Durant la meva breu etapa com a llibreter m’he adonat que hi ha un tipus molt concret de consumidor de llibres d’autoajuda. El model seria Pedro Sánchez. Un home entre els vint i els quaranta que es vol menjar el món. Als vint tothom es vol menjar el món però als quaranta o bé ja estàs en una posició de poder que vols consolidar o bé et conformes amb què el món no et mengi a tu. Són llibres extremament pràctics, destinats a millorar un aspecte concret del seu caràcter o de la seva actitud que el nostre home considera una nosa.
Tothom diu que Sánchez no creu en res, però això no vol dir que sigui incapaç de seguir cegament una fórmula si calcula que li farà servei. Sembla que va ser Iván Redondo qui va impulsar l’«Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia Nacional a Largo Plazo», una mena de centre d’estudis dependent de la presidència que, entre d’altres funcions, elabora informes estratègics del govern. Redondo, que va ser la mà dreta del president socialista durant força temps, va caure en desgràcia i ara és conseller del Grup Godó a Madrid, però Sánchez no ha liquidat l’invent perquè li deu veure alguna utilitat.
El document més important que ha redactat aquesta oficina es diu «España 2050», una estratègia a llarg termini que aborda els reptes principals de la societat espanyola dels propers trenta anys. El text conté la dosi justa de màrqueting i d’ambició de les bones obres d’autoajuda. Per un costat, la visió assertiva que creu que pronunciar en veu alta els teus objectius és el primer pas per a realitzar-los. Per l’altre, el triomfalisme que neix d’aquest atreviment, una veta d’or en el camp de la comunicació política, és a dir, de la publicitat. A Pedro Sánchez l’importa tant demostrar-te que veu un futur brillant com que votar-lo a ell –o finançar-lo o promocionar-lo, tant hi fa— et conferirà una part d’aquesta lluentor.
Encara que el document, presentat el maig de 2021, hagi passat força desapercebut, val la pena aturar-se un moment en alguns dels escenaris que dibuixa. L’envelliment demogràfic farà que, d’aquí a mitjans de segle, la població entre els setze i els seixanta-quatre anys es redueixi en 3,7 milions. A més de l’envelliment i de la baixa productivitat, l’altre repte que avança el document és el deteriorament ambiental: «hi haurà més sequeres, més incendis, més onades de calor, més pluges torrencials i major transmissió de malalties per aliments, aigua o animals». Com apuntava Enric Vila al seu Patreon, l’informe «pinta una Catalunya atrapada en un paisatge cada cop més desertitzat».
Si vols col·laborar perquè La Milícia continuï endavant, subscriu-te clicant aquí baix
Malgrat aquest panorama, la retòrica del text és optimista. La línia de pensament que hi domina té a veure amb el miracle de la Transició, el tòpic sobre el creixement econòmic d’Espanya i el pas d’una dictadura a una democràcia avançada en un període de temps molt breu. ¿Per què, es pregunta Sánchez a través d’aquest document, no es podran resoldre els problemes d’abandonament escolar, de baixa productivitat, de desigualtat... en unes dècades, si llavors va ser possible?
Al cap d’uns mesos de la publicació d’«España 2050», el consell de ministres del gabinet Sánchez aprovà un altre document, «Estratègia de Seguretat Nacional 2021». Mentre que al primer s’analitzava què passarà a l’interior de la Península Ibèrica, al segon s’hi desenvolupava el context global en què aquests esdeveniments tindran lloc. Els «vectors de transformació» del món en els propers anys, segons aquest estudi, seran la geopolítica, la tecnologia i la transició ecològica. Aquí ja no hi trobem floritures publicitàries, sinó pur realisme. Amb la seguretat no s’hi juga.
La parella d’expectatives i realisme d’aquests dos informes m’ha recordat dues lectures que he repassat darrerament. Una és «El món suprem» de Pere Roca, un assaig filosòfic magnífic de prosa netíssima que em va enganxar per la manera com desgrana les virtuts del nostre present, on la ciència i la tecnologia són màgiques, mostra de la saviesa de la humanitat i de les possibilitats imaginatives que cadascú de nosaltres tenim davant. L’altra lectura és «Everything is Going According To Plan», de Dmitry Orlov, i descriu una seqüència en què les societats occidentals avancen cap el col·lapse.
Fa setmanes que intento casar la visió de Roca amb la d’Orlov. No m’hauria imaginat mai que la solució del trencaclosques seria Pedro Sánchez.
Sánchez, com a bon lector de literatura d’autoajuda, basa la seva autoestima en la ductilitat: està convençut que pot treure partit de qualsevol escenari. Això, i que la situació geogràfica d’Espanya és vital pels interessos de la Unió Europea —i dels Estats Units. Els mandataris espanyols saben que els euròcrates no poden deixar que regni el caos al país que connecta Europa amb Àfrica i que té un accés privilegiat al Mediterrani. Les bases militars de Rota i Morón no són un decorat.
Així, no es tracta pas que Sánchez tingui una imaginació desbordant, simplement que es prepara per liderar tant la versió tecnoutòpica com la de l’esfondrament de l’Espanya futura. És per això que de moment el seu govern no ha tocat l’anomenada llei mordassa o que la derogació de la sedició ha fet emergir un nou tipus penal de desordres públics com aquell qui res. La tramitació parlamentària de la modificació de la llei de Seguretat Nacional, que està trigant més del previst, de moment ja ha superat un dictamen desfavorable del Consell d’Estat i les esmenes a la totalitat que van presentar-hi ERC i JxCat. En cas d’aprovar-se, amb aquesta llei el govern de torn podrà mobilitzar ciutadans i recursos sense donar explicacions.
El futur que s’extreu de la suma dels dos informes del govern de Sánchez és el d’una societat de vells solitaris atesos per immigrants en un món on les crisis ambientals —pandèmies, sequeres, incendis— i geopolítiques —ciberterrorisme, fluxes de població en desbandada, competència per les matèries primeres— comportaran una securització i control de les cadenes de subministrament i dels punts d’abastiment. Les oportunitats de declarar una «crisi nacional» estaran a l’ordre del dia.
Amb tot, el que m’agrada més de la concepció del món de Pere Roca és que et deixa amb la sensació que les possibilitats són inesgotables. Aquella estètica mig decadent mig futurista d’algunes pel·lícules i obres de ficció, el ciberpunk, podria ben bé ser la nostra realitat en qüestió de pocs anys. És compatible que s’incrementi l’esperança de vida amb què augmentin els crims violents. Potser la dona trepitja ben aviat la Lluna alhora que a la Terra es fan habituals els cupons de racionament. Ves a saber. Hologrames i misèria, en una Espanya així Pedro Sánchez seria el dictador ideal.