Fins que no va trencar la seva relació amb la Nació de l’Islam, al principi de totes les seves intervencions Malcolm X deia una cosa com ara “… tal com diuen els ensenyaments d’Elijah Muhammad…”. Muhammad era el líder de la Nació i Malcolm X n’era el seu portaveu. També exercia de pastor d’alguns dels temples musulmans que la Nació anava obrint per tot el país.
Per aixecar l’esperit, vaig mirar un altre cop la pel·lícula d’Spike Lee. L’admiració de Lee pel personatge traspua totes i cadascuna de les seqüències de la pel·lícula. Denzel Washington pot haver interpretat molts papers, però sempre serà Malcolm X. Els moments d’intimitat entre ell i la seva dona, Betty Shabazz, són austers, com la conversa que mantenen respecte la seva seriositat. En una escena que defineix bé el film, i diria que també la seva vida, es veu el seu cos abocat a l’escriptori, amb una pila de llibres i uns quants papers desordenats davant, immers en l’estudi mentre al seu voltant es congria la tempesta perfecta que acabaria amb el seu assassinat.
Malcolm X era seriós perquè era un fanàtic, com ho són tots els que donen la vida per una causa. A nivell polític els fanàtics tenen molt mala fama, però tots els esportistes d’elit ho són i bé que gaudim de la seva dèria. De tota manera, si recuperem algun dels seus nombrosos vídeos, de vegades se’l veu riure; el somriure de qui només sap prendre’s la vida seriosament. Suposo que el pas per la presó hi va influir. Va fer un tomb allà dins. Es va donar a l’estudi per domar la seva força i per això l’escena en què surt envoltat de llibres i de papers em sembla tan representativa.
El desfici de Malcolm X per aprofitar tots els espais que tenia —premsa, televisió, oratoris, universitats, etcètera— per colar el seu missatge, que es va anar afinant i va prendre un gruix definitiu quan es va independenditzar de la Nació de l’Islam, contrasta amb la desgana que percebo dins de l’esquerra independentista. No voldria ser massa cruel, però només cal posar qualsevol dels vídeos de Malcolm X al costat de la intervenció d’Albert Botran al congrés espanyol, pidolant l’amnistia al ministre de justícia, per copsar la diferència. He dit que no volia ser massa cruel.
Just perquè és l’espai que més m’afecta, els problemes de l’esquerra independentista em criden més l’atenció que els de cap altre. No cal ser Malcolm X per aprendre a distingir allò que té vida d’allò moribund. Com ara el manifest “Per la majoria”. No sé d’on va sortir la iniciativa, però tinc bastant clar que qualsevol cosa que signin Xavier Domènech i Raimundo Viejo és una cosa marcida, acabada, decrèpita. Ara que està tant de moda parlar d’onades, en aquesta baixada que fa la política catalana només hi ha un remei per intentar agafar la cresta: deixar caure el pes mort.
Una cosa que he recordat llegint textos de Malcolm X és que la política no es fa només a les institucions. Els moviments socials d’aquest país en són una prova vivent. Ara, també és paradoxal que a l’època que existeixen més activistes que mai de la història la seva imaginació hagi arribat al punt més baix. Si podem titllar a Malcolm X d’activista, llavors hem d’assenyalar un cop i un altre que la major part del seu temps la destinava a ordenar i a disposar les seves idees en un discurs que, tot i ser exigent, tothom pogués comprendre.
Malgrat que la denúncia provingui com sempre d’un grupuscle espanyolista, la notícia sobre el pagament de subvencions del govern d’Ada Colau a nombroses organitzacions ens hauria de fer pensar fins a quin punt aquesta relació beneficia el teixit social. No cal recordar ara com va sortir a la palestra la pròpia alcaldessa de Barcelona. No cal recordar d’on treuen la saba financera molts mitjans “crítics”. Potser Xavier Domènech, abans de cada tertúlia, igual que feia Malcolm X respecte d’Elijah Muhammad, hauria d’aclarir que parla en nom del milionari Jaume Roures. He dit potser.
La qüestió que m’interessa no és, però, si els lligams entre institucions i moviments socials acaben implicant algun tipus de servitud, sinó fins a quin punt aquests lligams fan créixer la política, entesa en el sentit més ampli possible, o la redueixen a un camp de batalla ridícul.
Des d’un punt de vista de l’esquerra independentista, ara que la política de partits està trinxada, potser seria bo agafar-hi distància i deixar de pensar només en funció del que poden o no poden fer les institucions autonòmiques. La lluita electoral està bé, però el món és molt gran. Deixem que els que s’hi dediquen continuïn somiant amb una candidatura transversal (ecs) de l’esquerra catalana encapçalada per Jordi Cuixart. Però no cal lligar-hi la sort de tot el moviment.
Tampoc cal mantenir vius projectes que ja no s’aguanten per sí sols amb respiració assistida. De vegades és preferible deixar caure les coses que sostenir-les per inèrcia, sense que les aguanti cap realitat. Hi ha una feina immensa a fer i no ens podem permetre deixar-nos guanyar pel derrotisme. Jo començaré per prendre notes de la Història de l’Esquerra Independentista que acaba de publicar Tigre de Paper, coordinada per Carles Viñas. Crec que ara mateix és més fàcil trobar inspiració en el passat que en el present.
[Subscriu-te per rebre les actualitzacions de La Milícia al moment]