El mes dels àngels

Benvolgut subscriptor,

Quan les coses es posin a lloc, en un parell de setmanes si tot va bé, tornaré a reprendre un ritme de publicacions més allegro. Ben aviat escriuré al voltant d’un llibre que he anat llegint al llarg d’aquest 2024, Battling to the End, que transcriu les converses entre els pensadors francesos René Girard i Benoît Chantre sobre el treball de Carl von Clausewitz —vam fer un pòdcast sobre les idees del prussià amb la Rosa Cabús i també n’he escrit de resquitllada aquí o aqui.

A mode de tràiler, abans d’aventurar-me a escriure’n alguna cosa, sàpigues que el punt de partida de Girard i Chantre és que el concepte de guerra de Clausewitz, que la concep com un duel individual dut a una escala superior, s’ha d’estirar fins a l’extrem. Per això el llibre original, en francès, es titula Achever Clausewitz, és a dir, acabar el que Clausewitz va començar.

Una idea que subratllen els dos francesos i que m’interessa especialment és aquest paràgraf que Clausewitz escriu a la seva obra De la guerra:

Bàsicament, el concepte de guerra no s'origina amb l'atac, perquè l'objecte últim de l'atac no és la lluita, sinó la possessió. La idea de guerra neix amb la defensa, que sí que té com a objecte immediat la lluita, ja que lluitar i tornar els cops, òbviament, equivalen al mateix. La resposta es dirigeix sempre cap a un atac, que és per tant un requisit previ; l'atac, però, no es dirigeix cap a la defensa sinó cap a la possessió d'un altre objectiu, que no és necessàriament un requisit previ per a la guerra. Així doncs, trobem en la naturalesa del cas que el bàndol que introdueix primer l'element de la guerra, el punt de vista que dona lloc a la divisió en dos contendents, és també el bàndol que estableix les lleis de la guerra inicials. Aquest bàndol és la defensa.

Girard assenyala ja en la introducció del llibre aquesta paradoxa: qui vol la guerra és qui posseeix alguna cosa de valor, qui la defensa. Si assumim aquesta premissa, el pacifisme català és una contradicció en sí mateix. De moment, ho deixo aquí.

Avui volia comentar un altre tema. El mes d’octubre és el més dels àngels. Es veu que el dia 2 és la festa dels Àngels de la Guarda. El fet que la celebració dels sants arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael tingui lloc el 29 de setembre també fa que l’esperit d’aquests patrons es traslladi simbòlicament a tot el mes d’octubre —o això diu el ChatGPT. Hi ha, a la fi, la connexió amb Tots Sants, que seria una mena d’interregne entre el món dels vius i dels morts, amb els àngels com a éssers que guien les ànimes que passen d’un lloc a l’altre. Un dia d’aquests tornaré a veure Coco.

Això del mes dels àngels ho vaig llegir fa temps en un article de Francesc Pujols de l’any 1954. Es titula «La obra orsiana» i és un homenatge al seu amic Eugeni d’Ors, poc després de la seva mort. Pujols explica que d’Ors, Josep Pijoan i ell mateix van ser els tres deixebles de Joan Maragall: «Pijoan va ser deixeble en poesia, sense voler ser-ho en filosofia. Ors ho va ser en filosofia, sense voler ser-ho en poesia i el que firma ho va ser en poesia i en filosofia». Llavors surten els àngels: «el nostre mestre», diu, havia escrit un article a principis de segle on afirmava allò que l’octubre és el mes dels àngels. Segons Pujols, el tema dels àngels és un nexe maragallià entre ell i d’Ors, que va escriure un llibre titulat Introducción a la vida angélica. Pujols, per la seva banda, —com vam explicar a la sèrie que li vam dedicar—, podríem dir que va dedicar tota la seva obra als àngels.

El cas és que aquest mes he viscut unes quantes pèrdues, la del meu oncle Josep la més propera, i aquest matí mentre sentia les pregàries del mossèn sense escoltar-les, sota la volta de l’església de La Geltrú, els peus molls, el plugim damunt les llambordes que ens arribava en sordina, he pensat en l’article. El mes dels àngels.

¿I si la famosa frase que diu que arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat no és més que una metàfora de Pujols d’aquests àngels custodis que ens protegeixen? I llavors, seguint amb Clausewitz, es podria deduir que si els àngels es dediquen a defensar algú o alguna cosa potser és que tenen un esperit bel·licós i per això, precisament, els tenim a favor.

