Quan John Boyd era un marrec de tres anys es va morir son pare. La mare, Elsie Boyd, havia de pujar cinc fills. Les autoritats sanitàries van penjar un cartell a la façana dels Boyd on hi deia POLIO MYELITIS—malaltia aleshores força desconeguda—, contreta per Ann, la germana petita. Elsie maldava per ocultar a tothom les dificultats de la família. Un dia, John arribà a casa rondinant perquè un mestre li havia cridat l’atenció sobre el seu aspecte descurat, fruit de les estretors econòmiques. La seva mare el va agafar per banda i li va dir: «No deixis que et molesti. Repeteix-t’ho a tu mateix, ‘Això no em molesta, això no em molesta’. Recorda que tu tens una cosa que no té ningú de la teva classe. Tu tens principis i integritat. Això significa que et criticaran i t’atacaran. Però al final guanyaràs. No deixis que et molesti».
Amb això tan senzill n’hi ha prou per anar per la vida. Interioritzar-ho és més difícil que dir-ho, i en una biografia sona millor que dels llavis d’una mare o d’un pare que avui visquin en un entorn benestant —de vegades ens oblidem d’aquest benestar, en termes relatius, i dels seus efectes sobre nosaltres. Hi pensava madurant algunes opinions que he llegit últimament sobre la masculinitat que es poden resumir en el concepte d’Anna Punsoda de l’home emocionalment embussat: un home que no sap expressar les emocions o, pitjor encara, que no sap gestionar-les. El debat és més vell que l’anar a peu, però és cert que hi un cert boom literari que ha fet envellir allò que deia Simone de Beauvoir, que «un home mai no tindria la pensada d’escriure un llibre sobre la peculiar situació del mascle humà».
A mi em fa l’efecte, però, que la discussió té més a veure amb la imatge que projectem els homes que no pas amb les emocions que hi passen per sota. La invasió de la intimitat és un fenomen tan recent que sovint el donem per descomptat. Allò que queda fora de pla és cada cop més gran perquè la mirada i el discurs que hi va lligat és l’únic que compta. De manera que es produeix una paradoxa: com més importància pren la imatge, més creix el món interior de cadascú. En aquesta paradoxa, com qui posa el peu perquè la porta no es tanqui, hi ha una escletxa per on entra una nova espècie: l’homo algoritmus.
Keep reading with a 7-day free trial
Subscribe to La Milícia to keep reading this post and get 7 days of free access to the full post archives.