La CIA, entre els anys cinquanta i setanta del segle passat, va conduir uns experiments de control mental sota el paraigües del projecte MK-Ultra. Els científics sotmetien els pacients a un bombardeig d’estímuls per tal de manipular-ne la seva voluntat: llum, soroll, dolor, drogues, etcètera. L’objectiu final era conèixer fins a quin punt era possible esborrar qualsevol indici de la personalitat anterior del subjecte.
L’escriptora i periodista Naomi Klein va fer servir aquests experiments per reforçar la tesi de La doctrina del Xoc, el llibre que la va fer famosa. Klein dibuixava l’analogia entre els moments de crisi que les institucions aprofitaven per a implementar reformes neoliberals i els experiments mentals que formatejaven el disc dur dels pacients per a instal·lar-hi un programa nou a gust de la CIA.
La matança del passat 7 d’octubre i la ressaca posterior podrien ser un d’aquests punts d’inflexió en què els actors que en saben treure partit dicten les condicions del futur. Al meu voltant, detecto dues tendències: 1) l’escalada militar agreuja la divisió de parers entre catalans i 2) la tensió ambiental, almenys de moment, sembla que ha curtcircuitat qualsevol resposta intel·ligent per part de la població.
Enmig d’aquesta successió d’imatges terribles, els mandataris occidentals les van deixant anar. Joe Biden, president dels Estats Units, deia fa pocs dies que la humanitat necessita un nou ordre mundial. El canceller alemany, Olaf Scholz, s’ha mostrat partidari de la deportació massiva d’immigrants irregulars del seu país. La setmana següent als assassinats de dos ciutadans suecs a Brussel·les i d’un professor a la ciutat francesa d’Arras, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, declarava que els Estats membres han de poder expulsar les persones que suposin una amenaça a la seguretat nacional.
La guerra, aquí a l’altra punta del Mediterrani, són una cascada d’imatges que conformen un imaginari. Aquest imaginari va creixent i la guerra va ocupant cada cop més i més espai. El fet que l’escenari bèl·lic quedi lluny incrementa l’eficàcia del seu imaginari. Sembla que aquesta sobredosi de fúria i tragèdia és l’escollida per a introduir un canvi profund a la manera que exposava Klein.
Aquesta vegada, però, l’agenda que s’implementarà no és una recepta neoliberal, sinó la demolició controlada de les ficcions que han sustentat l’homo occidentalis ençà del final de la Segona Guerra Mundial. La creença en el seu lloc privilegiat al món; la barreja de vergonya, culpabilitat i orgull que ensenya i amaga com una cabaretera presumida. Dic controlada perquè es tracta de derrocar les seves ficcions sense destruir-lo a ell sencer, com en els experiments de la CIA.
Imaginem l’occidental més crític. El que titlla de corrupta la seva democràcia, es desespera davant del mercantilisme que tot ho impregna, desconfia de les grans corporacions tecnològiques, pateix pel futur del planeta i es planteja si val la pena tenir descendència. Fins i tot aquest individu creu honestament que el principi i el final dels problemes del món acaben i comencen en el seu melic i en el de la seva tribu.
Doncs bé, aquesta visió esbiaixada està arribant a la seva fi.
El meu problema amb les teories conspiratives no és que siguin una bestiesa, que en alguns casos és clar que sí, sinó que pressuposen un poder gairebé omnipotent darrera d’aquestes accions. Posem per cas que és cert, que les Torres Bessones van ser un atemptat de falsa bandera, autoinfligit per algun sector de l’estructura de poder dels Estats Units. Com ens han ensenyat les sèries sobre detectius d’homicidis, ens hauríem d’interrogar sobre el mòbil. Què volien aconseguir, els seus autors?
La qüestió és que ningú no pot pretendre dominar tota la cadena de conseqüències que desencadena un esdeveniment com l’11S o el 7O. Per tant, la intenció inicial aviat es perd entre les onades sísmiques que en propaguen l’energia. A la llarga, precisament per com d’aleatoris en són els seus efectes, aquesta mena d’actes s’identifiquen més a un cigne negre que no pas a una maniobra superracional i previsible.
L’onze de setembre de 2001, per exemple, coronava una època en què la veritat consistia només en una possibilitat entre nombroses dimensions temporals. L’obsessió per la desinformació i l’storytelling comença llavors. Una mentida va servir de pretext a la guerra d’Iraq i la mort d’Osama Bin Laden, envoltada d’una nebulosa de rumors sobre la seva autenticitat, en va ser el corol·lari lògic.
La meva intuïció és la següent: si l’esfondrament de les Torres Bessones va suposar la consagració del relativisme, l’atemptat de Hamas i l’escalada bèl·lica posterior podrien significar el retorn de la veritat. Una veritat que probablement ens aterrirà. El soroll de les xarxes, encara que sembli una barrera infranquejable, en el fons no deixa de ser la típica dreçera per escapar de la realitat. El que vull dir és que les bastonades que es veuen aquests dies entre pro-palestins i pro-israelians només certifiquen que la veritat s’haurà d’obrir pas entre la runa.