[Enceto una nova secció, 'Informe de lectura' on periòdicament faré un resum ampli d’alguna de les meves últims lectures, que em semblin interessants per diferents motius. Si em voleu comentar qualsevol cosa sobre el format, n'estaré agraït]
Títol: Brand New War
Autor: John Robb
Any de publicació: 2007
Síntesi:
La Guerra d’Iraq ha avançat el futur de la seguretat global. Per primera vegada, actors no-estatals de tamany petit, a qui podem anomenar guerrilles globals, són capaços de combatre i de guanyar l’estat-nació —sense la intenció de prendre’n el poder, sinó per competir amb l’estat com a proveïdors de les funcions que exerceix. Aquestes guerrilles estan interconnectades amb el crim global i amb el terrorisme i el seu mètode de guerra s’anomena disrupció de sistemes. En el futur, hem de preveure més esdeveniments dirigits a pertorbar les xarxes d’infraestructures (electricitat, transports, gas, comunicacions, etc) per tal de desestabilitzar el sistema i provocar el caos.
Idees clau
El final de les guerres convencionals
Els estats, malgrat les nombroses guerres internes, han tingut el control estricte del destí del món com a mínim els últims dos-cents anys. O bé a través del control directe, o bé a través de la colonització. En aquest procés ascendent, han aixafat tota oposició, des dels imperis fins a les confederacions tribals. Aquest control està arribant al final.
L’era dels conflictes entre estats s’ha acabat. Va finalitzar amb l’auge de les armes nuclears, la integració de les economies mundials i el final de la Guerra Freda. Les guerres entre estats són, ara com ara, obsoletes. En aquells casos que pels motius que sigui esclati una guerra entre estats, l’escenari que es planteja és que crearan un buit dins del qual els grups no-estatals podran prosperar. El canvi real és que les guerres lliurades per les qüestions comunes —econòmiques, medioambientals, socials, religioses i ètniques— no es lliuraran entre estats sino a un nivell per sota de l’estat.
Les generacions de la guerra
William Lind i altres autors van codificar els canvis evolutius de la guerra en un article de 1989: “The Changing Face of War: Into the Fourth Generation”. L’aproximació generacional serveix per entendre com està evolucionant la guerra:
Guerra de masses: derrotar l’enemic mitjançant l’acumulació de més potència de foc al camp del conflicte. Arrels: Guerres Napoleòniques; Guerra Civil Americana.
Guerra industrial (Segona Guerra Mundial): desgastar l’estat rival mitjançant una major mobilització i potència de foc. Arrels: Guerra Civil Americana.
Blitzkrieg (Segona Guerra Mundial): enderrocar un estat i exèrcit enemics mitjançant maniobres, penetració profunda i disrupció. Arrels: Tàctiques d’infiltració de la fase final de la Primera Guerra Mundial.
Les tres primeres generacions tracen l’arc de conflicte entre estats. Aquest procés evolutiu es va trobar finalment amb una barrera inamovible, la guerra nuclear. Això, sumat a la creixent integració econòmica i social globals, ha gairebé extingit les guerres convencionals. [En aquest sentit, les dues guerres de l’Iraq es poden veure com a anomalies].
Això ha produït que la majoria de conflictes en la segona meitat del segle XX es lliuressin a través del proxy de les guerrilles (=guerrilles no-estatals que serveixen com a substituts de les forces militars dels estats).
A diferència de les guerres convencionals de les tres primeres generacions, les guerres de guerrilles són primerament conflictes morals. Com que els exèrcits de cada costat normalment no es troben mai al camp de batalla, no hi ha moments fonamentals que decideixen la guerra. El bàndol que aguanta millor les víctimes i les disrupcions de l’enemic és el que guanya. La clau és mantenir la cohesió moral.
Les guerres de Quarta Generació (G4G o 4GW en anglès) codifiquen l’ús dels proxies de guerrilles i terroristes com els mitjans principals de guerra entre estats.
Mercats de cua llarga
Per entendre que els hi passa als mercats tradicionals quan es veuen afectats per una nova competència, habilitada per una combinació d’Internet i de la globalització, hem d’atendre el treball de Chris Anderson sobre els anomenats mercats de cua llarga [la definició tècnica seria curtosi platicúrtica].
La idea prové del concepte de llei potencial, que defineix la relació entre les vendes (en unitats) i el nombre de productes diferents disponibles en un segment industrial. En el passat, si dibuixàvem en un gràfic aquesta relació de la llei potencial, vèiem pocs productes (pics) amb un altíssim volum de vendes caient ràpidament cap a un nombre finit de versions menys populars dels mateixos productes. Una distribució de les pel·lícules populars o de les vendes de cotxes [exemples que segurament ja no serveixen tant com en el moment que ho escrivia Robb] s’assemblaria a la part vermella del gràfic.
