Història de l'Esquerra Independentista
Fa uns mesos em van convidar a presentar a Vilanova el llibre «Història de l’Esquerra Independentista», editat per Tigre de Paper. Ja me n'havia oblidat però avui, remenant arxius, he topat amb el document on vaig escriure les meves idees. Encara que no vingui a compte de res, ho penjo aquí per si algú el troba útil
La última vegada que vaig parlar en un acte públic va ser poc abans de l’1 d’octubre. Llavors ens semblava que tot era possible i de fet si algú ens hagués explicat en aquell moment, a finals de setembre de 2017, que al cap de quatre anys, a la vigília de la diada nacional, estaríem on som ara, no crec que cap dels presents s’ho hagués cregut. A conseqüència de tot el que va passar aleshores, aquelles opcions que se’ns obrien s’han anat tancant, fins al punt que hem tornat a una versió contemporània de l’anomenat oasi català —un pantà d’aigües fètides. La història d’aquells dies, la versió oficial, ha quedat atrapada en una nebulosa de sobreentesos, rumors i xafarderies.
Tinc l’esperança que la publicació de la «Història de l’Esquerra Independentista» sigui un símptoma de millora. El sol fet que algú hagi pensat en fer-lo, en reunir a un grup d’autors per tractar l’Esquerra Independentista com un tot, un moviment polític de llarga durada, amb perspectives àmplies —el front sindical, el feminisme o la lluita armada, entre d’altres— assenyala un buit que voldria remarcar.
La falta de transmissió del coneixement, a Catalunya en general però concretament dins de l’Esquerra Independentista encara més, és una mancança molt fonda —un problema greu. Quan parlo de transmissió de coneixement sembla una cosa abstracte; en realitat és molt precís.
Quan el Jordi em va proposar d’acompanyar-lo a ell i a la Laure, avui, la primera idea que vam comentar és que jo parlés de Vilanova. Aviat em vaig adonar que no en sé gaire res, de la història vilanovina de l’Esquerra Independentista —anterior a la meva època. No puc aportar res ni sobre la cèl·lula vilanovina de Terra Lliure, ni sobre la secció local de l’MDT ni tampoc sobre les campanyes contra les ETTs, contra l’Adecco que hi havia a la carretera per exemple, que van tenir lloc a finals dels noranta —tot i que aquestes últimes em sonin una mica més. Si fos només atribuïble a la meva ignorància, no passaria de ser una anècdota; el mal és que si hi ha algú que vol investigar sobre qualsevol d’aquests aspectes, no hi ha res escrit ni documentat on trobar-ho.
La importància de la publicació del llibre que presentem avui té a veure amb això: o ens acostumem a transmetre les idees, els debats, les maneres de fer… d’aquest espai, o bé anirem repetint els mateixos errors, caurem a les mateixes trampes i, en definitiva, ocuparem un espai petit, insignificant, i sense capacitat de canviar res. Per actuar políticament has d’anar corregint, esmenant la teva trajectòria. Aturar-te i pensar: «allò que vam fer va sortir malament per això i això», o «aquella campanya va anar bé perquè vam fer allò i allò altre».
Al capdvall, les classes populars no podem optar a cap altra herència: no tenim grans patrimonis, ni lligams amb les elits empresarials ni polítiques ni intel·lectuals. L’únic llegat a què podem aspirar és aquest: el pòsit de coneixement, refinat per l’experiència de milers de lluitadores, convertit en allò que en diem intel·ligència col·lectiva. La cultura és això. No cal que sigui un llibre de mil pàgines, de vegades amb una cançó es pot transmetre aquest pòsit, de vegades fa falta enregistrar les veus d’aquells, com alguns vilanovins que van viure els avatars dels anys vuitanta i noranta, que han sigut testimonis d’una època. La única condició és que quedi, que puguem anar a una biblioteca o trobar-ho a internet o veure-ho o escoltar-ho en qualsevol pantalla. Ha de quedar pels que vinguin. En el futur, si algú vol saber què era la PUA, per mencionar un capítol, haurà de passar per aquest llibre, tindrà un agafador.
Dit això, jo recomano que ens prenguem el llibre més com un punt de partida que com un punt d’arribada. Hi ha moltes preguntes que no es responen i la gràcia és que a partir de la seva lectura, igual que després de veure una pel·lícula, o escoltar música, apareguin preguntes noves i puguem relacionar idees que no siguin òbvies. Més que prendre’ns els capítols com si fossin la bíblia de l’Esquerra Independentista, sabrem que n’hem tret profit si hi veiem els defectes.
Al meu parer, per exemple, al llibre hi ha una absència molt significativa. L’eclosió del moviment independentista dels últims quinze anys pràcticament no apareix. Això lliga amb una altra reflexió que ve a compte amb tot el que he anat dient: si anem a qualsevol llibreria, trobarem infinitat de llibres sobre l’anomenat «procés» independentista. Quants se n’han escrit des de l’Esquerra Independentista explicant els fets d’octubre de 2017? Si no tenim la nostra pròpia versió dels fets, com podem treure lliçons de cap tipus?
I no parlo dels documents que es produeixen a l’interior de les organitzacions, de consum intern, sinó de documents que es projecten cap enfora, que arriben a tota la societat. Al final, la intenció última no seria generar un debat perquè sí, per fer bullir l’olla; sinó sortir d’aquell terreny pantanós on tot es diu en grupets, on tothom sap les coses però ningú les acaba d’expressar, on evitem parlar de segons què… sortir-ne de manera que es puguin confrontar molts punts de vista, i que cadascú individualment i després de forma col·lectiva pugui actuar en base a una lògica basada, —no només, però sí que en una bona part— en l’herència rebuda d’un moviment que, com se sol dir, ve de lluny.
Això no determina el resultat de cap decisió, de fet es podria arribar a la conclusió, després de molts debats, que el que s’ha fet fins ara ja no funciona i que s’ha de començar de zero. Bé, si la transmissió del passat està ben feta, si hi ha una tradició on agafar-se, una cultura sòlida, fins i tot en el cas de decidir que has de començar de zero podràs preveure alguns dels problemes i de les resistències que et trobaràs i actuaràs en conseqüència.
Acabo. No crec que ningú d’aquesta sala pugui dir que a nivell social i polític, ni l’Esquerra Independentista ni la societat catalana en general, ens poguem sentir gaire satisfets de la deriva dels últims anys. No vinc aquí a baixar els ànims, al contrari, crec que no ens podem permetre més laments perquè tot fa pensar que venen temps molt fotuts. Sí que volia aprofitar la bona nova d’aquest llibre per cridar l’atenció sobre el que deia al principi. Mentre al món la història s’accelera aquí ens volen tornar a l’oasi català, un fangar corrupte i discret, com si no hagués passat res. La meva intuïció és que per evitar-ho no n’hi ha prou amb el que hem fet fins ara; haurem de ser més creatius, agafar les lliçons del passat i païr-les de forma crítica, imaginativa —no només empassar-nos-les tal com venen. Aquest llibre pot ser un principi.