(Avui començo una sèrie d’articles sobre Vilanova i la Geltrú. He pensat que, davant la confusió general, concentrar-me en el lloc on visc m'ajudarà a ancorar les idees en un punt concret i conegut)
Passejàvem pel carrer Llibertat, a tocar de la carretera.
- És un conill!
Fins que la Joana no va assenyalar-lo, amb els ulls de personatge de manga que se li posen quan està emocionada, no em vaig adonar que es referia al panell informatiu amb el mapa de Vilanova que hi ha plantat a la vorera. Efectivament, posant-hi una mica d’imaginació, el contorn de la ciutat s’assembla a a una bèstia; les orelles assenyalant l’extrem Oest, on hi ha el Tennis, les potes confonent-se amb el port i la dàrsena esportiva.
Vilanova és un animaló espantat pels perills que, reals o aparents, el sotgen per tots costats. Sense confiança no hi ha societat. Quan vaig encetar el projecte, fallit, de publicar una revista local, vam pensar de fer un reportatge sobre la pèrdua progressiva de caixers i oficines bancàries. La desaparició dels diners en efectiu, a banda de donar moltes sobretaules de glòria, és una tendència que té una traducció física tangible. El meu últim càlcul, amb el conill davant, era que en menys de deu anys la ciutat havia perdut més de la meitat de caixers automàtics.
La caiguda de Caixa Penedès, junt al tancament de nombroses oficines, ha assecat el cabal financer de Vilanova. La confiança, que en els llocs petits es troba a la base de qualsevol tracte, ja no serveix. Abans de 2008, els bancs jugaven a mesclar la confiança amb la cobdícia. Ara el crèdit no flueix perquè, desballestada la xarxa d’oficines i d’agents repartits pel territori, les oportunitats de fer calés es concentren en els nuclis urbans més poderosos. En diuen despoblament. En canvi, el creixement de Vilanova continua en fase ascendent. Sembla un contrasentit però no ho és: el metre quadrat aquí és més barat que a qualsevol altre lloc de l’Àrea Metropolitana.
La imatge d’una cua de persones esperant per treure diners a la Rambla ja era habitual abans de la pandèmia. La Joana em solia preguntar què feia tota aquella gent allà parada; s’hi ha acabat acostumant. També em costa explicar-li què hi fan exactament a les oficines bancàries més cèntriques, remodelades; una barreja entre saló de bellesa de luxe i botiga de telefonia mòbil. Li dic, per sortir del pas, que són com un decorat de televisió on els bancs aparenten tenir presència a la ciutat i la gent que hi va té la temptació de fer-s’hi una foto. Crec que assenteix la majoria de les meves explicacions per fer-me callar.
El creixement urbanístic ha sigut la única aposta estratègica dels últims trenta anys per part de les “classes dirigents” vilanovines, si és que tal cosa existeix. Això que anomenen el “relat”, a Vilanova és una història de decadència. El segle XX vilanoví va significar l’auge, molt breu, i la davallada, molt pronunciada, del sector industrial. Com a tot arreu, el 1939 significà un tall amb la realitat anterior. Els meus avis murcians hi van arribar poc després i, malgrat l’escolarització en castellà, tots els seus fills van aprendre català perquè era l’idioma amb què jugaven al carrer. Diria que ara passa a la inversa: si poses l’orella als parcs infantils, que són l’últim reducte públic on els nens poden jugar lliurement, les converses més habituals es fan en castellà. He intentat que tant la Joana com la Cesca donin valor al seu idioma però sovint n’hi ha prou amb un sol nen perquè el grup sencer canviï de registre.
Igual que amb la llengua, el potencial de Vilanova està capat per la falta d’imaginació. Els vilanovins en general sabem poca cosa de Víctor Balaguer, les germanes Dolcet, Joaquim Mir o Ricard Mestre, per posar uns exemples. Una ciutat sempre conserva un nucli de memòria lligat a unes dotzenes de persones concretes. Els canals de transmissió d’aquesta memòria acostumen a ser precaris. La història local sol pecar de voluntarisme i les tafaneries i els llocs s’extingeixen amb els seus protagonistes. La premsa local transitava l’espai intermig entre els comunicats oficials i el pur vinagre —el gust local de la rebentada. Ara mateix, tret d’alguna excepció, el periodisme vilanoví és inexistent.
L’Ajuntament, mentrestant, remou el passat esclavista d’alguns prohoms de l’Edat d’Or de la ciutat, com un nen avorrit que es distreu colpejant un rusc amb un bastó. No és que la part fosca dels americanos no tingui interès, però llançada en un erm cultural com l’actual, en què el Consistori va ocupant cada cop més espais, sembla més un flagell per acabar d’ensorrar qualsevol ambició que no pas una oportunitat d’aprendre lliçons del passat.
La decadència industrial, sumada al creixement de població, ha tingut com a contrapunt un teixit social força viu. Les penyes i associacions forgen el caràcter de les festes i de l’oci, principalment. Com passa arreu, solen formar-se entorn d’un grup d’amics. Aquesta característica assegura una certa continuïtat alhora que en limita la seva expansió. Sense aquestes entitats esportives, de cultura popular, veïnals, etcètera, la penetració dels nouvinguts a la ciutat hauria sigut impossible. Ara bé, quan combines un creixement meteòric amb la davallada del fluxe econòmic el resultat és una degradació de les formes de vida més simples. La ciutat esdevé una jungla i la confiança se’n ressent.
El conill, atrapat entre dues conurbacions immenses com són Barcelona i Tarragona, està malferit. És cert que la pandèmia no ha deixat Vilanova abandonada ni s’han vist els carrers fantasmagòrics, buits de turistes, que oferien altres indrets costaners. Aquí les conseqüències no es noten tant —a la superfície— per la simple raó que no hi ha gaires hotels ni pensions. Uns quants valents obren nous negocis i en resisteixen d’altres amb més esforç que resultats. El capital vilafranquí ha anat invertint en gastronomia i comerç. Un grup anglès ha desemborsat uns quants milions al port. La Joana diu que vol ser veterinària.