Histèria

El passat et mata

Estava convençut que la histèria s’alimentava de la por al futur, però no. La histèria neix d’un problema amb el passat. És el passat el que et mata, «el que torna, et turmenta i et mina, i efectivament t’acaba matant» (ho he tret d’una novel·la força dolenta de Michel Houllebecq). Per il·lustrar-ho, un cas d’estudi. Un enginyer català, brillant, ha fet carrera a la competitiva àrea de Massachussets. La seva trajectòria és impecable i se’l rifen arreu del món. Tanmateix, una bona part del dia la passa a X, pregonant la destrucció de Catalunya des d’un compte anònim, repetint com un lloro que ençà de 1939 està acabada.

El passat et mata, en efecte. El passat mal digerit, hauria d’afegir. Per això ara tornen a sorgir, tampoc és cap novetat, els discursos sobre l’esclavisme català —del qual, sigui dit de passada, se n’han escrit tants llibres i tesines que davant de la insinuació que s’ha intentat ocultar només es pot riure a cor-que-vols. La missió és clavar-te en un punt concret de la història, com l’entomòleg al seu insecte, i deixar-t’hi allà petrificat. La gràcia de conèixer el passat és reviure’l, portar-lo al present i treure’n lliçons pel futur. A les velles nacions, en canvi, els seus enemics tracten de subjectar-les al passat perquè no en surtin.

Des d’aquest punt de vista, la histèria té un efecte positiu. La histèria ve de la necessitat de córrer, d’alliberar-te de les agulles que et fixen a la col·lecció. No ets un objecte d’estudi, vens a dir. És veritat que hi ha una punta d’exageració. Rere els crits de la llengua desapareix, el món (català) s’acaba! hi ha una munió de paràsits que s’alimenten de l’escàndol i xuclen les ganes de viure d’uns quants innocents. Al mateix temps, cada nova polèmica, siguin les gelateries o els metges o els bars que no volen atendre en català, reflecteix una experiència real que només els mentiders negaran d’haver viscut. La histèria no és res més que la constatació eufòrica que allò que t’ha passat tantes vegades ja no es deixa al calaix de la humiliació personal. La histèria és una mena d’alegria descordada, ara mateix.

Si la catalanitat està en perill d’extinció, com afirmen les veus més autoritzades, els remeis sorgits de la pressa només faran que incrementar aquest perill. Qualsevol que tingui interès en la supervivència de la nació catalana ha de cultivar una mentalitat que es projecti a mil anys vista —per posar una xifra moderada. D’aquí que la histèria només pugui ser una actitud transitòria, puntual. Com a remei, doncs, fa pena. Ara bé, si és com el crit dels fans quan apareix un artista a l’escenari, ja fa tota una altra impressió. Es tracta d’un acte d’afirmació, irracional si es vol, que pronostica una predisposició a passar-s’ho bé.

A les ànimes més benpensants tot plegat els genera un cert mal de panxa. La solució és senzilla: apaga la radio, la tele, el mòbil. Posa l’orella al carrer i t’adonaràs que aquell soroll frenètic de les xarxes i de les tertúlies, a la pràctica, pren la forma d’una mena de compromís. Hi ha qui sintonitza la histèria per un canal diferent, com un toc d’atenció per deixar de fer el préssec, per moure les ales. Això no assegura res. El caos és la configuració per defecte del sistema. Tanmateix, ja és alguna cosa.

El pas següent és reconciliar-se amb el passat. L’expansió mediterrània, el cor comercial i marítim de les empreses catalanes. Llegeix Rodolf Llorens. La imaginació s’expressa tant cap endavant com cap endarrera. No es tracta de descobrir la sopa d’all, sinó de tenir prou llibertat d’esperit —és l’expressió més precisa que se m’acut— per reviure el passat, per tenir-lo present. Jugar i parlar amb els teus ancestres en lloc de posar-los en un altar o defenestrar-los, carregats de llàstima i de vergonya.

Aquella mentalitat a mil anys vista que deia abans, i això no ho pot dir qualsevol, un català la pot girar com la llum d’un far els tres-cents seixanta graus. D’aquí poc, gràcies a la tecnologia, no només parlaràs en català sense problemes arreu del domini lingüístic; t’entendran al món sencer.

De moment, però, gaudeix de la histèria com si fos el preludi d’un bon espectacle. L’única condició que es demana és viure el present amb una mica —només una mica— de confiança.