Poc després de morir Pujols, l’any 1962, el crític d’art Alexandre Cirici-Pellicer va escriure un article titulat «Francesc Pujols i la seva estètica» on fa repàs de la seva trajectòria i la posa en relació, en efecte, a la de Pijoan i la d’Ors. Diu: «Tothom hauria pogut creure que aquests tres homes, que el 1906 tenien de vint-i-quatre a vint-i-sis anys, eren destinats a regir des d'un lloc prominent la vida cultural del país, no solament per la qualitat de llur treball i llurs idees, sinó, molt més encara, per la gran passió vital i intel·lectual». Una mica més endavant, però, es lamenta que la seva força es va perdre. Segons Cirici, Pijoan es va fer «americà i quàquer» i Ors «castellà i imperialista», mentre que de Pujols en fa un judici molt més matisat: «De vegades havia volgut dignificar la realitat sencera posant els fets més baixos al costat de les coses més sublims, mentre davant la mesquinesa, la injustícia i la crueltat, només tenia un somriure de cortesà exquisit».

El cas és que, per curiositat, un dia vaig buscar en un dels llibres més coneguts de Jordi Pujol, del Pujol jove, Des dels turons a l’altra banda del riu, si sortia en algun lloc Francesc Pujols. I resulta que sí. En el seu llibre, Pujol menciona l’article de Cirici i el converteix en una mena de lliçó pels joves de la seva generació: «¿Com és que aquest home —diu el futur banquer sobre el filòsof hiparxiològic— que de jove cantava «clar, amb veu pura pel seu poble» va acabar en el Papitu primer, i després en l'estrany silenci de la Torre de les Hores?». Això del Papitu, revista pseudoeròtica de principis de segle, dirigida durant uns anys pel propi Pujols, suposo que despertava la vena més puritana del jove Pujol.

Mentre que el crític d’art responsabilitzava de la tragèdia dels tres deixebles de Maragall al «sistema d’escarafalls» que dirigia la cultura del país, «l’estretor dels petits, dels envejosos, dels llepafils» incapaços de digerir la seva grandesa, Pujol, en canvi, agafa aquest argument per a protegir-se. Diu que aquest cas ha de servir d’advertència pels qui, com ell, «volen dedicar la vida al servei del nostre poble». Si no van amb compte, també podrien sucumbir davant dels «mestretites honrats i cagadubtes». «Puix que —es torna a preguntar— si un home de la categoria d'en Pujols va acabar fent literatura pornogràfica, ¿què no pot passar amb nosaltres?».

Aquí es resumeix tota la prevenció del futur president de la Generalitat respecte dels intel·lectuals i de la cultura catalana en general que observarà els anys següents. És una trampa, la paraula pornogràfica fa tota la feina. Ve a dir que aquella ambició exagerada va anar de mal borràs perquè el país no suporta tals projeccions, sempre hi ha un estol de mediocres disposats a tallar les ales dels que vulguin alçar el vol. I potser té una part de veritat, però Cirici no diu ben bé el mateix. Aquesta frase que escriu el crític sobre la sensibilitat de Pujols serveix d’exemple:

Veia en les plantes uns àngels adormits a la Terra, en els àngels unes plantes despertes al Cel; s’embriagava de la bellesa de la seva visió sempre còsmica i transcendent, però tenia tota la tendresa humana dirigida cap a l’instant efímer del classicisme, quan ni la matèria no ofega l’esperit ni l’esperit no crema la matèria.

És veritat que un polític i un artista viuen en móns diferents, però al mateix temps la interpretació de Pujol de l’article de Cirici acaba sent tant estreta com els mediocres dels quals es vol protegir. Pensar en gran, ve a dir-nos Pujol, o bé acaba malament perquè et puja la sang al cap i embogeixes o bé acaba malament perquè ningú et segueix la veta i acabes sol. Aquest seria el resum de la seva política. Que era una política en sintonia amb els seus temps ho demostra el fet que va guanyar una votació rere l’altre. El que hi ha és que en realitat va ser una política d’aliança amb els «mediocres envejosos i els homes de menjar poc i pair bé» contra els quals deia que li estremia «la idea que també nosaltres poguem algun dia ser vençuts».

Ja sé que ficar-se ara amb Pujol és absurd, per no dir covard. Tanmateix, com que la disputa del seu llegat és pràcticament la única cosa real que queda en la política autonòmica, entendre quins reflexos van forjar el seu poder pot servir per entendre de quin mal moriran els seus hereus. El que he entès aquest matí a l’església, sense ser-ne del tot conscient, és que es pot ser molt religiós i sentir el temor de Déu i en canvi ignorar que hi ha un exèrcit d’àngels disposats a lliurar la batalla, això sí, només si hi ha alguna cosa de valor a defensar.