Últimament, he detectat un gust exacerbat pel morbo a Catalunya. Dos exemples recents són la sèrie radiofònica sobre el segrest de la farmacèutica Maria Àngels Feliu i el seguiment del cas Mainat —la manera com cobrien aquest cas els mitjans públics i concertats és especialment divertida; mentre censuraven el tractament que en feien els programes sensacionalistes, també en parlaven, i així aconseguien mantenir l’aura de dignitat i fer audiència a la vegada.
La cosa sòrdida sempre ha tingut el seu públic. En general, solia ser un producte d’importació. Com a molt, es revisaven figures històriques com la vampira del Raval. El llibre de Jordi Amat, “El hijo del chófer”, en canvi, és una aportació innovadora en el món cultural. Si Conrad Son va contribuir a ampliar l’oferta cinematogràfica en català, Amat incorpora el gènere de la dissecció del monstre a través d’una figura pública com la d’Alfons Quintà, qui va ser el primer director i artífex de TV3.
Els elogis no s’han fet esperar. Enric Juliana, Jordi Évole, Sánchez-Cuenca, Gonzalo Torné, etcètera. La única veu discordant ha sigut la d’Agustí Colomines. Es queixa que el llibre passa comptes amb el pujolisme. Pobre diable. Deu ser l’únic que, almenys en veu alta, vol salvar els mobles del naufragi. A mi, que no he llegit el llibre, el nas em diu que el seu èxit té a veure amb el morbo.
Ja sabem allò dels accidents de cotxe i les cues que provoca, la mirada que cau inevitablement cap al lloc inapropiat. Quintà era un malànima, un assassí i un tirà. Furgar entre el detritus i treure a la llum les seves misèries, però, seria insuficient. Si desplaces l’interès cap a les bambalines del poder les ressonàncies amb l’actualitat són més efectives i les interpretacions, més sucoses.
Hi ha un salt de qualitat entre els productes televisius més o menys elaborats, on l’espectador busca una estona d’encefalograma pla, i la sofisticació d’un assaig on, n’estic segur, Jordi Amat s’hi ha cremat les celles. És, per dir-ho així, una igualació per dalt. Si normalment es diu que s’atien els instints primaris per excitar la terregada, en aquest cas s’eleva el morbo cap amunt, per consum de les classes intel·lectuals.
L’èxit del llibre d’Amat podria ser el preludi d’una nova era del morbo. Per una banda, saciaria la set habitual de la cosa sòrdida. Per l’altra, a diferència de les aventures de Paquirrín, comentar el llibre de l’Amat no malmet el teu estatus social. Al contrari. Tot això, tenint en compte que la indústria editorial ha esgotat la veta del procés, fa augurar un futur esplendorós al gènere.
Com que sóc un malpensat, no puc evitar d’associar aquesta morbositat refinada amb la decadència de la política catalana. Cada cop que sento a parlar de la “putrefacció” del govern, o que “no hi ha un pam de net”, em pregunto quines conseqüències tindrà per la societat que els mandarins intel·lectuals del país juguin a desenterrar mòmies. A curt termini, és cert, tot plegat farà més pudor. Les eleccions del proper febrer se celebraran en un clima enrarit. Les pinces aniran buscades.
A la llarga, crec que els efectes socials d’aquesta tendència seran nuls. A la carretera, fas una ullada i continues endavant. El que no tinc tant clar és si tots els erudits que ara baixen a les clavegueres sabran trobar el camí de sortida.
[Per rebre totes les publicacions a l’instant, subscriu-te a La Milícia]
Jo diria que alguns no saben fer res més remenar fems i escampar-la. Pretenen netejar la granja i vendre porcs vegans. Em sembla que són pitjors doncs ens volen fer creure que ells només hi eren amb la punteta perquè ja ho veien que no estava bé. Ara que no tenen lloc segur on posar-la reneguen de la seva cort i busquen noves granges on tocar calent vestits de moral en busca de confort estable.