Els confinats
Bruno Mãçaes, un dels pocs intel·lectuals europeus que hi toca, deia que la crisi del coronavirus és la primera crisi realment global, en què tots els ciutadans sentim i vivim el mateix i pràcticament al mateix temps. Tothom recorda on era l’onze de setembre de 2001, però la majoria el vam veure a través d’una pantallà. Ara la por i l’angoixa és compartida i és viscuda. De forma col·lectiva es produeix aquell moment que tothom ha experimentat alguna vegada, individualment, quan un cop dur et fa replantejar les teves prioritats i mirar el passat i el futur amb una òptica diferent.
La mort de mon pare fa gairebé dos anys em va portar a un d’aquests moments i l’any passat vaig prendre un determini dràstic. La decisió podria anar malament, però el resultat no és tan important — bé, per mi sí, per l’article no tant — com el fet que una sacsejada forta acostuma a ser detonant de canvis interns que et canvien, també, el comportament extern. El mateix passa amb la crisi del coronavirus.
Precisament perquè és una crisi d’abast global, la seva funció sembla que serà la d’accelerar les tendències geopolítiques que s’han perfilat els últims anys. La descomposició de la Unió Europea, l’ascens de la Xina com a rival dels Estats Units o el final de la globalització d’acord al consens de Washington són alguns dels grans moviments tectònics que es desenvolupen a la vegada com un tapís de fils diferents que forma un dibuix que de moment som incapaços de distingir.
Carlo Rovelli — he aprofitat el confinament per rellegir el seu magistral L’ordre del temps — explica que la distinció entre passat i futur és deu a que descrivim el món de manera desenfocada. La teoria és complicada, de fet no sé si l’acabo d’entendre, però el concepte clau que m’interessa ara és el següent: si observéssim l’estat microscòpic de les coses, la diferència entre passat i futur desapareixeria. El temps passa perquè observem els fenòmens grans, però l’agitació de partícules, la calor, té lloc a nivell microscòpic.
L’analogia és clara. Dins de les cases i els pisos, dins de les ments dels confinats, s’estan congriant les tempestes que forjaran l’època que ve.
Mãçaes, que ha viatjat els dos darrers mesos pel continent asiàtic, remarcava que la manera d’afrontar la crisi a Europa es caracteritza perquè els occidentals ens hem acostumat a la comoditat de creure que cap desgràcia ens podria assolar, en canvi els asiàtics estan acostumats a lluitar per la supervivència — més enllà que Alemanya o Dinamarca, com a estats, estiguin responent millor que Espanya o Itàlia.
Doncs bé, per desgràcia, perquè les coses que et fan reaccionar acostumen a ser tràgiques, hem de preveure que quan hagi passat el brot, sigui quan sigui, les societats occidentals, i els individus que les conformen, ja mai més podran pensar que són invencibles.
Aquesta nova mentalitat forjada en temps més durs del què ens havíem habituat, per molt que es digui que l’únic que hem de fer és quedar-nos a casa, serà la pista per on circularan aquells fenòmens que dèiem abans. Ja es comença a veure que el control social, per exemple, no només serveix per contenir la propagació del virus. Les autoritats pretenen que els ensenyaments que traguem de les properes setmanes i mesos ens deixin més dòcils i espantats, que esdevinguin un trauma que puguin arronsar i estirar com un acordió.
Jo no vull pecar d’optimisme, vénen temps difícils, només constato que a nivell microscòpic, dins de l’ànima dels confinats, s’hi està operant una agitació que a la llarga tornarà en un comportament imprevisible.