L’era de la queixa s’ha acabat. Encara rebota per les xarxes com una pilota boja en una pista de pàdel, però ja és només un joc. Hi ha interès en què els joves continuïn jugant; l’índex de suïcidis, la taxa d’atur o l’edat d’emancipació juvenils es presenten com una plataforma del victimisme, quan en realitat són signes d’un problema més profund.
El món s’endureix i una manera d’amagar-ho, per tal que no ens poguem preparar, és la cultura del greuge. A Catalunya és habitual barrejar debats de laboratori amb realitats palpables i així es crea una olla densa i roent. Se sent molt a parlar de la llengua catalana, per exemple. Falten continguts juvenils en català, diuen. Quan hi posin algun remei les meves filles, que ara van a l’escola, potser ja hauran emigrat per buscar-se la vida. Una cosa que no s’acaba d’entendre és que no miràvem Bola de Drac perquè fos en català, sinó perquè volíem ser com Son Goku.
Per primera vegada en molts anys ja no es pot afirmar que els joves catalans intel·ligents siguin independentistes —tot i que és probable que la majoria ho siguin. El sentit de comunitat es marfon i, en pensem el que en pensem, lamentar-se’n no el farà reviure. D’acord amb el procés de tribalització que acompanya l’enduriment del món, les idees abstractes com Catalunya o els Drets Universals de l’Home es fan servir per engabiar la capacitat de pensar lliurement. Lligar la teva sort a la tribu és la trampa que els xamans utilitzen per passar-te la piconadora per sobre.
Això no vol dir que no hi hagi cap causa que valgui la pena defensar, sinó que la única manera de fer-ho és a través de la unió d’individus lliures i genuïns. Organitzar-se ja no significarà anar a un lloc a fer bulto; els xaiets aniran directament a l’escorxador —o a jugar. És un moment en què podem mesurar el valor d’una cosa en funció de l’olor de naftalina que faci. Les idees antigues aplicades amb plantilla seran tan útils com la propera manifestació de l’ANC.
La intenció és arrossegar els joves cap a les arenes movedisses d’aquella cultura del greuge. Per això, la seva resistència haurà de ser violenta —en el sentit disciplinari. Els joves catalans, en concret, per imposar el seu criteri toparan amb el xantatge de sempre. Apel·laran al seu cor: som una nació mil·lenària, no ho engegueu tot a rodar, els diran. La supervivència dels joves catalans (allò de l’atur, dels suïcidis i de l’emancipació) depèn de la seva capacitat de prescindir d’aquests cants de sirena.
Efectivament, som una nació —els podrien respondre. La continuïtat, però, no ve de les institucions ni de conservar una inèrcia de perdedors. En realitat, no voleu que salvem Catalunya, sinó que us salvem a vosaltres. I dit això, els joves podran fer el que els hi doni la gana, com sempre han fet.