El treball d’Anderson ens mostra que Internet ha canviat radicalment la relació per molts tipus de productes que arriben a una multitud de varietats (com els llibres i la música). Les vendes de productes de nínxol estan esdevenint ràpidament la força dominant als mercats per a moltes categories de productes. Sigui quin sigui el producte que crees, pots trobar un client que el vulgui, per petit que sigui el mercat. La cua de la curva de la llei potencial no cau —continua indefinidament. Això forma una cua llarga.
Guerrilles globals
La guerra de guerrilles, tal i com s’ha practicat els últims 250 anys, s’ha utilitzat o bé com a mitjà de guerra proxy entre estats o bé per substituir l’estat amb una alternativa més eficient i organitzada (=cop d’estat).
Per tant, no és el primer cop que els estats afronten i combaten les demandes d’entitats no-estatals. La diferència és que per primera vegada a la història moderna un grup no-estatal té l’habilitat de lluitar una guerra global i guanyar-la. Al-Qaeda no vol governar l’Iraq o l’Aràbia Saudí, vol col·lapsar-los i, en el buit creat pel seu fracàs, exercir el poder a través de relacions feudals. [Això es veuria anys després de la publicació del llibre amb la irrupció d’Estat Islàmic].
La insurgència de l’Iraq ha desenvolupat una cua llarga similar a la que vèiem en els mercats minoristes en línia. La insurgència no és un sol exèrcit amb un sol objectiu, està formada per centenars de grups petits. Tots aquests grups competeixen entre ells, però al mateix temps estan disposats a treballar junts per combatre els Estats Units.
De manera similar, arreu del món, els rengles de la cua llarga de les guerrilles globals estan formats per:
Paramilitars/Mercenaris
Empreses Militars Privades
Bandes de crim transacional
Grups terroristes
La fi de Westfalia
La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) va començar com un conflicte sobre religió que es basava en les relacions feudals entre els petits principats i les monarquies poderoses. A mesura que la guerra avançava, les petites províncies i els petits reialmes que havien mantingut la guerra europea com un acte feudal limitat i fragmentat, van ser enderrocats en onades successives d’invasions.
Els estats grans van ser pràcticament les úniques entitats que van quedar intactes. El seu domini es va codificar a la Pau de Westfalia. En aquesta Pau es va establir la base del sistema d’estats que veiem avui. La sobirania de l’estat sobre la religió (i sobre tota la resta) estava en procés ascendent. Cada guerra successiva des d’aleshores va veure un increment en el control de l’estat.
Ara, després de gairebé 400 anys de domini, la primacia de l’estat s’ha posat a prova. A l’Iraq i en altres zones de conflicte veiem les agitacions del revers de la Guerra dels Trenta Anys —un llarg i sanguinari conflicte que podria ser el cant de cigne de l’estat. Aquesta nova “Guerra dels Trenta Anys” està definida pels límits del poder de l’estat i l’auge dels mecanismes que alimenten la descentralització de la guerra.
Restriccions a la Guerra Total
Les guerres que poden lliurar els estats, almenys els occidentals, avui són afers fortament restringits. Un motiu principal que ho explica és que l’aposta és menor en qualsevol conflicte. Les guerres d’alt risc amb altres estats són extremadament insòlites a causa d’un potencial holocaust nuclear.
Avui, les guerres són d’elecció. Això significa que han canviat tres elements importants:
Els recursos assignats a la guerra romandran limitats
Les restriccions morals ara limiten radicalment les opcions militars. Com que no hi ha apostes a vida o mort, pels estats és impossible traspassar les barreres morals.
La interdependència és el motor de la presa de decisions.
L’exemple d’al-Qaeda
Al-Qaeda no és una força proxy. És una entitat autònoma, no-estatal, amb les seves pròpies fòrmules de finançament i d’entrenament. No depèn dels estats per mantenir-se. Tampoc és principalment un partit per a l’alliberament nacional. Al-Qaeda, fins i tot a sí mateixa, es veu més com un moviment, un instigador del canvi, que com el mecanisme primari per prendre el control d’un estat-nació. En aquest rol, al-Qaeda és un destructor de l’ordre, un mecanisme que crea el caos necessari pel canvi. A l’Iraq, al-Qaeda no és res més que un jugador petit en un moviment més gran.
