clar que ni amb les eines d’un estat-nació la llengua no està assegurada.
Temo que de seguir així, la dinàmica s’anirà viciant cada cop més. Un cop els dirigents han vist que la llengua dispara tota mena de pulsions atàviques, les pinçaran per mobilitzar els respectius electorats. Això afavorirà encara més l’actitud resistencialista i el cercle s’anirà tancant, fins al punt que podrien sorgir formacions que posin el pes del conflicte sobre els emigrants, quan és evident que el problema es troba en un altre lloc.
[Subscriu-te per rebre totes les actualitzacions al moment]
Molt interessant, i del tot necessari en un pais on la llengua és un tabú ben bé des de la Transició (i els tabús s’ enquisten i supuren). El meu pare, català de classe treballadora i de nissaga, va creixer als anys 40 jugant als carrers del barri de sant Joan de VNG, aleshores a tocar dels horts. Ha vist l’ al.luvió de families andaluses i murcianes canviant el paisatge lingüístic i cultural, al mateix ritme que els horts dels afores retrocedien. És de la,priemra generació de catalans que ha vist la metamorfosi del seu pais, probablement una de les més bésties del segle XX (de la que si només n’ ha parlat Francesc Candel és perquè és el gran tabú, precisament). Encara que sigui un català de nissaga considero que la perspectiva de mon pare és valuosa perquè ha tingut la gosadia de no reprimir al subconscient la magnitut del desastre. A casa jo he crescut amb frases com ara “quan anem a Vilafranca sabreu què és Catalunya” o bé “si poses vi a l’ aigua, arriba un punt que el que et veus és vi”. No considero que fos cap actitut racista. Si hagués estat així, no hauria contractat tota una familia de Jaen per despatxar a la seva botiga, ni encara menys hauria segut a taiuoa a dinar amb ells ni hagués fet padrines de sons fills a vàries de les noies, etc. Si els hagués parlat només en castellà, ara aquelles andaluses de la botiga no parlarien català, ni algunes votarien independencia, ni formarien part del teixit civic cultural de Vilanova. Peròmon pare sempre va saber que la immigració era la darrera arma del franquisme per acabar amb la gent com ell, un català de nissaga que, com tants catalns no ha sabut mai que era ser burgès, com pretenen els lerrouxistes de sempre (de C’s a una faccio important dels Comuns) i que, en canvi, als anys 80 era capaç de dir la veritat als seus amics del PEC catalanista de la ciutat: “ Pere, a Vilanova ja no es parla català.” I que els amics del PSC, que eren els mestres dels seus fills a l’ escola de la CEPEC, el miressin com un aborigen exagerat. Fins que, molts anys més tard, quan els ha dit el mateix, han hagut d’ acceptar la realitat, per abassagadora: “potser tems raó, Gil”. És fotut veure la ferida i no poder guarir-la, perque formes part d’ un experiment geopolitic que no es a les teves mans revertir. Més fotut és sentir la ferida en carn propia i no parlar-ne veu alta perquè ara et diuen feixista. Inclús a qui ha fet la mili al Sahara espanyol i s’ ha encarat personalment amb capellans castrenses i caps xusqueros.