La cultura catalana que va emergir amb el noucentisme era el salconduït per entrar al búnquer. Només els iniciats podrien gaudir de les prebendes de formar part d’aquella miniciutat, una ciutadella dins de la presó espanyola. El búnquer era autàrquic, podia proveir d’aliment els seus habitants —sempre i quan respectessin les normes del director.
Mai no va quedar clar si la idea del búnquer va ser iniciativa de la mateixa institució penitenciària, per tal de mantenir distrets alguns dels presos més conflictius, o si es tractava d’un mecanisme d’autoprotecció que es van empescar els propis presos per mantenir una simulació de llibertat. Dins dels murs del búnquer sovint s’oblidaven que, en realitat, estaven tancats. (Els anarquistes del 36 van cremar totes les parets, tant del búnquer com de la presó, però tothom va tenir por de la intempèrie i gairebé es podria dir, si no fos que hi ha massa emocions en joc, que van preferir perdre la guerra que viure a la mercè de les forces de la naturalesa).
Pujol, amb l’ajuda de Tarradellas i dels fills socialistes de la burgesia, van reconstruir el búnquer. El van ampliar i la ficció de llibertat es va estendre. El búnquer ja no era qüestió d’un codi civilitzatori, sinó d’una cultura política compartida. El nou consens: un sol poble, és català qui viu i treballa a Catalunya, ara no toca, som gent pacífica. O dit d’altra manera, silenci sobre les qüestions relatives als murs que envolten el búnquer: serien els límits de tota acció política.
El segle XX català va ser un experiment sobre com refinar la manera en què es pot privar una comunitat de drets polítics. En aquest sentit, va ser un èxit. Però per desgràcia sempre hi ha el nen que veu el rei despullat o, en aquest cas, que s’adona del cartró pedra de les parets del búnquer. No es pot dir que fos una construcció de grans acabats, però en general feia patxoca. En el moment que algú va adonar-se que el sostre era de pladur de mala qualitat, l’encanteri es va desfer.
El búnquer no és Catalunya, però se li assembla molt. Sempre hi ha hagut qui denunciava que viure en la comoditat —relativa— del búnquer era incompatible amb pensar en la fugida, però se’ls ha tractat força malament. El somni dels cabdills seria moure el búnquer a fora; conservar l’estructura jeràrquica, el sistema de repartiment i els seus negocis. De la llei a la llei, en van dir. Seria massa oportunista pensar que la revolta de 2017 va fracassar per la impossibilitat de transportar el búnquer fora de la presó —és a dir, que la van fer fracassar. Jo diria que molt pocs estaven preparats, els cabdills segur que no, pels riscos que suposa començar de zero, assumir el pes de les víctimes que queden atrapades entre la confusió i el caos i perdre el monopoli de les portes del búnquer.
Després d’allò, ha quedat malmès. Cordons de llaços grocs descolorits han substituït la funció d’algunes parets derruïdes. Com en totes les situacions de penúria, es veuen baralles per un rosegó de pa. Es fan reunions a la presó per decidir qui ocuparà els llocs de poder, que ja només vol dir de privilegi. Cada cop és més freqüent que els habitants del búnquer adoptin els costums de la resta de reclusos i que s’aliïn amb ells per provar de millorar les seves condicions —no acostuma a sortir bé. Es repeteixen les mateixes discussions exactament en els mateixos termes de sempre; tenen una funció ritual, com la haka maorí.
Posant la vista a terra, el panorama és desolador. Però d’altra banda, amb l’arquitectura del búnquer en ruïnes és més fàcil concentrar-se en la Gran Escapada. Destruïts els consensos catalans de la transició, la balança tant pot caure del costat del consens espanyol com del costat d’un nou paradigma nacional que tingui en compte tot el que ens va ensenyar l’etapa anterior. Tant pot ser que tornem a autoconvènce’ns dels avantatges de tenir una caseta pròpia al pati del presidi com que, de les ruïnes del búnquer, surtin idees noves dutes a terme per braus desconeguts. Enmig de la incertesa actual, de la decrepitud de les velles normes, de la pudor de peix podrit d’algunes boques pastoses que fins i tot travessa les mascaretes, val la pena recordar que la guerra no s’ha acabat.
Subscriu-te a La Milícia per rebre totes les actualitzacions directament a la teva bústia