Cal aprendre a separar el moviment independentista de base dels partits polítics. És veritat que existeix una malla d’interessos que fa molt difícil una separació neta, però ni que sigui com a exercici conceptual, és imprescindible traçar una línia divisòria entre els partits i el gruix d’independentistes que no formen part de la malla.
Els Estats Units proporcionen un cas d’estudi sobre com utilitzar la política per assolir un objectiu. Trump va arribar a la Casa Blanca aixecat per una onada popular que vol destruir l’establishment estatunidenc. Ni per racista, ni per xenòfob ni per populista, aquesta xarxa de ciutadans el vota perquè el percep com una bomba contra el sistema. Contra l’elit republicana, en primer lloc, que sempre l’ha tractat com un cos estrany. Més en general, contra les elits dirigents de Washington, l’anomenat complex militar-industrial.
Que Trump hagi aconseguit més de 73 milions de vots a les darreres eleccions significa que la xarxa ciutadana emprenyada que el va enlairar al poder continuarà existint malgrat que l’home dels cabells taronja ja no hi sigui. L’important és preservar intacte l’objectiu i la xarxa que el persegueix, els lideratges són provisionals i es poden canviar.
Els partits són un instrument que els independentistes hem d’aprendre a utilitzar per a assolir el nostre objectiu. Si confonem les dues coses, el moviment tornarà a cedir el control de totes les decisions importants als partits sense supervisar-los ni retre-hi comptes. El vincle de cohesió es troba entre els companys del moviment, amb qui existeix una relació horitzontal, i no amb les estructures dels partits, que estan al nostre servei —per sota.
Dit això, els partits tenen límits. No se’ls pot demanar que s’autodestrueixin. L’instint de supervivència dels partits farà que arribat a un punt sempre sentin la temptació de pactar amb l’estat, que és el seu camp de joc natural. El règim jurídic dels partits emana del poder del sistema polític espanyol, no ho podem oblidar. De manera que el moviment els ha de forçar a fer allò que d’altra manera no farien, perquè seria un suïcidi. El moviment ha d’empényer els partits cap a l’abisme.
Un cop acceptats els límits d’acció dels partits, cal enfortir el moviment de base. Les mobilitzacions, per exemple, han de provenir del moviment. No es pot incòrrer altre cop en l’error de deixar en mans dels partits —i les entitats cooptades per ells— l’organització de les protestes. El Tsunami Democràtic és l’exemple paradigmàtic. No seran manifestacions tant massives com les que organitzava l’ANC, d’altra banda molt lloables. Si canalitza la bel·licositat que veiem a les xarxes socials cap a aquest propòsit, el moviment pot organitzar-se amb èxit de forma autònoma i descentralitzada —sense l’altaveu dels partits.
D’altra banda, com ens mostren les manifestacions a França de les últimes setmanes, és útil tenir objectius més petits que facin créixer la confiança i la cohesió del moviment. Macron ha retirat el projecte de llei de seguretat. Obtenir victòries tàctiques, com seria la retirada de l’acusació de la Generalitat contra activistes com Adrián Sas, faria créixer la força del moviment i donaria oxigen al clima enverinat que es respira actualment.
L’agressivitat que hi ha avui envers els partits no deixa de ser una forma de projectar el sentit de culpabilitat que el moviment té contra sí mateix. Assignar totes les responsabilitats del fracàs independentista als partits és tant com admetre que el moviment va negligir la seva obligació de pressionar els partits fins a l’abisme. La presó, l’exili, la repressió són el preu que han pagat els líders així com cada cop més persones anònimes. És un preu elevat i s’ha de respectar. Tot i que el moviment no es pot plegar a les situacions individuals, la xarxa antirepressiva les atendrà en cada moment.
Les eleccions faran pudor. Com vaig explicar, els intel·lectuals i els mitjans del règim ens voldran guiar cap a les clavegueres. Les picabaralles augmentaran i ens agafaran ganes d’enviar-los tots a la merda. Ara mateix, ningú no té cap idea clara. Els partits em recorden el meu gat quan juga amb un llangardaix i acaba liquidant-lo per instint. Estan programats per pensar en clau electoral. La intel·ligència ha de provenir del moviment i no hi ha res menys intel·ligent que creure que les eleccions de febrer resoldran cap dels problemes de l’independentisme.
Per tant, fora dramatismes. El moviment ha de votar per fer visible que existeix i per mantenir la influència sobre els partits. Ara, no serà una batalla crucial. Guardem la katana. S’obre un període marcat per la crisi post-covid i serà important tenir força al carrer que s’oposi a les mesures injustes i a les incompetències que perpetrarà el proper govern. Perquè si no les protagonitza l’independentisme, ho faran els dolents.
[Subscriu-te per estar al dia de tots els articles i podcasts]