Disrupció de sistemes
L’aspecte més inquietant de l’auge de les guerrilles globals és que han trobat una manera de combatre l’estat-nació de forma estratègica, sense l’ús d’armes de destrucció massiva. Aquest mètode, anomenat disrupció de sistemes, utilitza el sabotatge de sistemes crítics per infligir costos econòmics a l’estat a qui va dirigit l’atac.
Mentre que el sabotatge sempre ha estat present com a forma de guerra, és recentment quan ha trobat un entorn on pot prendre el protagonisme. Estem vivint en un món on les xarxes estan al centre de la nostra existència. Ens proporcionen tot el que necessitem per viure, des del moment que ens desperta l’alarma fins que apaguem la llum a l’anar a dormir.
La mala notícia és que quan aprens la ciència de les xarxes, sigui a través de l’estudi acadèmic o del mètode prova-error, pots col·lapsar les xarxes amb relativa facilitat simplement atacant el lloc adequat.
El sistempunkt
En l’anomenada guerra llampec o blitzkrieg [veure, més amunt, les guerres de 3a generació], el punt de major èmfasi s’anomena ‘schwerpunkt’. És el punt on les línies del front enemic es poden foradar mitjançant una combinació explosiva de múltiples sistemes armamentístics (tancs, artilleria, força aèria, etc). [Robb] anomena ‘sistempunkt’ el punt de major èmfasi per a les guerrilles globals. És el punt en què, si es destrueix, el sistema (sigui una infraestructura o un mercat), col·lapsarà. Dins del sistema d’una infraestructura, això resulta en pèrdues financeres o en escassetat de subministrament. Dins d’un mercat, el resultat és una desestabilització de la psicologia del mercat que introduirà ineficiències greus i caos.
Quan un sistema col·lapsa, amplifica el dany i proporciona taxes de rendibilitat superiors al milió de cops sobre la inversió inicial (el cost de l’atac).
Guerra de codi obert
La llarga cua de la insurgència a l’Iraq no explica totalment com és que la insurgència continua guanyant terreny contra les forces dels EUA. L’explicació és que ha esdevingut una insurgència de codi obert. Algunes de les característiques bàsiques són:
El projecte ha de ser prou interessant per atraure els participants. Si només interessa poques persones, llavors no s’enlairarà. És un requisit imprescindible.
Pel que fa a l’enfocament organitzatiu, utilitza un model comunitari. La comunitat s’uneix en base a una premissa comuna.
La guerra de codi obert comença amb una promesa plausible, una idea que si tots treballem conjuntament aquest esforç pot produir resultats increïbles. En una guerra, aquesta promesa és un atac. Aquesta promesa és la connexió central entre tots els membres de la comunitat.
Comentaris/Conclusió
El llibre de Robb es pot resumir en una frase:
“La lliço principal de la Guerra d’Iraq és que els resultats de la desestabilització d’un sistema són impossibles de preveure.”
Robb escriu des del prisma dels Estats Units, per alertar els seus compatriotes de l’emergència de noves amenaces que no tenen res a veure amb les guerres anteriors. La presència de l’11-S sobrevola tot el llibre. Per una banda, difícilment en el futur es produiran atacs amb aquest nivell de coordinació. De l’altra, és més possible que es produeixin una quantitat molt superior d’atacs inferiors. A més, la incertesa en forma d’esdeveniments inesperats, cignes negres, va en augment.
Al final del llibre, Robb assenyala que en un futur proper (ell parla de 2016 i en endavant) hi haurà esdeveniments que debilitaran amb força el sistema. Fins i tot comenta la possibilitat d’una pandèmia, cosa que llegit avui resulta sorprenent. Segons Robb, aquestes disrupcions tindran com a efecte secundari el sorgiment d’un sistema de seguretat nou i descentralitzat, que retornarà el poder i la responsabilitat a una mescla de governs locals, companyies privades i individus. Sembla clar que estem lluny d’aquest escenari, per tal com la resposta a la Covid-19 ha sigut de caràcter estatal, una resposta que en el món occidental està sent, a grans trets, molt dèbil.
El pensament de Robb ha evolucionat cap a les guerrilles globals ubicades a les xarxes socials i al debat en línia. La seva anàlisi actual contempla la política com a escenari d’aquests combats dels quals parla en el llibre, agafant com a exemple més rellevant les darreres eleccions dels Estats Units. L’element que cohesiona els grups —ell els anomena xarxes tribals— igual que en les guerrilles globals, és la moral. Es poden fer moltes lectures i aplicar alguns dels seus conceptes a la nostra realitat, deixo a la imaginació del lector les associacions que pugui establir.
[No oblidis de subscriure’t si vols rebre les publicacions]